Conversant amb Des-Cartes

El cor vermell segueix bategant, amb més força que mai

2011-12-21T18:51:00.000+01:00

Em venia molt de gust aquest escrit. De fet, tenia pendent parlar una mica de tot plegat. De com el PSC endega la nova etapa. He cregut convenient esperar a que el dotzè congrés es desenvolupés i encetem la nova etapa amb la nova comissió executiva. El Nou PSC ja està aquí.

Hi havia ganes. I es notava a l’ambient.

Certament ha estat un cap de setmana molt intens, colofó de tot un any en què hem esperat aquests dies. Després de 3 derrotes consecutives, d'un estat d'ànim molts cops baix, això ha estat un revulsiu.

Iniciem el 2012 amb molta força, amb un equip renovat i futur, molt futur.

A la campanya de les eleccions catalanes vam crear el concepte “cor vermell”. Des de llavors, ha bategat, entre tots l’hem donat força per a que continués bategant, tot i les derrotes que hem patit.

Calia mantenir aquest cor vermell bategant fins el Congrés. Calia trobar-nos i refer el projecte. Renovar-se. Dona sang nova al cor. Posar noves mans. I ens n’hem sortit.

Avui, el cor vermell segueix bategant, amb més força, amb més energia i amb un futur esperançador per endavant.

Evidentment la notícia del congrés és l’elecció del primer secretari i de l’executiva. Però n’hi ha més.

Encara no son oficials (s’han de corregir ortogràficament i maquetar) les ponències però si tenim les resolucions, que marquen un rumb clar.

Ha estat notícia la Joventut Socialista de Catalunya. Ho dic amb orgull, perquè vaig militar en ella 13 anys i vaig tenir el privilegi d’estar a la direcció nacional com a secretari d’organització, ara ja fa 5 anys. Orgull d’una organització liderada pel Javi López, que ha sabut encertar amb les seves decisions, amb el seu estil i tarannà i amb el seu treball. La JSC tindrà a partir del congrés que ve veu i vot als congressos, sens dubte una reclamació històrica aconseguida i que fa justícia amb una organització amb més de 30 anys d’història, de lluita per l’emancipació juvenil i pels i les joves de Catalunya.

I orgull de tenir 3 membres de la JSC (no son els únics joves a l’executiva, després en parlaré) a l’executiva, el mateix javi, l’Aroa Araouzo i la Jordina Freixanet.

Estic content per la nova executiva i pel futur que crec tenim per endavant. No vull ser exhaustiu, ni tampoc vull fer un repàs de tothom. No és que em vulgui deixar a ningú perquè no és la meva intenció.

Però per a mi, en la meva opinió, en les meves sensacions, l’executiva actual m’agrada per diferents factors.

M’agrada l’executiva perquè crec que en Pere Navarro, l’Antoni Balmón y el Dani Fernández faran una molt bona feina. Perquè tenen les ganes, les idees, l’empenta, el recolzament de tot un partit, per portar el nou PSC de nou on ha de ser-hi.

M’agrada perquè si una cosa ha estat sempre el PSC és municipalista. I aquesta executiva és municipalista. Amb alcaldes portant àrees de treball importants i secretaries claus. El PSC sempre pot trobar noves energies al món municipal. I amb el Manuel Bustos, president de la FMC, com a nou responsable de política municipal

M’agrada perquè hi ha gent jove. La gent de la JSC, però també gent com l’Esther Niubó, el Fabián Mohedano, l’Ana López, el Ferran Pedret, la Mònica Lafuente o la Iolanda Pineda. Tota una generació preparada pel futur des de ja.

M’agrada perquè és una executiva amb dones en destacats llocs, com la Rocío, primera dona responsable d’economia del partit. O la Núria Marín i Núria Parlón portant dos àrees estratègiques.

M’agrada perquè hi ha una secretaria de comunicació. Un element cabdal per a la política en aquests temps. Que en Jaume Collboni en sigui el responsable i portaveu, és una garantia.

M’agrada perquè hi ha secretaria de xarxes socials. I que ho porti la Jordina Freixanet és una notícia excel·lent. Porto 4 anys de coordinador d’acció política del PSC i els darrers dos he afegit a les meves tasques la coordinació de la comunicació online, conjuntament amb la Jordina. Amb ella i amb tot l’equip 2.0 del PSC crec que hem donat unes passes decisives per a col·locar la comunicació online en la punta de llança de l’activitat política. Per això, i per tot el que hem treballat plegats, me n’alegro molt.

En definitiva, hi ha molts elements que hem fan estar esperançador per al futur. Ara caldrà donar temps, i confiança. Per part meva en tenen tota la confiança. Alguna vegada ja ho he dit: el PSC ha de ser un partit fort, i Catalunya necessita un PSC fort. Necessita una socialdemocràcia forta, que faci contrapès a l’hegemonia econòmica i política del centre dreta català que configura CiU. Crec que estem en un bon camí que s’acaba d’iniciar. El cor segueix bategant i els batecs son cada vegada més forts. Aquests batecs que han de fer funcionar tot un cos, el cos socialista.

El de tots aquells que se senten progressistes i que creuen en una Catalunya més justa, més equitativa i una sortida de la crisi diferent a les retallades.

No vull acabar el post sense fer menció justa a persones que han estat i encara son part vital del projecte socialista català. El President Montilla, que sempre serà el president de la Catalunya social. El President dels fets. Del José Zaragoza, la persona que ha portat la màquina engrassada a la perfecció per a portar al PSC a les seves més altes cotes. De molta gent, com la Manuela, dona pionera, lluitadora. O l’Isidre Molas, tot un referent ètic del socialisme català i un mestre de la nostra història recent.

I, evidentment, permeteu-me, del Miquel Iceta. Sempre he pensat que cal només un minut de conversa amb ell per a no oblidar-lo mai, per a saber de la seva força intel·lectual, de la seva passió, del seu compromís amb Catalunya, amb les polítiques progressistes, amb el federalisme, el catalanisme i l’europeisme. He tingut el privilegi de treballar al seu costat els darrers 4 anys i sempre he dit que mai l’hi agrairé prou el que m’ha ensenyat.

En Miquel fa temps que el considero més que polític, una gran persona i un gran amic.

Segueix bategant el cor. I ho fa dia darrere dia. I continuarà bategant mentre hi quedi un sol socialista per creure en ell. Perquè com deia Pablo Iglesias, “Sois socialistas no para amar en silencio vuestras ideas ni para recrearos con su grandeza y con el espíritu de justicia que las anima, sino para llevarlas a todas partes”.

Salut, socialisme i cor vermell.

Paco Aranda, Barcelona, 21 de desembre de 2011.

Article. Punt 5 del decàleg. La vertebració territorial

2011-10-19T16:50:00.000+02:00

El relat del PSC per al proper congrés i més enllà. La proposta programàtica i el “contracte” social que oferim als catalans després del congrés de desembre i com tornem a connectar amb la ciutadania i amb el nostre electorat, després de les derrotes que hem patit. Grans reptes per a un partit amb més de 30 anys d’història i que estan sobre la taula, per a entomar-los i tractar de donar amb la resposta adequada a les preguntes que ens fem (i ens fan).

D’això tracten els articles que vaig publicant, agrupats en els 9 punts de colofó que tanquen el post “L’alternativa socialdemòcrata. El relat del PSC”. En aquest gairebé decàleg, el cinquè punt fa referència a la vertebració territorial, que avui escric, coincidint (casualitat?) amb l’anunci de la Comissió europea que l’anomenat “Corredor Mediterrani” figurarà com a prioritari en la xarxa bàsica europea de transports.

La notícia que avui ha donat la Comissió, no per esperada, deixa de ser una gran noticia. I cal que la rebem com a tal. Ja que suposa l’aposta europea per la connexió del mediterrani amb Europa, és a dir amb el nostre principal mercat. Com he dit al twitter avui també, fent una analogia històrica, la Via Augusta romana, que unia tot el mediterrani occidental amb la capital política i econòmica de llavors, Roma, 21 segles després esdevé (en una ruta gairebé calcada) en el corredor que ha d’unir l’arc mediterrani, i Catalunya amb ell, els seus ports, amb el centre d’Europa. Sens dubte una empenta definitiva per al desenvolupament econòmic del país, i un pas més que ens apropa a Europa.

Cal aprofitar l’ocasió, i cal treballar tots plegats per a que aquesta infraestructura transnacional, europea, clau per les empreses, pel comerç, pel desenvolupament econòmic, pel transport ferroviari de mercaderies, sigui un punt d’inflexió i suposi un autèntic motor de progrés i generació de riquesa. Estem davant una oportunitat històrica.

Com s’ha sentit molt al llarg d’aquests dies, és un triomf d’un concepte d’Espanya més descentralitzat, i no tan radial. Una idea d’Espanya on l’activitat econòmica i els processos econòmics no venen només de la relació amb el centre, si no que també passa per la connexió dels territoris en àrees d’influència (com el mediterrani) i per la connexió amb Europa.

El corredor mediterrani ha arribat per a impulsar el transport de mercaderies, per a fer dels ports mediterranis punts neuràlgics, hubs del transport marítim i ferroviari. Des d’on arribar a Europa venint de la resta del món. Donar la volta a l’estadística del percentatge de transport de mercaderies que va per carretera respecte al que va per ferrocarril, adaptar la nostra xarxa ferroviària.

Un futur que ha d’anar lligat al desenvolupament de l’aeroport del Prat, amb la millora de la xarxa viària, amb la desaparició dels peatges, amb l’arribada de l’Alta velocitat a Girona i la connexió amb França. I amb la millora de les infraestructures elèctriques, i del servei de transport públic de viatgers, amb especial atenció a Rodalies també, i de les tecnologies de la informació, fent que estiguem cada cop més i millor connectats i a tot arreu del país. Cal seguir treballant en fer de Catalunya un territori preparat pel futur. Modern, ràpid, emprenedor, internacional, captador d’inversió i de talent. On país de progrés. I vertebrat.

Repartir aquest progrés a tot el territori. Per això cal també repensar la relació i les interdependències entre els diversos punts del territori. I repartir. Catalunya, com passa en d’altres regions amb accés al mar i sense una capital a l’interior, està molt més poblada i concentra més activitat econòmica a la costa que a l’interior. Dels 7’5 milions de catalans, uns 6’5 milions viuen en l’anomenada “franja costera”, un territori de nord a sud, o de sud a nord, de menys d’una tercera part del total de Catalunya, i que es situa entre la costa i els 30-50 quilòmetres endins. Aquesta part del territori concentra la major part d’infraestructures, d’indústria, d’universitats, per posar alguns exemples. Aquesta “descompensació” poblacional, demogràfica, de Catalunya, ha de servir també per pensar com vertebrar en el futur el país, sense caure en la despoblació de l’interior, l’abandó, o la concentració de les prioritats a la part més poblada. Cal invertir en millorar la xarxa de connexions. I potenciar el desenvolupament econòmic.

La vertebració territorial passa també per tenir definides les “virtuts” de cada territori, fent que siguin aquestes les que impulsin el progrés equitatiu. I portant nous camps a llocs on no hi ha tradició.

Cal descentralitzar també, i potenciar la inversió en punts geogràfics que necessiten equiparar el seu progrés amb la mitjana.

Cal mantenir l’esperit de cada zona però sense negar el progrés.

Un país de muntanya, de platja, de planes, de rius, etc. Una diversitat que ens fa únics.

Un país per progressar. En conjunt.

La socialdemocracia en la encrucijada europea

2011-10-05T19:24:00.000+02:00

Desde su fundación en 1957, mediante el Tratado de Roma, de la Comunidad Económica Europea, antecedente de la Unión Europea, el espacio común de los países que han ido adhiriéndose a este proyecto transnacional, se ha convertido en un espejo en que mirar las relaciones internacionales, en el marco de la convivencia, las libertades y el progreso económico.

La Europa de Schuman, Adenauer, Monnet i De Gasperi. Una Europa que surgía de las cenizas de una guerra principalmente luchada en sus fronteras y entre países vecinos, y que se proponía establecer un marco primariamente libre de aranceles, facilitador del intercambio comercial, en aras de un crecimiento económico conjunto que de manera paralela a todos países miembros, ofreciera a estos la posibilidad de beneficiarse del progreso común.

“In varietate concordia” (Unida en la diversidad) es el lema de la Unión Europea. Lema que refleja claramente cuál es la filosofía que subyace en la organización de estados. Con la incorporación de nuevos miembros, ya sea Gran Bretaña en los 70, Grecia, España y Portugal en los años 80, y los países nórdicos de tradición política socialdemócrata en los 90, la Unión evolucionó hacia una institución donde la solidaridad entre estados ricos y no tan ricos, la libre circulación de personas, mercancías y capitales, la voluntad de crear una política exterior común y la unión monetaria fueron forjándose a través de tratados (Acta Única, Maastricht, Amsterdam, luego vendrían Niza y Lisboa) que hoy día ya están en la memoria de todos como puntos de referencia del proyecto político común.

Es la Europa donde se suceden grandes e ilustres europeístas como Delors, González, Kohl, Miterrand y otros líderes nacionales europeos cuyo europeísmo ha sido, en algún caso débil, en otros casos ineficaz o interrumpido, y en otros, abiertamente contraproducente. Entre los primeros Blair o Santer, entre los segundos Prodi, Jospin o Schroeder, y entre los terceros, el propio Aznar o Berlusconi. La Unión Europea, entre 2004 y 2007, en puertas de una todavía no prevista crisis económica mundial se vio ampliada hacia los países bálticos y del este.

La Unión Europea que está asumiendo e intentando coordinar los esfuerzos de la crisis, es una Unión desorientada, con índices de participación electoral cada vez más escasos, con un distanciamiento evidente entre la población y las instituciones y un gran desconocimiento de la arquitectura institucional por parte de la población. También desapego hacia las instituciones que gobiernan un porcentaje muy elevado de nuestras decisiones. Una Europa de liderazgos desconocidos, con duplicidad de funciones y de hegemonía de los estados nacionales y las instituciones económicas sobre las instituciones políticas europeas.

La Europa de la crisis económica es la Europa de las 4 voces (Herman Van Rompuy presidente del Consejo, Durao Barroso presidente de la Comisión, Jean Claude Juncker presidente del eurogrupo, y Catherine Aston, “ministra de Exteriores”).

Y la Europa de la crisis es sobre todo la Europa de la preeminencia del Banco central y los líderes nacionales, en este caso mayoritariamente de centro derecha donde predomina un abanico que va desde el euroescepticismo a la aceptación callada pero no proactiva de la Unión. Una Europa sin una clara y rotunda agenda social a la salida de la crisis, donde ha tenido más incidencia Trichet y el BCE que Van Rompuy.

Para la socialdemocracia europea el proyecto europeo es un proyecto vigente, válido, útil e imprescindible para el futuro de los estados miembros. Es necesario para lanzar un mensaje político y social de la validez de un proyecto con más de 60 años de historia y que ha llevado a nuestro continente a las mayores cotas de prosperidad, concordia y solidaridad. De fraternidad.

Esta fraternidad es la que los socialistas europeos hemos de abanderar. La socialdemocracia europea (y nacional en cada estado miembro) ha de vincular definitivamente y de manera rotunda su propio futuro, su ideario político, la salida de la crisis y la pervivencia del modelo social europeo, a un discurso y una acción conjunta que incida en la Unión Europea.

No podemos dejar en manos de los mercados, ni exclusivamente de las instituciones económicas, ni del centro derecha, actualmente políticamente hegemónico, la respuesta a la salida de la crisis.

Es el momento de lanzar un mensaje claro. De la crisis se sale y se sale reforzando la vertiente social y reforzando a Europa. Es el momento de releer los discursos europeos de finales de los 80 y principios de los 90, cuando también Europa ayudó a Alemania en su reunificación. Cuando se construía más Europa.

Es el momento de apostar por Europa. Y hay que hacerlo ahora. Sólo la alianza de la socialdemocracia europea puede afianzar un futuro donde los mercados no dicten las normas. Un futuro con voz propia y fuerte. Donde por ejemplo, se apueste por agencias públicas europeas de calificación, por la lucha contra los paraísos fiscales y el fraude, contra la especulación, por una política económica conjunta, por la emisión de eurobonos, pero también por la solidaridad entre estados miembros. Por el establecimiento de una hoja de ruta de los 27 países de clara vertiente social.

In varietate concordia. Ésta es la encrucijada en que se encuentra el proyecto socialdemócrata europeo.

La más importante de los últimos 20 años y de la que su salida dependerá también el rumbo y la credibilidad del proyecto político que representa la Unión Europea.

Hagámoslo.

Estamos a tiempo.

Nueva temporada

2011-07-29T12:30:00.003+02:00

Final de julio, a las puertas de Agosto. Este mes cogeré las vacaciones y como ya he dicho en alguna ocasión, es el momento que, para mí resulta el final de la temporada. Más que Enero, Agosto-Septiembre son los meses que marcan la transición y el inicio de la nueva etapa.

Por eso siempre hago recapitulación y me planteo los nuevos deseos e iniciativas. En este sentido cuelgo este post, inspirado por uno que colgó Jordina en Enero, que me encantó y que, con su permiso, copio parcialmente en formato, y totalmente en espíritu.

Quiero dejar algunas de mis reflexiones, algunas de mis sensaciones pero sobretodo, el agradecimiento a una temporada 2010/2011 que en lo personal espero sea sólo un adelanto de la que viene. Me gustaría ver en este nuevo ciclo que viene, mejores noticias, mejores tendencias, mejores parámetros, un futuro mejor para todos. Aquí os dejo una pequeña “degustación”.

5 libros que me leeré este verano

· Seda, de Alessandro Baricco

· Elogio de la impertinencia, de Piergiorgio Odifredi

· Una guía de la antigüedad para la vida moderna, Natalie Haynes

· Marco Aurelio, de Franck Mclynn

· Abrasax, de Marcel Martín

4 Canciones que me acompañarán en el Ipod:

· Sonrisas, de Ana Torroja. Porque una sonrisa es parte de mi manera de entender la vida. Porque este 2011 me ha acompañado siempre. Porque no podemos dejar de sonreír.

· Al Mar, de Manel. Porque los he descubierto, porque son jóvenes, me gusta lo que dicen. Porque aunque no creo que pise la playa este verano, el mar siempre está presente. Por la gran noche del concierto de Manel en el Embassa’t de Sabadell

· Puede ser. Canto del loco i Amaya Montero. Porque todo puede ser.

· Feel, de Robbie Williams.

Recuerdos de esta temporada

· Una campaña rodeado de buena gente, de pasión, de ilusión, de corazones rojos, de happy pills , de amigos. De tardes, mañanas, noches y madrugadas.

· Unas navidades muy especiales.

· Ver crecer a mi sobrino.

Citas políticas a corto plazo

· El 12 congreso del PSC. “Aixecar-se i ressorgir”

· Las elecciones generales. El reto de volver a ganar

· El curso político en Catalunya. La oposición a los recortes y la construcción de la alternativa a la política conservadora.

2 Deseos que no deberían ser imposibles

· La luz al final del túnel. Dejar atrás la crisis

· La acción inmediata en el Cuerno de África, para parar la hambruna devastadora.

Un día para borrar

· 22 de juliol de 2011. Noruega.

Una frase:

· No basta con que el estado de las cosas que queremos promover sea mejor que el que le precedió; ha de mejorar lo suficiente como para que compense los males de la transición. John Maynard Keynes

Una actitud

· Optimismo

Un proyecto ilusionante:

· Autoedición de mi primer libro de relatos breves y reflexiones. Para otoño de este año.

Un rastro a seguir:

· #corvermell

Un encuentro en breve, feliz y esperado:

· Aitana. Sobran las palabras.

Agradecimientos

· Mis amig@s, mi familia, Marta.

Gracias por todo.

Seguim!

En memòria dels morts a Noruega

2011-07-24T11:30:00.000+02:00

Des dels 17 als 28 anys vaig tenir una intensa dedicació política dins de la Joventut Socialista de Catalunya. Aquells 11 anys, que van coincidir amb gairebé tota la meva joventut, van ser uns anys que sempre tindré entre els meus millors records. A la JSC he passat 11 anys meravellosos, fent política, aprenent i coneixent molta gent.

Estar a la JSC em va permetre no només conèixer i recórrer Catalunya, totes les comarques, molts dels seus indrets, intercanviant experiències amb joves d’arreu del país, si no que vaig tenir l’ocasió de compartir camí, idees, projectes, debats, actes, amb els companys socialistes d’Espanya, i d’Europa.

Així, una de les millors experiències que recordo és la d’haver pogut assistir dins de la delegació de la JSC a l’escola d’estiu que els joves socialistes europeus van fer l’any 2002, el que era llavors el 6è Summer Campy d’Ecosy celebrat del 22 al 27 de juliol en una petita localitat propera a Salzburg, Weisenbach am Attersee, on la joventut socialista d’Austria disposa d’un càmping en un paratge idílic, entre muntanyes i el llac d’Attersee.

Explico tot això per què de seguida m’ha vingut al record aquell estiu del 2002, amb 25 anys acabats de complir, 3 cotxes d’amics catalans que vam estar més de 12 hores conduint des de Barcelona, i 5 dies plens de companyerisme, debats, intercanvis, activitats, política i visites a Salzburg i al camp de concentració de Mauthausen. Sens dubte una experiència inoblidable, de la que guardo els millors records, i on vaig poder conèixer els companys joves socialistes i laboristes de tot Europa. Un miler de persones joves que volien canviar el món.

I m’ha vingut el record després del dolor, la ràbia, el desencís, la profunda tristesa i la solidaritat amb els companys laboristes noruecs, que he sentit aquest cap de setmana quan un feixista assassí ha comés una massacre horrorosa, matant a més de 80 joves i adolescents noruecs que celebraven el seu campus d’estiu a la illa d’Utoya, prop d’Oslo.

Ha estat un 22 de juliol, quan més de 500 joves que, units per al seva ideologia, han estat atacats per un producte de la intolerància, el cultiu de l’odi i l’extrema dreta.

La sensació que m’ha produït aquest acte monstruós, guiat només pel fanatisme i la intolerància que a moltes parts d’Europa fa temps que van introduint-se amb total impunitat, és de dolor i indignació.

Dolor per les víctimes, per les seves famílies, pels seus amics i companys, per la societat, per les víctimes de l’atemptat previ a Oslo, també per la família laborista noruega, germana del socialisme català i espanyol.

Indignació per saber-nos dins d’una societat on l’extremisme agafa força, on la intolerància i l’odi, la negació de la diferència, la imposició de postulats d’extrema dreta tenen cares ben visibles.

El que ha passat a Utoya ha estat un gran cop. No només pels companys laboristes, no només per la societat noruega, no només per un model de país a copiar, si no per tota Europa.

Una Europa en crisi, econòmica i política. Una Europa amb carència de lideratges. Una Europa amb un rumb preocupant. Una Europa més dèbil que fa uns pocs anys.

Avui dia, el terror s’ha globalitzat. Des del 2001 i el 2004 que ho coneixem prou. Però el terror té diverses cares. Totes elles han de ser lluitades. Des de la política i des de la societat.

Cal tenir ben presents en la memòria tots aquells que han deixat la seva vida per la millora de la nostra societat, i tots els que van ser assassinats per la seva ideologia. Prou que ho sabem. Europa, Espanya i Catalunya tenim experiències del racisme, la xenofòbia, la intolerància, l’extremisme. Totes elles cares de la mateixa moneda.

Deia al principi que he recordat la meva estada al Summer Camp de la joventut socialista europea del 2002 a Attersee.

Aquest dilluns 25 de juliol, comença l’anomenat Iusy Summer Festival. Es tracta de la trobada de totes les joventuts socialistes i laboristes d’arreu del món. Una trobada que al 2006 es va fer a Alacant. Aquest any es fa al lloc que jo vaig conèixer, a Weisenbach am Attersee, prop de Salzburg, prop del camp de concentració de Mauthausen, expressió màxima del terror, el fanatisme i l’extremisme que va patir Europa. Les joventuts laboristes noruegues segurament tenien prevista la seva estada. Companys de la JSC i de la JSE hi van aquest dilluns.

Quedin per sempre en la memòria els joves assassinats per la seva ideologia. Rendim el millor dels homenatges, no deixant-los en l’oblit, com cap altre mort pel fanatisme. I continuem treballant i lluitant per fer realitat el millor dels legats, una Europa millor, una societat millor, amb progrés, benestar, igualtat, fraternitat, solidaritat i eradicant qualsevol mena d’extremisme. Un món millor.

*Foto: Nacho Creus.

Aixecar-se i ressorgir

2011-07-15T13:43:00.000+02:00

Aquest post, és la continuació del que vaig fer titulat "Un salt endavant"

Aixecar-se

Estem en un moment difícil. Tots ho sabem. La ciutadania també ens ho ha fet veure.

D’altres vegades hem viscut moments complicats, però és la primera vegada que realment tenim la sensació col·lectiva de gairebé haver tocat fons, d’haver caigut.

Per això ens hem d’aixecar.

Les persones i les organitzacions no es mesuren per les vegades que aquestes cauen, sinó per la rapidesa en aixecar-se i amb quina actitud encaren el següent tram de la carrera.

No podem fer res per amagar aquesta caiguda, però sí que podem fer, i molt, per aixecar-nos. I el nostre gran repte està en fer-ho conjuntament per sortir d’aquest procés reforçats i poder encarar el futur amb fermesa i valentia.

Cal fer-ho amb una única veu, però àmplia i generosa. Amb una visió humil i amb ganes d’escoltar, d’aprendre, de rectificar, de construir, de reconstruir, per tornar a vèncer.

Perquè si estic segur d’una cosa, és que això que avui ens té lògicament preocupats, serà passatger i en ressorgirem amb més força.

Ja ho hem fet d’altres vegades.

Analitzar

Però per això caldran reformes.

Reformes fruit d’un ampli i obert procés de debat i de reflexió, d’intercanvi d’idees i propostes de futur que, sense posar el comptador a zero, sigui capaç de transformar i reconstruir. Amb consens.

Cal sobretot definir què volem ser i com ho volem ser. Quin partit volem i què els hi diem als catalans i catalanes.

Hi ha una afirmació que fa temps he escoltat, i és que el PSC era el partit que més s’assemblava a Catalunya. És cert. Encara ho penso tot i que crec que ens hem anat allunyant d’això.

Era una afirmació que es sostenia perquè els estudis d’opinió deien que el terme mitjà tant en l’eix esquerra dreta com l’eix nacional es situava prop dels plantejaments del PSC. Però ens hi deixàvem coses. I en algun moment vam deixar de representar realment i electoral això.

Per què avui la societat no és que estigui canviant. És que ja ha canviat. És inevitable.

Perquè els temps cada vegada canvien més ràpid i perquè la crisi ha fet una profunda marca en ella. I principalment entre les classes populars.

Això fa que ja no puguem ser el mateix partit del 2003, quan hi havia nivells d’atur de l’11 i mig per cent, mentre que el 2011 tenim índexs del 20%, i d’un 40 % entre els joves.

No podem ser el mateix partit ni tenir la mateixa actitud davant la societat post 15-M i amb tot el que significa. Sobretot en els mecanismes de participació, relació i aprofundiment democràtic. El moviment social i moltes de les propostes que en sorgeixen reflecteixen, entre d’altres coses, la desafecció vers la política i un cansament vers moltes de les formes i característiques que la política transmet. Hem d’escoltar més i abans.

No podem ser el mateix partit ara després de fer un Estatut i un finançament històrics, veient que molta de l’opinió pública i publicada es divideix entre la indiferència o la crítica per insuficients. Què ha passat?

O quan veiem que cada vegada vota menys gent.

Ressorgir

Però malgrat tot això, crec sincerament que encara podem representar a la majoria de catalans i catalanes.

A la immensa majoria que vol una societat més justa, més pròspera, més igualitària, més cohesionada, més participativa. Aquells que volen una Catalunya de progrés, capdavantera i mirall d’Espanya, amb aquells que volen millores de la nostra democràcia, amb els que volen un futur després de la crisi on els poderosos no dictin les normes, ni polítiques ni econòmiques.

A aquests ciutadans i ciutadanes ens hem de dirigir. Militants, simpatitzants, votants, ex votants, nous votants, joves, treballadors, jubilats, emprenedors, membres de moviments socials, les classes populars.

I ho hauríem de fer amb la reivindicació i implementació de 2 frases que han marcat la nostra història recent.

Més que dues frases, més que 2 lemes, 2 eixos centrals de la nostra manera d’actuar.

La primera: La Catalunya que sap on va. Que no és una altra cosa que el PSC que sap on va. És a dir, unir tots els nostres esforços col·lectius per enfortir el PSC amb allò que se’ns està demanant. Internament i externa. Amb intel·ligència.

Plantejant reformes i avenços en diferents àrees. Jo proposaria 3, però poden ser més o menys o poden ser d’altres.

1. Repensant el model de partit: per exemple, obrim nous canals de comunicació i participació, obrim el partit, incorporem les primàries, expandim les tecnologies 2.0, creem noves àrees de treball, etc.

2. Repensar la relació amb la societat: incorporem nous talents, busquem complicitats entre els sectors socials progressistes, i en general amb la gent compromesa.

3. Rellançar les nostres propostes polítiques: escoltem el que ens diu la gent. Apostem per la reforma fiscal, per la política verda, per la garantia dels serveis públics i l’ enfortiment de l’ estat del benestar, per l’atenció als desafavorits, per la reforma de la llei electoral o per la simplificació administrativa.

Parlem de tot això i posem-nos d’acord.

Parlem-ne i arribem a acords. I quan aquests hi siguin, llavors posem en marxa la segona frase que deia: fem-ho però sobretot, després del debat i la reflexió conjunta, passem als Fets.

La necessària reforma de la llei electoral. Breus apunts per un debat obert i necessari

2011-06-16T17:17:00.000+02:00

Aquest breu text és part dels 9 punts que estem elaborant, amb propostes, línies discursives i de treball que creiem des del socialisme s’han de portar a terme per tornar a recuperar la confiança majoritària de la ciutadania.

No preten tancar cap debat, si no obrir-lo i posar sobre la taula la necessitat de reformar el nostre sistema electoral català, i no només la forma d'elecció, per fer-lo més proper, més representatiu, més equilibrat i que esdevingui una peça més per reduir la desafecció de la ciutadania amb la política.

Un dels aspectes que queden pendents, des de la recuperació de la democràcia i l’autogovern és l’aprovació de la llei electoral catalana. Deixant de banda els motius que ens han portat a mantenir una anomalia com aquesta al llarg de 3 dècades, el que és evident és que Catalunya necessita l’elaboració i aprovació d’un text que acabi amb les mancances que l’aplicació de l’actual LOREG té.

Més encara quan estem en uns temps en que la distància entre la ciutadania i la política s’està engrandint i la desafecció de la primera vers la segona es sustenta en un bon grapat de circumstàncies, decisions, actituds o omissions que des de la política s’estan duent a terme.

Una d’aquestes és la falta d’una llei electoral pròpia quin resultat sigui de més representativitat dels vots i que apropi més la política als electors.

Catalunya és la única comunitat autònoma que no té llei electoral pròpia i això ja de per si hauria de ser un bon motiu per posar-hi solució, però el tema de fons és que la reforma de la normativa electoral a Catalunya és urgent per motius més clars: es necessita donar més proporcionalitat i equitat al sistema, d’entrada, ja que l’actual normativa diversifica molt el “cost electoral” del vot.

L’Estatut de Catalunya preveu la reforma electoral. I és una promesa que molts partits han portat i porten sempre als seus programes electorals. Però la necessitat de reforma per una majoria parlamentària de 2 terços ha fet sistemàticament fracassar qualsevol aproximació entre les diferents posicions.

El PSC porta temps parlant i proposant un sistema basat en el model alemany, de doble vot, amb màxima representativitat i màxima proporcionalitat, amb un primer vot per candidats escollits en districte nominal i una segona papereta amb vot a llista per completar el total d’escons que faltarien després dels nominals. Sent les circumscripcions nominals les comarques, els districtes de Barcelona i els partits judicials de més de 70.000 habitants. Això garantiria la territorialitat i aprofundiria en la representativitat i proporcionalitat dels escollits.

Fins aquí la principal reforma i les tesis que hem vingut defensant. Però és cert que cal aprofundir en el debat sobre quins canvis addicionals es poden portar a terme.

Com el debat sobre les llistes obertes, per exemple, que crec cal posar sobre la taula.

Com deia, aquest és un text breu. Només apunta però no aprofundeix en diferents propostes que es podrien incorporar. És un debat viu i apasionant. Aniré completant aquest text amb noves idees. Espero també els vostres comentaris, opinions i propostes.

Finalment, us enllaço l’informe dels experts que el Govern va demanar el 2007, així com un post de la Jordina sobre l’evidència de la carència de proporcionalitat del sistema actual.

El debat segueix.

Comienza el movimiento en las filas republicanas

2011-06-14T12:57:00.000+02:00

Este fin de semana la CNN ha sido la anfitriona del primer debate pre electoral de las aun no comenzadas primarias republicanas.

Michelle Bachman, la aspirante del Tea Party ultraconservador, Mitt Romney, considerado del ala moderada (si es que eso existe) del partido, ex gobernador de Michigan y candidato en las primarias de 2008, el congresista y eterno aspirante Ron Paul, el ex presidente del Congreso Newt Gingrich, el ex senador Rick Santorum, el empresario Herman Cain y Tim Pawlenty, son los 7 aspirantes que de momento han comenzado un largo camino que los ha de llevar hasta los caucus de Iowa, allá por las primeras semanas de Enero de 2012, y desde allí a las primarias durante el primer semestre de ese año, conseguir la nominación en la Convención republicana y luego lanzarse a la campaña electoral contra el candidato demócrata, que no será otro (salvo sorpresón) que el actual presidente, Barack Obama.

Hago este primer post porque ya en el 2008 realicé una serie de artículos en este blog, con el seguimiento de las primarias, tanto demócratas como republicanas. El enlace con todos esos textos, y mis reflexiones de entonces lo podréis encontrar aquí . Así mismo, os enlazo el artículo donde hablaba de las posibilidades del que hoy dan como uno de los favorirtos, Mitt Romney, que después de “fracasar” en Iowa y New Hampshire, presentó sus credenciales en las primarias de “su” estado, Michigan, y desde allí, hasta el final de las primarias republicanas, fue el único candidato que realmente se lo puso algo difícil a John Mc Cain. A la espera del peso real que tenga el Tea Party en estas primarias y a la decisión de Sara Palin de concurrir o no, hoy por hoy, todos los analistas dan a Romney como el favorito del bando republicano.

En este caso y todo y que las primarias aún quedan lejos, también quisiera hacer un seguimiento de lo que se produzca, de un proceso realmente apasionante desde el punto de vista de la política, y no sólo estadounidense.

*Foto CNN

Un salt comunicatiu

2011-06-09T11:32:00.002+02:00

Recordo un acte de l’any 2004 aproximadament, de quan era secretari d’organització de la JSC. A Caldes d’Estrac la JSC del Maresme presentava la seva pàgina web.

Després de felicitar-los per la iniciativa i encoratjar-los per a que persistissin en aquesta línia d’obertura, vaig dir que estava convençut que “si no estàs a Internet no ets ningú, però estar-hi no et fa algú”.

Avui, 7 anys després, no només em reafirmo, si no que em sembla un pilar de la nova digitalització de la vida, de la política i de la societat.

L’entrada de les, abans dites, noves tecnologies, en tots els àmbits de la nostra vida ha provocat un gir de 180 graus en la manera d’entendre i interactuar amb el nostre entorn, i ha canviat el futur per sempre.

Ara no es tracta de ser-hi o no a Internet. Es tracta de ser-hi i ser-hi bé.

El gran repte comunicatiu passa per la construcció de la teva identitat, ja siguis un particular, una empresa, una associació, o un partit polític. Cuidar la teva presència, cuidar a qui t’escolta, i interactuar d’acord amb les noves normes que van sorgint.

D’altres que en saben més han teoritzat, i molt bé, sobre el que és clau en aquesta nova realitat. Una realitat que portem a la butxaca amb nosaltres, com diu Antoni Gutiérrez Rubí. Ell mateix ens alerta sobre la importància dels continguts. Sense continguts no som ningú. No puc estar més d’acord.

La generació de continguts i la seva transmissió, també com es generen, son el gran repte de la comunicació política. El que abans es deia el relat, el projecte, ara passa per ser la demostració de que les idees no només aguanten documents de 150 fulls, si no que també aguanten, i el que és més difícil, 140 caràcters. I es poden, així mateix, adaptar als diferents mitjans audiovisuals existents.

Ens movem en una època que diuen líquida, però que si és quelcom, és ràpida, instantània. Per això, el repte de la perdurabilitat del missatge és un altre dels grans reptes: traspassar la barrera de la immediatesa, per articular idees sostingudes, de llarg recorregut i que després de ser enteses, puguin ser recordades.

La nova comunicació es desenvolupa en un medi en constant evolució. No és suficient amb sumar-s’hi. Parlem d’un lloc, Internet, on venim a informar-nos, a informar, a escoltar, a construir, a escurçar distàncies, és a dir, a apropar-nos els uns als altres, que no és més que conèixer-nos millor, venim a superar barreres i a construir nous ponts i llaços. Amb la ciutadania.

Venim a comunicar, i a construir, però sobretot venim a aprendre. A aprendre junts.

Hi ha qui diu que les tecnologies estan construint autopistes de la informació. Més aviat crec que estem auto construint veritables autovies de la democratització, lliures de peatges, i amb una capacitat de trànsit inabastable.

Si les webs van obrir el camí, facebook el va asfaltar, i twitter ha acabat posant les senyalitzacions: tot recte, cap a la democràcia deliberativa i la construcció mancomunada (federal m’agrada pensar) de les idees.

Per això crec en la capacitat de la xarxa de canviar la manera en com afrontem el món.

Crec que tota una generació està creixent ja immersa en un llenguatge i ens uns codis radicalment diferents de la seva predecessora; que aquesta predecessora s’intenta enganxar i ho fa amb més o menys èxit, però el que és més segur és que les generacions futures ja no entendran cap altra manera de relacionar-se i d’interactuar; és a dir, d’opinar, de decidir, de deliberar, de construir.

Crec també, per això milito, en els partits polítics. Son una peça clau de la democràcia. Una peça clau de la vida en societat que coneixem. Han estat i son actors partícips dels principals canvis i avenços.

Soc conscient de la necessitat d’adaptar-se a les noves realitats.

I crec que en serem capaços, però només si en aquesta adaptació acceptem que les noves regles globals, mancomunades, son noves, ràpides, versàtils, i que necessiten d’estructures i eines amb aquestes característiques.

Crec en un partit que avanci en la implantació de les xarxes de comunicació directes online. Un partit generador d’informació, opinió, i debat. Immediatesa, documentació, accés a recursos, tot això i més és el següent salt endavant per posar-se al capdavant de la comunicació, el diàleg, la difusió i la informació.

Un espai on trobar però també on trobar-se.

Un espai per escoltar i per ser escoltats.

Amb un bon fons (valors, principis, idees, projecte, i persones), i amb un millorat format de comunicació. I la mirada posada en els ulls de la ciutadania.

Aquesta visió, aquesta pauta d’actuació comunicativa és una de les peces claus de la modernització i del salt endavant.

Abans es deia que calia passar del carrer a la xarxa. Ara estem veient que des de la xarxa també es baixa al carrer.

Segons ho veig jo, a la xarxa hi hem de ser, i ser-hi millor

Però del carrer no hem de marxar mai. Però això ja serà objecte d’un altre post.

Nota de reconeixement. Aquesta és la meva opinió. Una opinió que beu de i deu molt a les opinions de molta gent que conec i amb les que treballo. Persones que fa temps que s'hi dediquen a la comunicació i a com les tecnologies de la informació estan canviant les maneres de comunicar-se. Persones que en saben molt, i evidentment més que jo.

És un post que sorgeix d'escoltar i llegir les opinions de companys/es i amics/es. De tots ells n'és deutor aquest post.

Però si n'és deutor principal, és d' un post imprescindible de la Jordina Freixanet, la responsable de l'acció a la xarxa del PSC. Aquí està tot, i millor dit.

Salut i federalisme digital.

Un salt endavant

2011-05-29T18:55:00.003+02:00

Estem en un moment molt complicat pel projecte socialista a Catalunya. Però també a Espanya i a Europa. L’hegemonia cultural, social, econòmica i política del conservadorisme és aclaparadora. I estem en la pitjor crisi dels darrers 100 anys. Però la socialdemocràcia encara té molt a dir. I el PSC també. Hi ha solucions.

El PSC ha tingut una època d’èxits electorals i ara estem immersos en una crisi important. Les urnes ens han castigat i els ciutadans majoritàriament han deixar de creure en nosaltres com a opció per solucionar els greus problemes que tenen. Ens han deixat de votar. Ens voten menys. Prefereixen altres opcions, inclús no votar o votar en blanc, cada cop més.

La ciutadania ha ocupat els carrers demanant canvis, altres maneres de fer política i de fer les coses.

El missatge està clar. O escoltem o no serem escoltats.

Son aquests dies de molta reflexió i debat. Els que han de venir encara ho seran més. És primavera i cal que floreixin idees al nostre voltant, al nostre entorn. Han sortit, i sortiran, manifestos, escrits, posicionaments col·lectius i individuals. Molt possiblement jo estigui d’acord o signi algun o més d’un. És necessari que el debat de les idees s’enriqueixi.

Però aquesta que veieu aquí és la meva opinió personal. Quelcom que faig i que vull compartir

· El meu punt de partida en el debat.

· Un breu resum del que m’agrada i del que no m’agrada.

· El que he vist, i el que no he vist.

· Els valors que crec que han de perdurar.

Per a contribuir a abonar aquest camp tan fèrtil com és el del pensament socialista. Busco el cor i l’anima del PSC. M’ajudes a trobar-la?

El que he vist

Em vaig afiliar amb 17 anys a la JSC i al partit als 18. En tinc gairebé 34. La meva història és la de molts companys i companyes.

He parlat amb gent que ja no hi és entre nosaltres, els nostres grans del partit, pous d’experiència i lliçons de resistència i coratge. He aprés d’ells i elles. Tots ho hem fet. Son un exemple. Com els que encara hi son.

He estat jove al PSC, encara ho soc. Però parlo de jove amb 20 i pocs anys. He vist la JSC. He vist reunions, documents, acords després d’hores, he vist com es respira política.

He estat i soc formador del meu partit. Explico coses i els meus companys m’escolten i pregunten. I tots aprenem. Amb això he vist i he recorregut Catalunya, i puc afirmar que hi ha molta gent, que en som molts.

He fet campanyes, he vist el Partit sortir al carrer, al matí, a la matinada, a la tarda, a la nit. Sempre amb il·lusió.

He vist resistir els atacs, he vist abraçades, he vist i compartit plors i somriures.

He conegut molta gent.

He pogut participar en congressos, he contribuït a muntar-los, he coordinat documents de treball, he escrit ponències, les he esmenat, he defensat les meves idees i he acceptat les idees dels meus companys i les he fet meves. I amb mi, centenars de persones.

He sentit la decepció total quan el recompte de vots a la meva taula d’interventors et diu que una etapa acaba, que és l’any 1996 i que el socialisme que has conegut des de petit s’agenolla davant el PP d’Aznar.

I he conegut l’alegria total quan el 2003 vam poder per fi accedir al govern de la Generalitat. Recordo el que vaig sentir entre el públic que a la Plaça Sant Jaume ens vam reunir per celebrar l’entrada de Pasqual Maragall al Palau de la Generalitat.

He vist amb orgull a un President del govern espanyol que retira les tropes d’Iraq.

He vist dos Governs de progrés a la Generalitat, augmentar la despesa social i cohesionat Catalunya. I he vist treballar pel progrés municipal a molts alcaldes/ses i regidors/es

He vist socialisme a tot Catalunya. Vaig néixer i créixer a L’Hospitalet, on el partit és ampli. I he tingut l’honor de fundar agrupacions de JSC a pobles de pocs centenars de persones. Allà és on he vist més ulls i determinacions socialistes que em miraven i m’afirmaven que allò era el que volien ser.

M’ha agafat la mort de lady di en un curs de formació, i l’11 S després de fer l’ofrena floral per la Diada de Catalunya. La primera persona que em va trucar anunciant-me que havia hagut un atemptat contra Ernest Lluch va ser un company i amic de la JSC.

He vist companys cedir part del seu sou per a mantenir un petit local que era l’orgull d’una organització jove.

He vist companys agredits per intolerants per l’únic fet de ser socialistes, ho recordo a la Festa de la Rosa de fa anys o a les acaballes d’ alguna manifestació del treball.

He vist la solidaritat. I el companyerisme.

He vist 2000 persones reunides, afiliades o no, per una Causa Comuna. I he vist com centenars treballaven col·laborativament per a tenir un Programa Marc.

He vist al meu partit lluitant per tenir un nou Estatut i un nou finançament per a Catalunya.

He vist la feina.

El que vull i no vull, el que m’agrada i no m’agrada, el que soc, el que penso.

No vull un nou partit, vull un partit millor.

No m’agrada parlar de qui sobra, si no de qui falta.

No m’agrada parlar de qui ho ha fet malament si no de com ho podem fer millor o bé; o de qui ho pot fer.

No m’agrada buscar culpables, si no solucions.

Si una porta es tanca, intento obrir una altra

No m’importa caure, si no com m’aixeco un altre cop.

Crec en el dret a equivocar-se. Per què implica prendre decisions, ser partícip.

Crec en confiar en les persones.

Crec en la gent que creu en les seves idees.

Fent un símil, crec en aquell/a que va ser el primer en descobrir el foc, sobretot per què no ho va deixar estar quan segurament es va cremar.

Escolto gent de fóra, i debato amb ells. Però sobretot vull escoltar gent de dins, i que siguem més.

Crec que cal rectificar el que entre tots coincidim que no ha funcionat i millorar el que ha de ser millorat. I incorporar tot allò que necessitem per ser millors.

Per què es tracta d’això, de ser millors. De ser útils pels ciutadans. De tenir empatia, de ser àgils, oberts, moderns, transparents, coherents, que generem confiança, que vegin en nosaltres una opció no pel futur, si no de companys de camí.

No vull un partit que esperi la ciutadania a la línia de meta, si no un partit que acompanyi la ciutadania en el seu camí.

Però també vull que el meu partit dibuixi un trajecte.

M’agraden les iniciatives que estan sorgint per debatre. Demostren que el PSC està viu.

M’agraden les propostes.

Però també m’agraden les reunions a les agrupacions, la gent del PSC que ha anat a l’acampada de Barcelona a escoltar i parlar, o els militants que fan el porta a porta i els que estan a les carpes a les campanyes.

Crec en el meu partit. Crec en la seva gent.

Crec que ressorgirem. I serem més forts.

No m’agrada parlar de la política 2.0 versus la 1.0, perquè és una diferenciació que ja no té sentit. El 2.0 ja ho és tot. És a dir, els seus valors ja estan a tot arreu, i seran el nivell sota o sobre del qual es jutjarà als partits i a les organitzacions. I a les persones i a les seves propostes.

El 2.0 ens ha ensenyat que s’ha de ser obert, àgil, transparent, ràpid, modern, però també coherent, sòlid. Ens ensenya que tant important és un document de 50 pàgines, com que aquest document es pugui convertir en un parell o tres de tuits o en un estat del facebook. La política i la comunicació ha de ser així. I ho ha de ser a la xarxa i al carrer. La veritable diferenciació 2.0 i 1.0 no és entre política a la xarxa i política al carrer, si no política moderna (a la xarxa i al carrer) o política no moderna. I al carrer també s’ha de actuar així. La nova comunicació requereix que un mateix ja és un mitjà de comunicació. I com a tal ha de cuidar els continguts, el continent, el comunicador i situar el missatge allà on la gent el rep (als mòbils, a la pantalla dels ordinadors, a la feina, a casa, i allà on estigui)

Perdem vots des de l’any 1999. Els joves cada cop ens voten menys. És el nostre principal problema. Atraure al nostre projecte a les generacions entre els 18 i els 40 anys. I evitar que marxi més gent.

Cal un relat. Més sostingut, més coherent, més cohesionat.

Podria posar 2 llistats. El primer

1. Modernitzar el nostre discurs, agenda i llenguatge; proporcionar un relat entenedor i un horitzó engrescador

2. Atendre millor els neguits del nostre electorat més tradicional i entendre la seva evolució

3. Representar millor la cultura del treball, els seus valors i les seves noves expressions

4. Obrir espais a nous protagonistes

5. Esdevenir el partit de referència per a les dones

6. Estrènyer els nostres llaços amb els joves

7. Practicar una política de proximitat a tots els nivells, del president al darrer militant

8. Millorar la nostra capacitat de representar els sectors més dinàmics

9. Escoltar millor la societat i oferir el partit com a instrument per debatre i impulsar reformes

10. Promoure campanyes de mobilització social i de participació Electoral

El segon:

1. Catalunya: la causa comuna cívica i democràtica

2. Catalunya: la causa comuna pel progrés econòmic i per la justícia social

3. Catalunya: la causa comuna de la nació i de la cohesió del poble

4. Catalunya: la causa comuna del bon govern i de l’ ètica

5. Catalunya: la causa comuna de l’ educació i la cultura

6. Catalunya: la causa comuna de l’ autogovern i del federalisme a Espanya i Europa

Els signo ja. Però no son meus.

O si.

Vull dir, no son de creació meva, però han estat redactat, debatuts i aprovats pel meu partit, pel PSC.

Així que son de tots. I tenen vigència. I son certs.

El primer és del 2007, del document per un nou impuls del socialisme català. Té importància perquè es va aprovar abans de la crisi, abans de perdre tot el que hem perdut. Té mèrit perquè té la valentia de proposar mesures abans de caure. No hem sabut portar-ho a la pràctica.

El segon és del 2010. Encara no havíem perdut la Generalitat. Son les conclusions de la Causa Comuna. Un procés d’un any de debats per tota Catalunya, amb centenars de participants, que va cloure en una innovadora trobada amb 2000 participants. També segueix vigent.

Caldrà rellegir el que hem aprovat.

Obrim els ulls. I les mans. I posem-nos a treballar.

No he parlat en aquest text de polítiques. Ho estic fent en uns altres posts, sobre l’alternativa socialdemòcrata, que aquí us poso.

He parlat més de sentiments. Des de la percepció d’un militant.

M’agradaria un Congrés obert, amb participació de tots els militants a les seves agrupacions. Un Congrés que sigui ja una declaració d’intencions del que serà el futur.

Una gran àgora socialista deslocalitzada en multitud de poblacions. Una efervescència de pensament i d’idees.

Parlem de política, parlem de democràcia, parlem de lideratges, parlem de participació i de comunicació, parlem, parlem, parlem.

Ho podem tornar a fer.

Es la ideología

2011-04-19T13:10:00.000+02:00

En tiempos de la campaña de Clinton contra Bush padre tuvo éxito la frase “es la economía…”, si bien venía acompañada de un insulto que no utilizaré, y que venía a poner en valor el problema económico en la campaña ante el ardor post belicista de un Bush acabado de salir de la primera guerra del Golfo.

En estos tiempos de crisis, la economía, las propuestas económicas, las medidas que se plantean y los que se acaban aplicando son las protagonistas diarias de la vida política y no política. Pero no todo es solamente economía. No todo lo que se hace tiene que ver únicamente con criterios económicos.

El PSC ha gobernado hasta hace poco más de 3 meses en Catalunya. En estos 3 meses la crisis no ha cambiado sustancialmente. Pero en Catalunya, en estos 3 meses sí que está cambiando su impacto. Hay un nuevo gobierno que está aplicando un nuevo modelo de recetas económicas, amparado en mi opinión, en un cambio de paradigma ideológico.

Porque sólo un partido profundamente liberal puede llevar, en medio de la mayor crisis económica, en su programa electoral, la supresión de impuestos que gravan las grandes fortunas, renunciando a ingresos vitales en tiempos de crisis. Sólo un partido profundamente liberal y defensor de la extensión del uso de servicios concertados y privados, puede lanzar globos sonda anunciando rebajas en el IRPF a los que más tributan, mientras anuncian recortes en la salud, los servicios sociales y en la educación pública y de todos.

No niego la crisis, ni la necesidad de adoptar medidas para salir de ella. Pero hay otra manera de atacar la crisis; la que conforman las medidas de austeridad, de equidad en el esfuerzo fiscal, de proporcionalidad y progresividad en el esfuerzo que cada uno ha de aportar para salir colectivamente de la crisis, el del mantenimiento de servicios públicos, el reforzamiento de la red asistencial y la protección de los más afectados, y la contención en el gasto en inversión.

Y hace falta consenso político y social. Búsqueda de puntos de encuentro con los agentes sociales, empresarios y sindicatos. No imposición.

Hay otras maneras y hace falta que se hable. Y que se sepan los números. Para eso es prioritario que se presente el proyecto de presupuestos para este año, del que más de 100 días después de acceder al gobierno, aun no tenemos noticias.

Hay otro modelo, porque de lo que se trata hoy ya no es sólo de medidas económicas, si no de ideología. De la instauración de un nuevo paradigma en tiempos de crisis. Y esto, en Catalunya, lo está llevando a cabo con precisión quirúrgica, el Govern de Artur Mas.

Y ante el soberanismo liberal, cabe anteponer firmemente la opción catalanista, federal y socialdemócrata.

* Viñeta del gran Forges.

La reforma de l'administració pública

2011-04-12T14:39:00.000+02:00

Punt 2 del decàleg. La reforma de l'administració pública

Quan vam escriure els posts que donen cobertura a aquests 9 punts que compartim la Jordina i jo, aquest tercer, el que parla de la necessària reforma de l’administració i de les institucions era el que més respecte en feia. Reformar sí, però què, per a què i cap a on?

Tenia clar, tinc clar, que la reforma ha de respondre a la necessitat primària, bàsica, de que la ciutadania ha de veure en l'administració una eina còmplice de la seva qualitat de vida i ha de veure en les institucions a qui es preocupa pels seus problemes, i els resol, no en crea, en funció del bé general. La tan publicitada i real desafecció ciutadana vers la política i vers els afers públics és l’avís de que quelcom s’ha de modificar i s’ha de fer per invertir aquestes dades de distanciament i recel entre la ciutadania i la política. I deixant clar que en el tema de la desafecció res es pot criticar de la ciutadania.

Els ciutadans i ciutadanes son els propietaris comuns del bé públic i del poder públic, però en fan cessió de la seva administració i gestió als servidors públics. Els hi donen la confiança. La màxima confiança. En una comunitat, la cessió de la gestió del bé comú és una gran responsabilitat, i es dona a aquells que creiem més preparats o que portaran a terme les polítiques públics en interès del bé comú.

Cal reivindicar l’exercici del servei públic des del rigor, la proximitat als problemes, el servei i l’honestedat. L'honestedat ha de ser un tret diferencial.

I la justícia social, sense la qual no pot haver progrés social equitatiu. Una societat només pot progressar en equilibri si hi ha repartiment just i equitatiu de les càrregues i dels beneficis, ja siguin aquests en forma de serveis, o de drets.

Coherència, credibilitat i confiança son 3 pilars indestriables de l'acció pública. Hem de ser exigents en la claredat en les propostes, i en els plantejaments, inclús quan s'ha de rectificar. Es vol que es compleixin les promeses però també que es donin explicacions quan es rectifica. S'ha de saber per què es rectifica i quines motivacions hi ha, quin bé superior estem afavorint al sacrificar una acció per la qual algú ens va donar la confiança. La rectificació no sempre és dolenta, el que sí ho és, és la sistematització de la rectificació, el dubte continu, el silenci, la inacció i l'ocultació de les motivacions que fan prendre una decisió. És aquesta arbitrarietat la que és injusta, i la que ha de ser denunciada. No volem arbitrarietats, si no accions justes.

Darrera de les administracions hi ha persones, com qualsevol altre, que en la seva feina tenen la responsabilitat de ser la connexió entre el bé públic i el ciutadà. Demanem un bon tracte a aquests treballadors públics, equivalent al bon servei que també exigim sempre d'ells i de l'administració. Cal prestigiar la funció pública, el treball públic, ja que en la quota de responsabilitat de fer progressar la societat, tant els treballadors públics com els treballadors per compte aliena, els autònoms, els empresaris, els emprenedors, els investigadors, els estudiants, tots, tenen (tenim) la mateixa responsabilitat.

No volem duplicitats de funcions a les administracions, si no eficiència i racionalitat. I proximitat del servei. Volem atenció ràpida i personalitzada, tan si som un individu com si som un col·lectiu o una entitat.

No és bo veure com any rere any, als estudis socials i enquestes apareixen diferents serveis públics com malament valorats, percebuts com part del problema i amb mala reputació. Com la justícia, com els governs, etc. És una senyal de que quelcom no s'està fent bé, i la culpa òbviament no és del que respon. Cal reforçar el servei públic, donar-li el prestigi social que mereix i la seva reputació. Cal que sentim l'orgull de pertànyer a una societat que s'organitza i ho fa en democràcia, dotant a cada administració i a cada institució de les seves prerrogatives.

Però per això cal apropar-les a la ciutadania. I per apropar no només ho entenem físicament, també ho ha de ser en la nostra ment, és a dir, cal explicar més el que es fa, com es fa, perquè es fa, quant val fer-ho, perquè es fa una cosa i no una altra, perquè es comença per un lloc i no per un altre, i cal que ens hi vinculem. En definitiva, cal millor comunicació també.

Cal posar l’accent en els valors que hi ha darrera de les decisions polítiques. La política ha de tenir ànima. I aquesta ànima ha de traspassar a l’administració. Cal incidir en el manteniment de determinades polítiques que formen l’ADN de l’Estat del Benestar, la columna vertebral de la igualtat (d’oportunitats, d’accés), i la justícia social. No podem ser aliens a la defensa de les conquestes que ens han fet millors com a societat i com a país. Per què els nostres valors també hi son allà. Amb cada escola pública que es construeix, amb cada escola bressol, amb cada hospital i centre d’assistència públic, en cada avenç en el transport públic, etc. I en temps de crisi és quan els valors s’han de reafirmar més. S’han d’apuntalar, per a evitar que sota la màscara d’ajustar les despeses puguin anar retallades indiscriminades del sistema de benestar públic.

A l'antiga Grècia els mandats duraven un any i eren rotatoris. Qualsevol de l'assemblea podia arribar a un càrrec executiu. Eren els inicis de la democràcia però alguna cosa ens varen avançar.

Cal més rotació (incidir en la limitació de mandats) en la “política professional” i descentralitzar i delegar més en el servei públic.

L’administració s’ha de continuar reformant per fer-la millor. Les institucions públiques s’han d’adaptar a les noves formes de participació, als nous canals d’informació, a la nova realitat social i cultural. La reforma ha de ser una constant i permanent línia d’actuació de qualsevol administració. Per què la farà millor, la farà més actual, més viva, més atenta als canvis i amb millor capacitat de reacció i de servei. Una administració en continua millora és la millor garantia d’eficiència.

Alguns principis sobre els que caldria reflexionar i avançar per reformar les administracions serien els següents. Les reformes que es plategin haurien de garantir més:

· Eficiència

· Proximitat

· Transparència

· Participació

· Democràcia

· Igualtat

· Immediatesa

· Open Government

· Administració electrònica

· Ciutadania activa

· Corresponsabilitat

Escriure i esperar

2011-03-07T14:23:00.000+01:00

Quan iniciava fa uns anys aquest bloc, alternava els escrits polítics amb d’altres en els que donava una visió particular sobre elements o situacions quotidianes que em resultaven curioses o que despertaven en mi una visió diferent de l’ estrictament clàssica. Així donava una mica de sortida a les meves ganes d’escriure.

Una afició, la d’escriure, que de tan respecte, no he cultivat gaire, més enllà de les meves tasques professionals o polítiques. És a dir, no acostumo a escriure “per plaer”, tot i que per a mi, l’escriptura ja és en si mateixa un plaer. Això sí, sempre he tingut una afició pels escrits d’altres, en els que puc trobar instants irrepetibles. Lectura i escriptura estan inevitablement unides. Avui vull recuperar aquesta línia.

M’agrada llegir grans històries, aquelles que t’atrapen, que no pots parar de llegir, les que et submergeixen en un món paral·lel, una capbussada refrescant que, al treure el cap d’ella, notes com la realitat encara es vista i es confosa mig entre les línies acabades de llegir, així com l’aigua et regalima la cara i t’entela la vista quan treus el cap del mar.

I més que agradar-me, em fan pensar les històries curtes, alguna vegada ho he explicat en algun altre escrit.

Les històries que, amb poques paraules, aconsegueixen transmetre tot un nou món de sensacions. Aquestes no son capbussades, no son interferències en el món real. Son directament noves visions de la realitat. Ho vaig descobrir no fa molt amb els llibres de dos divulgadors a qui dec molt, l’Eduard Punset i Ángel Gabilondo. La seva capacitat per explicar, per dibuixar paraules, per atrapar-te en noves realitats son dosis encapsulades per aprendre a esperar quelcom més de tot. Esperar.

Llegir, interpretar, pensar, escriure. I esperar.

“Quién espera desespera...” és part d’una dita castellana molt coneguda. Esperar s’ha convertit en un dels estats més comuns de l’ésser humà. Sempre estem esperant. Alguna cosa, alguna situació, una paraula, una resposta, una data, un gest; esperem i a vegades desesperem; i quan acaba l’espera tornem a esperar de seguida per una altra cosa, resultant el resultat de l’espera quelcom efímer, i sent l’estat normal de la nostra existència una constant espera.

Hi ha que diu, crec que amb part d’encert, que quan esperem alguna cosa bona, positiva, gairebé és millor l’espera, convertida aquesta en expectativa, que el propi resultat. És el que Punset, el meu admirat Punset, explica com “la antesala de la felicidad”, aquell estat sempre previ i mai complet, que ens omple en l’expectativa d’una realitat.

Tot i que no sempre és així. Estic segur que tots podem pensar, citar, desenes d’esperes fetes realitat les quals son millors en plenitud que en potència. Esperar és un estat, però també un desig. Esperem ser i esperem estar. Esperem haver i esperem tenir. Esperem algú.

Esperem, i mentre esperem, vivim. La vida com a metàfora d’una gran sala d’espera. I vivim amb l’esperança d’anar millorant - què curiós que espera i esperança tinguin la mateixa arrel -.

Esperem millorar deia. Una evolució que ens ha de portar a progressar. Progressar nosaltres mateixos, i progressar la col·lectivitat. Esperar es converteix així en el primer pas del progrés.

I tot esperant que us agradi aquestes línies, i esperant que espereu el següent, vaig a fer realitat l’espera més directa que tinc (ja és hora de dinar...).

Ens van vendre una altra cosa

2011-02-25T11:22:00.002+01:00

Les últimes declaracions del secretari general de la Presidència i portaveu del Govern de Catalunya, Quico Homs, on veia en l'onada de revoltes populars contra els règims dictatorials i autoritaris àrabs una oportunitat per al turisme català, ha estat la darrera mostra de 2 mesos de declaracions erràtiques, titubejos, contradiccions, incompliments, retallades, i mala praxi del nou, flamant i autodenominat "Govern dels millors" presidit per Artur Mas.

Després de 7 anys d'oposició i després d'una victòria tan majoritària com la que els ha atorgat el poble català a les urnes, i amb 23 anys d'experiència prèvia de govern sobre les espatlles genèriques de Convergència i Unió i particularment de molts dels que repeteixen en aquesta nova etapa, se'ns havia intentat convèncer que l'equip escollit per Mas i ell mateix venien a ser la imatge de l'eficàcia i l’eficiència en la gestió.

Res més lluny de la realitat. Almenys si ens cenyim a alguns dels ja nombrosos casos en el breu temps de govern.

Avui ja és reconegut, fins i tot per molts dels que confiaven cegament en la seva capacitat de gestió, que no caldrà arribar als 100 dies per fer una anàlisi precís del relat erràtic d'aquest Govern. Amb poc més de 50 dies podem ja extreure les primeres conclusions, tot i que deixarem el marge del dubte per si aconsegueixen redreçar el rumb que marca el timó penjat al despatx del President.

No són només les retallades socials anunciades, emparades en uns comptes que segueixen obcecats en no ensenyar als grups de l'oposició, ni tan sols les maniobres, inaccions o declaracions que fan perillar parts importants del nostre teixit industrial i empresarial, com el cas Yamaha , el cas Spanair, el cas Ryanair a Girona o més recentment l'aliança amb el PP del grup parlamentari de Ciu a Madrid contrària al teixit automobilístic català.

Això, i altres, que ja de per si componen un quadre de disbarats important, no és si no l'exemplificació de la percepció real d'un govern que improvisa. De la constatació d'estar davant d'un conjunt de solistes en el qual cada un toca el seu instrument sense tenir en compte la partitura global, dirigits per un director que s'ha deixat la batuta a casa.

És per això que aquest Govern desafina, i “desatina”.

El Govern de la Generalitat presidit per Mas se'ns va presentar com la peça clau que havia de recompondre tot el suposadament dolent realitzat pels Governs d'esquerres durant 7 anys. Inclús el PSC va fer un exercici de responsabilitat facilitant la investidura del President, donant un vot de confiança al aquest i el seu Govern, resultant del mandat clar donat per la ciutadania.

Avui ens plantegem legítimament molts dubtes. Tots els dubtes que genera un Govern que es mostra incapaç d’elaborar una línia d’actuació clara i comprensible de quina és la seva política econòmica més enllà de retallar, de quina és la seva política social més enllà de retallar i de quin és el seu projecte per a Catalunya més enllà de culpar altres de les seves pròpies mancances. Estarem atents i serem exigents amb un Govern del que esperem alguna cosa més que culpar a l'anterior dels seus propis errors.

La Agenda Socialdemócrata en el S.XXI

2011-02-23T11:27:00.001+01:00

En noviembre de 2005 Ángela Merkel accedía a la cancillería de Alemania, sucediendo en el cargo al socialdemócrata Gerard Schroeder. Alemania giraba a la derecha, 3 años antes de producirse la crisis económica global. Desde entonces y hasta ahora, la hegemonía política del centro derecha, liderada por Alemania y Francia, y desde hace pocos meses por Gran Bretaña, se ha expandido por la mayoría de gobiernos europeos.

En este contexto político-económico la izquierda europea se ha visto huérfana de referentes ideológicos y de un liderazgo europeo suficiente para discutirle al conservadurismo la preeminencia ideológica, aun pese la situación de crisis económica y financiera que asola la gran mayoría de países desarrollados.

Europa está en crisis. El modelo social europeo ha quedado herido al producirse esta crisis económica de tal magnitud. Pero, y sobre todo, por no haber sabido preverla a tiempo, por no haber puesto coto a las prácticas neoliberales de desregulación salvaje y preeminencia de los mercados sobre las instituciones y los estados y por no haber antepuesto a la crisis una opción más firme y contundente de medidas económicas provenientes de la doctrina económica socialdemócrata.

Los datos de crecimiento de la zona euro conocidos hace pocos días, arrojan datos interesantes a tener en cuenta. España, con un decrecimiento del 0’1 % está por debajo de la media pero recupera expectativas por encima de lo previsto tanto por el Gobierno como por la Unión Europea. Quizás es pronto para decirlo, sobretodo porque quedan medidas de calado por demostrar su eficacia a medio y largo plazo, pero todo parece indicar que, salvo recaída, la recuperación económica y, por consiguiente, la salida de la crisis económica en Europa, parecen estar hoy más cerca que hace 12 meses. Más cerca no significa ni mucho menos que se haya llegado al final, máxime cuando en España el nivel de desempleo sigue alto, y cuando el impacto de la crisis sobre las economías domésticas y las empresas aun es importante.

Este domingo se conocían los datos de la primera de las 7 elecciones regionales que Alemania tendrá a lo largo del 2011. Hamburgo, la ciudad estado que ha iniciado esta tanda de elecciones, ha dado la victoria, por mayoría absoluta a la socialdemocracia del SPD, volviendo a poner en el panorama político a este partido. Las conclusiones, todo y que posiblemente precipitadas, nos pueden hacer pensar que hay una posibilidad para la izquierda alemana de recuperar el gobierno federal dentro de 2 años, sobre todo si en el resto de elecciones regionales afianza este cambio de ciclo.

Si estamos ante un cambio de ciclo, extensible al resto de Europa, o a un oasis en el desierto, es algo que veremos a lo largo de este año. Lo que sí que es cierto es que el centro izquierda europeo tiene ante sí la oportunidad de rectificar parte de sus políticas, aprender de los errores y ofrecerse ante la ciudadanía como una opción válida y alternativa a la hegemonía del centro derecha.

Europa y la socialdemocracia europea están una vez más ante un momento histórico determinante. Se necesitarán de altas dosis de liderazgo, de capacidad de trabajo, de conexión con la sociedad, de un relato económico, político y social. Se necesitará estar a la altura como partidos y dar con las respuestas adecuadas que nos demanda la sociedad, en especial aquellos que peor lo pasan, que son la auténtica prioridad de nuestras políticas. Se trata de un debate del que no hay que huir, si no que hace falta encararlo y ofrecer la alternativa social y económica necesaria para salir de la crisis sin afectar los derechos y conquistas sociales, para poner coto a las prácticas que conllevaron la crisis y sin agrandar las brechas existentes entre aquellos que más tienen y los que no.

El PSC también quiere hablar de ello. Por eso, dentro del ciclo de debates pre congresuales que hemos puesto en marcha después de nuestra derrota electoral, y que nos ha de conducir al congreso de este otoño, el primero de los “Debats Oberts” que se han organizado versará sobre cuál ha de ser “La Agenda socialdemócrata en el siglo XXI”.
Será mañana jueves, a las 19 horas, en la sede del PSC. Y se ha invitado a dar su visión a Eva Granados, portavoz parlamentaria del grupo socialista en el Parlament de Catalunya de Política Social, a Daniel Innerarity, director del Instituto de Governanza Democrática, a Manuel de la Rocha Vázquez, investigador de la Fundación Alternativas, a Carlos Mulas-Granados, director de la Fundación Ideas y a José Montilla, ex president de la Generalitat y Primer Secretario del PSC.

Será éste el primero de los 5 debates que se están preparando, el segundo de los cuales tendrá lugar el próximo jueves 3 de marzo y que llevará por título “Economia i Benestar en el segle XXI”.

Punt 2 del decàleg, “L’alternativa socialdemòcrata”: La defensa de les conquestes socials de l’estat del benestar

2011-02-13T18:17:00.000+01:00

Son moments difícils. Cal esperança. Necessitem quelcom nítid per aferrar-nos i confiar en un futur proper millor. Les notícies no sempre son òptimes per aquest desig, i les actituds moltes vegades tampoc. Però no hem de defallir. Cal seguir defensant els drets i oportunitats dels que menys tenen però també construir un relat per a tots. Un relat que lligui la importància històrica del protagonisme del socialisme en els principals avenços socioeconòmics, amb la situació de crisi actual i les possibilitats de futur. Ho hem fet d’altres vegades. Ho podem tornar a fer.

Al desembre vam escriure amb la Jordina el decàleg conjunt que tanca els respectius posts inicials que donen cobertura a aquesta sèrie d’articles que pretenen dibuixar un relat per a la resposta que des del PSC hem de donar als reptes que tenim. Vam parlar primer de la sortida a la crisi amb un esforç equitatiu de tots, ja que la crisi és el principal problema de tots els ciutadans i la primera situació que des de la política s’ha de solucionar. La primera preocupació i ocupació dels polítics.

Vaig escriure i defenso que la principal tasca dels polítics és ocupar-se sempre abans dels problemes de la ciutadania que dels propis, tot i que aquests puguin ser prou rellevants com per constituir una línia de reflexió i treball pròpia. Un bon relat de transformació i canvi també pot començar per reflexionar primer cap enfora i amb “els de fóra”. Això ja de per si suposa tota una línia política de treball organitzatiu.

Cal transmetre una identitat entre el que ocupa i preocupa al conjunt de la ciutadania i allò de què es parla des de la política. Entre el fons i la forma. Entre el què i el com. Cal un esforç tan gran per parlar i ocupar-se dels problemes reals de la gent com per fer-ho de manera entenedora, senzilla, directa, i clara.

Cal també, i aquí entro en la part més estrictament del títol del post, fer una reflexió molt àmplia que no només es centri en allò que va malament. Es just recordar i vindicar allò que ens ha fet millors. Recuperar un discurs que valori les conquestes que han suposat un avenç sense el qual les condicions de vida que actualment es tenen no serien tals, sense caure en el triomfalisme, sense deixar de ser crítics i voler millorar, sense deixar de voler més i millor, però sense oblidar el que s’ha aconseguit.

Reconeixent que queda molta feina per fer, que les desigualtats encara estan presents (la lluita contra l’eradicació de la pobresa, contra les injustícies, o les discriminacions...), i que encara tenen un intens recorregut i importants avenços per fer, hem de defensar l’estat del benestar assolit els darrers 30 anys. Vivim en una societat millor que la de fa 3 dècades.

Aquestes conquestes, que ens van equiparar als països del nostre entorn han constituït el més gran avenç social, econòmic i de benestar possiblement de la nostra història. Per això crec que cal recuperar el discurs de la defensa dels pilars del benestar públic, que en plena crisi global encara es sustenten (tot i que alguns pateixen importants tremolors), i que han de ser necessàriament realçats.

Educació gratuïta i universal, sanitat pública també universal, de primer ordre mundial, un sistema de pensions i de protecció de l’aturat i de polítiques de treball que acaba de ser revisat i acordat entre el govern espanyol i els agents socials, en un exercici de valentia, responsabilitat i alçada de tots. I uns serveis d’atenció a la dependència, la nova pota d’atenció, encara colpida pels efectes econòmics de la crisi, però que no té marxa enrere. Una nova onada de drets socials garantits, que lluiten contra les discriminacions (de sexe, d’orientació sexual...).

Vull recordar això perquè en aquestes qüestions socials, de progrés, de benestar, hi ha una divisió molt clara. Hi ha uns que han estat protagonistes dels avenços. D’altres han fet de l’oposició, del fre, del conservadorisme, una marca ideològica. Els que han estat sempre darrera de l’ impuls transformador, reformista, de progrés, no sempre han tingut el suport immediat, no sempre s’ha fet del tot bé o a temps que se’ls hauria de demanar. Però s’ha treballat per avançar i millorar. I crec que és innegable el protagonisme que el socialisme, que els socialistes, catalans, espanyols, han tingut en el continu progrés de les condicions socials i de benestar.

En temps de crisi es fa molt més complicat seguir parlant de millores, de progrés. Cal atendre primer aquells que es queden fora, els que més pateixen. Però és també ara quan calen les reformes que han de fer avançar i que ens han de situar en millors condicions. Unes reformes que han de ser consensuades, que han de comptar amb la complicitat dels agents socials, i que s’han d’explicar bé.

Per això deia que hi ha un altre bloc. El bloc que davant el progrés sempre ha contraposat el conservadorisme. Que davant la universalització de serveis essencials sempre ha promogut la llibertat individual per poder optar al serveis privats. Evidentment només per aquells que s’ho poden permetre, sense pensar en que abans que això calia prestigiar i fomentar el servei públic, el de tots. Hi ha una dreta (més “moderada” en alguns llocs, més “extrema” en d’altres) que com a molt pot presumir d’haver-se sumat als grans pactes d’avenç social, però mai d’haver-los ni promogut, ni incentivat, ni planificat.

La sortida de la crisi amb un esforç equitatiu de tothom

2011-01-17T10:45:00.001+01:00

Punt 1 del decàleg. La sortida de la crisi amb un esforç equitatiu de tots

La pràctica d’escriure posts a 4 mans endegada amb la Jordina al llarg de la campanya de les eleccions catalanes, ens va portar, al finalitzar aquesta i amb l’horitzó pre congressual causat per la desfeta electoral, a encetar un nou projecte conjunt.

Es tractava de fer un seguit d’articles als respectius blocs, intentant aportar la nostra visió a l’incipient debat al si del PSC que ha de culminar al congrés de la tardor.

Un repte que vam començar fa unes poques setmanes amb un post diferent cadascú que finalitzava amb un decàleg consensuat i que per a nosaltres pot esdevenir un bon punt de partida de les reflexions que calen al PSC i al socialisme, no només català, si no també espanyol i europeu.

10 idees, 10 reflexions, 10 llocs comuns on ens calen noves propostes, nous punts de trobada i nous reptes per al futur. Però també 10 punts que han de ser 10 oportunitats.

En primer lloc, oportunitats per parlar diferent: en paraules de Tony Judt, “renovar la nostra conversa pública és la única forma realista de propiciar un canvi. No pensarem d’una altra forma si no parlem d’una altra forma”.

Així doncs, és una oportunitat per transmetre diferent, però també per pensar diferent; oportunitats per afrontar els problemes des d’altres punts de vista, qüestionant altres posicions que fins ara podríem haver donat per immutables. Son 10 oportunitats, però en resum n’és 1 sola, que no és altra que l’oportunitat d’encertar amb el procés de reflexió, anàlisi, escolta, proposta i acció que ens ha de tornar a situar en el punt de mira de la ciutadania com una opció política, cívica, social i intel·lectual vàlida per gaudir de la seva confiança per poder, amb ells, construir un futur proper millor per tots.

Així, aquest primer article respon a la continuació d’aquell que vaig anomenar “L’alternativa socialdemòcrata. El relat del PSC”, i que, en el seu primer punt del decàleg finalitzava proposant una “sortida de la crisi amb un esforç equitatiu de tots”.

Començo per aquí perquè crec que primer hem de parlar dels problemes urgents globals, parlar de veritat dels problemes dels ciutadans, d’allò que els preocupa, abans que parlar d’un mateix, de la situació històrica política en la que es troba el socialisme en general, i el PSC en particular.

Primer parlem dels ciutadans i parlem amb els ciutadans, i després ja parlarem de nosaltres.

Començo per aquí per què crec sincerament que el punt de partida de la situació política i econòmica global és doble: per un cantó el reconeixement d’estar immersos dins de la pitjor crisi econòmica dels darrers 100 anys, i per l’altra en la firma convicció de que d’aquesta crisi, com d’altres, ens en sortirem.

Però no de qualsevol manera. No haurem sortit bé si sortim sobre la base de castigar a aquells que menys tenen o validant de manera directa o indirecta aquelles pràctiques, col·lectius, institucions, i persones que van fer possible al llarg dels darrers 30 anys tal acumulació de poder polític i econòmic en mans de tan poques persones. El missatge, la forma de sortir és tan important com la pròpia sortida.

És important per la ciutadania. És important per les aspiracions de tothom de saber-se dins d’un col·lectiu que vetlla pels interessos generals per sobre dels particulars, i és important per la necessitat d’aspirar a millorar les condicions de vida heretades, sobrevingudes o aconseguides amb esforç, treball i sacrifici.

I és important també per la política. Pels polítics. I principalment per les opcions de progrés, d’esquerres, que tenen en la seva base ideològica la defensa del treball i del treballador, de les classes populars, dels col·lectius més desafavorits i indefensos. Si aquests col·lectius no tenen qui els defensi, no haurà servit de res sortir de la crisi i perpetuar un model econòmic excloent, patrici, elitista, poc transparent i que furga en la cada cop més gran diferència (d’oportunitats, econòmica i social) entre una petita minoria que en té més i una gran majoria que no en té tant.

El missatge és clar: si la crisi té un cost, la sortida també en té. Però aquest cost, que hem d’estar disposats a assumir, només serà legítim demanar-lo si es compleixen els següents requisits:

No s’han d’amagar ni les causes de la crisi ni la importància d’aquesta.
Cal parlar clar de les conseqüències directes, immediates i futures de la crisi i de quins aspectes afecta.
Cal demanar un esforç a tothom. I aquest esforç ha de ser equitatiu en funció de la capacitat econòmica de cadascú. Qui més té, més ha d’aportar per sortir de la crisi.
Per fer efectiva l’equitat, la capacitat econòmica ha de ser pública, és a dir, s’ha de lluitar contra el frau fiscal, l’evasió d’impostos, l’enginyeria financera i les trampes que alguns poden arribar a fer.
Cal reformar allò que va ser la causa de la crisi
Cal sancionar, i no només econòmicament o judicial, si no i més important, socialment, cívicament, aquelles males pràctiques més fixades en el personalisme i l’individualisme que en la col·lectivitat, de guany ràpid i pocs escrúpols.

Els esforços calen, les reformes també, però també cal un missatge rotund, polític, clar, d’esperança per aquells que estan patint més. Esperança en un futur millor, en la no repetició de les causes que han provocat la situació en la que estem, i sobretot en traslladar la ferma decisió de ser més contundents que amb ningú amb aquells que lucrant-se fins ara, voldrien continuar fent-ho sobre la base de canviar tot per no canviar res.

Propòsits per al 2011

2011-01-09T19:10:00.001+01:00

Principis d’any, els dies de festa al Nadal i Reis son dates propícies per fer propòsits d’esmena, promeses de nou any i llistat de coses que un voldria millorar o que un voldria millors. És temps de posar a la balança sensacions, accions, actituds, voluntats, i traçar el camí pel qual es vol avançar al llarg de l’any que entra. Un exercici que d’una manera o d’altra tothom en fa.

N’hi ha que això ho salpebren amb algun ritual convençuts de les bondats de determinades accions votives, n’hi ha que en tenen prou amb un breu llistat, intituïtiu a vegades, d’intencionalitats.

Avui és 9 de gener, i tot que em vaig incorporar a la feina el passat dia 3, és demà quan tothom sent que l’arrencada de l’any comença a fons. Jo també ho sento. Fins que no passa el dia de Reis, fins que no trec l’arbre de Nadal que torna a reposar fins l’any que ve a la seva capsa, no sento que això comença a moure’s. I aquest any es presenta molt interessant. Actiu i ple políticament. Però també espero que personalment i professional.

Aquest any és un any més, una oportunitat més, per créixer, per millorar, per ser millors (millors persones, millors professionals, millors amics...), i per avançar; en definitiva, un any per omplir.

I davant d’aquest 2011 també volia fer una declaració d’intencions, el meu llistat particular de promeses, de desitjos. Ho volia fer i no deixar-me res del que crec que no m’haig de deixar.

Però he decidit fer una altra cosa, convençut com estic de que aquest any oferirà nombroses oportunitats d’anar filant i traçant el camí. Convençut com estic també de que aquest camí, tot i no estar exempt de moments no sempre positius que caldrà superar, serà un camí intens, profitós i satisfactori.

Per això he decidit, per ser aquest el primer post de l’any i per ser un post on vull reflectir els meus desitjos per l’any que acabem d’estrenar, recuperar el que ja vaig escriure fa 5 anys, quan feia poc que aquest bloc caminava pel ciberespai. Un post on feia un decàleg per al 2006. L’he tornat a trobar fa pocs dies, regirant el bloc, i crec, sincerament, que el puc reiterar al 100 per cent. La seva vigència avui és per a mi una bona senyal. Espero haver pogut passat aquests 5 anys des de que ho vaig escriure sent fidel al decàleg i les reflexions que hi surten. Espero també seguir sent fidel molts anys més.

Fa poc vaig poder valorar alguns aspectes de la meva feina. Va ser una conversa molt interessant i productiva. Vaig certificar que hi ha certs valors, certes sensacions, maneres de fer i actituds que voldries tenir sempre. I que sempre vull aprendre més. Res diferent del que demanaria per qualsevol altre aspecte de la vida.

Per què del que es tracta de veritat és d’aprendre constantment, i de poder compartir. Per què ho important és la companyia i el trajecte, que fan millors el producte i el projecte.

Voldria compartir amb vosaltres aquell post juntament amb aquestes línies que l’han precedit. Bon any i bona feina.

Salut.

Decálogo y reflexiones.

1. Ver, mirar, sorprenderme,

2. Hablar, reír, sonreír

3. Tocar, acariciar, unir

4. Respirar, aspirar, reconfortar.

5. Oír, atender, escuchar

6. Dar, regalar, compartir.

7. Trabajar, luchar, conseguir

8. Caminar, pasear, reflexionar.

9. Querer, disfrutar, amar.

10. Llegar, vivir.

Abrir los ojos y sorprenderme, disfrutar de cada nuevo amanecer. Compartir con alguien una sonrisa cada día. Sentir la necesidad de realizar el trabajo bien hecho. Pensar y hacer pensar. Hacer el bien y hacerlo bien. Sentir que el tiempo es mi tiempo; no perder el tiempo. Amistad. Mucha amistad. Crecer y hacerlo junto a los que quiero. Reír. Aprovechar cada minuto y hacer de cada momento un recuerdo.

Hoy el 2006 (el 2011) es presente y futuro, pero en nada formará parte del pasado. Seguiremos metiendo instantáneas, fotografías de momentos, en la mochila que cargamos sobre nuestras espaldas, y seguiremos viajando por este mundo. Sólo desear que las que nos quedemos de este año que empezamos sean buenas para uno y para todos.

Saludos.

*Imatge extreta de la web alt1040.com

D’inspiració, escriptura i històries per escriure

2010-12-26T21:45:00.001+01:00

Tinc aquest bloc des de l’any 2005. Des de llavors, la meva lleialtat amb ell ha tingut moments de gran efervescència escriptora i d’altres on m’he passat molts mesos sense fer una ullada per aquí. Fa unes setmanes, no obstant, i gràcies al projecte de les happy pill endegat amb la Jordina, que he tornat a escriure regularment, i agafar la sensació que tenia perduda d’escriure petites històries. Crec que no li podré agrair mai suficient el tornar-me a convèncer a aparèixer regularment per aquesta finestra al món.

És aquest un bloc on hi caben històries de diferent significat. Darrerament n’he estic escrivint amb contingut polític, cosa que crec inevitable vista l’actualitat que ens rodeja i el debat en que vivim immersos. No obstant, i en aquesta nova curiositat que el bloc m’ha despertat, han estat molts els dies que he dedicat a repassar el que tenia escrit. I en especial aquells posts que havia catalogat com a reflexions, o personals. Son les que jo anomeno petites històries, aquelles que romanen a un racó de la nostra ment i de sobte surten ràpides a ser transcrites en un teclat. Petites reflexions sobre petites coses, anècdotes, vivències, reflexions, punts de vista, frases, una mirada o una situació feta frase, o allò que no vols que es perdi en l’oblit. Com diu el títol del bloc, no voldria “descartar” algunes coses. Ni aquelles que crec tenen una forta càrrega personal, política o ideològica, ni aquelles que no son més que petites finestres a nous mons, no sempre explorats. L’escriptura, com a font d’expressió. Les històries com a camí. Els camins que encara hem de recórrer.

No pretenc donar cap lliçó, tot és més senzill. M’agradaria poder continuar sentint la sensació que m’omple quan la ment, les mans i les paraules gairebé son una unitat independent. I on el resultat moltes vegades esdevé una gran història. I jo, sincerament, aspirant etern a escriure petites històries, visc en la il·lusió de la recerca contínua. Per això segueixo intentant explicar-ne de noves i petites.

I és que estem sempre disposats a explicar noves històries. Quan et poses davant del primer full esperes que allò que vols explicar tingui un fil argumental, es sustenti, interessi, i que flueixi omplint les pàgines que t’has proposat que ocupi. Una història és això. N’hi ha que en son tímides i no aconsegueixen trencar l’obsessió del que l’escriu de poder omplir de línies el primer full en blanc. N’hi ha que son una mera successió d’idees fàcils, preconcebudes.

Hi ha històries, però, que ja venen amb el seu propi carregament de tinta i que al primer contacte de la ploma amb el paper, transiten de fàcil manera sobre pàgines i pàgines. Son aquestes històries que no saps que existeixen fins que les comences, i et dones compte que no pots parar d’escriure, i que hi havia molt més d’amagat del que imaginaves. Com quan buscant petroli, trobes un gran pou i de sobte no para de rajar.

Fa uns anys (al setembre del 2007 i en aquest mateix bloc) vaig escriure un text semblant sobre el respecte a l’escriptura, i ho comparava amb el mar, amb el mateix respecte que l’hem de tenir. Tan blau i tan immens; com un full, tan blanc i tan immens.

Deia doncs que hi ha històries que s’escriuen soles, que tenen un fil que de tant improvisat esdevé un guió infalible, tan fora de control del que escriu, com segur en la successió de paraules encadenades les unes a les altres. Paraules que surten, que broten sense parar i que obliguen a qui escriu a sotmetre’s a la iniciativa pròpia d’aquelles.

Hi ha històries que es defineixen amb una sola paraula, n’hi ha d’altres que necessiten de moltes per poder comprendre tots els matisos. Hi ha històries d’una sola paraula, i n’hi ha que esgoten el significat poderós de les mateixes.

Son històries amb cos, però sobretot amb ànima.

Històries amb inici però sense final. Històries on sempre queda alguna cosa per escriure i no tenen un punt i final. Son les millors històries.

Quan la ment i les mans actuen en una aliança on deixen al marge a la resta del cos. Històries que sorgides de la reacció espontània resulten tenir un fons inabastable i un eco que ressona i ressona.

Diuen que la inspiració va i bé (com les onades que acaronen la vora del mar o van a trencar a l’espigó), i que no cal buscar-la, si no esperar-la. Així ho penso jo. Només cal estar preparat, deixar-se portar i no esgotar l’onada. La única pausa que et pots permetre és cada cert temps, per aixecar el cap, repassar, somriure, agafar fort la ploma, el teclat, el timó, i seguir deixant-se portar per continuar.

I així, anar a esperar la següent petita història.

La campanya 2.0

2010-12-20T18:37:00.000+01:00

Fa dies que venim parlant amb la Jordina, de fer una entrada als respectius blocs, com hem fet al llarg de la campanya, d’aquells a 4 mans, per valorar la campanya electoral a la xarxa que hem tingut l’immens plaer de coordinar de manera conjunta.

Ja fa unes 3 setmanes que les eleccions van posar punt i final a la campanya, estem en ple debat al Parlament per a la investidura del nou President, i el PSC està ja centrat en 3 eixos principals: la tasca d’oposició que la ciutadania ens ha atorgat, la preparació de les eleccions municipals que ens ha de permetre revalidar la confiança majoritària que els catalans i catalanes sempre han fet al projecte municipalista del PSC, i el debat obert endegat de cara al Congrés que hem de celebrar la propera tardor.

Temps doncs també per poder anar tancant alguns capítols, per poder aprendre d’allò que hem fet, bé o malament, extreure conclusions i posar les bases per a seguir treballant i fer-ho millor.

Així amb aquestes premisses, vam quedar que en faríem un post conjunt de valoració. Però el que ha succeït és una cosa millor. I ho és perquè quan vaig veure el text que la Jordina havia preparat per a quadrar amb les meves notes que jo pogués tenir, de seguida que vaig llegir amb atenció tot el que deia, i sobretot, com ho deia, vaig veure, que no podia escriure ni res millor, ni res més cert, ni amb més intensitat ni amb més finesa. Al bloc de l’amiga Jordina trobeu en les seves paraules no només les seves reflexions, si no també les reflexions que faig meves. Una anàlisi acurada, amb cor i ànima, amb el reconeixement a tots els que han sigut partícips d’aquest trajecte, amb l’autocrítica justa que ens ha de permetre avançar, i amb la dosi de futur i il•lusió amb que encarem els nous projectes que tenim per endavant, i que comencen ja amb les eleccions municipals i amb el debat pre congressual, també presents a la xarxa.

Jo només puc afegir aquestes línies. Unes línies de reconeixement públic, com he fet abans de manera interna a la gent que crec que l’havia de fer, del que ha estat una aposta decidida per la campanya 2.0 i el que ha estat una campanya de la que podem estar més que raonablement satisfets. Un reconeixement per al PSC i per a la direcció de campanya, pel Jaume si hem de concretar, que va apostar des del primer dia per la campanya a la xarxa i sempre va donar suport a tot l’equip i a les iniciatives, fent que ens sentíssim permanentment recolzats; reconeixement per a la sectorial de ciber activisme del PSC, personalitzant en el José Rodríguez, el seu delegat sectorial, que sempre van estar al costat, i van ser els motors de l’acció; per als voluntaris i per als que van treballar dia i nit, la Laura, el Jordi, la Raquel, l’Òscar, el Jaume, el David, el Pau i el Rafa. Ells van ser la benzina necessària per fer funcionar tot.

I, finalment, com no, el reconeixement, per a la persona que ha millor ha definit el projecte 2.0 a la campanya i que l’ha liderat des del primer dia. La Jordina, una gran amiga amb la que he pogut treballar colze a colze aquestes darreres setmanes, i amb la que de ben segur tindrem més projectes en cartera, i que ha estat la millor responsable d’una gran campanya a la xarxa.

Per tot això, i a tots ells, moltes felicitats. Però no ens quedem aquí. Les lliçons de les eleccions son moltes i molt clares. Ens queda molta feina a fer i l’hem de fer bé i en temps. El PSC té un missatge de la ciutadania que tots hem d’entendre i gestionar. Cal canviar, cal millorar, cal refer-se, cal fer-ho millor i explicar-ho bé. Cal molta feina i ens calen tots els cors socialistes per fer-ho. De nosaltres dependrà que la ciutadania ens torni la confiança i en això ens hi hem de posar com a primera prioritat.

Seguim!

Fent camí

2010-12-15T09:59:00.001+01:00

Des de la desfeta electoral del passat 28 de novembre moltes son les veus que s’aixequen per opinar sobre el que ha passat al PSC. Algunes en fan anàlisi sobre el que ha fallat, es parla també de quines son les opcions de futur o quina l’estratègia per a recuperar-se.

No totes les veus son de l’òrbita socialista, algunes fins i tot son de gent obertament contrària a les nostres tesis, que fan argumentacions obertament sinceres del que creuen que son els nostres problemes.

Sempre m’ha resultat curiós llegir les interpretacions que d’altres que no ens volen guanyant fan de nosaltres mateixos. Les llegeixo també amb atenció, ja que no s’ha de menystenir cap anàlisi, però em permeto tenir preferència per qualsevol veu, per molt crítica que sigui, que es produeixi dins de l’afinitat ideològica. No cal ser de partit, però sí almenys des de la proximitat i el compartiment de determinats valors, idees o projectes.

Crec que hem de parlar de nosaltres i ser nosaltres qui parlem. No cal que ens facin el debat des de fora. I quan dic nosaltres no em limito als 90.000 afiliats del PSC. Qualsevol dels més de mig milió de votants d ‘aquestes darreres eleccions podria dir la seva i hauria de ser escoltat.

O, els més d’1 milió i mig que ens van votar a les eleccions generals. Tots aquells que creuen que a Catalunya és necessari un centre esquerra, socialdemòcrata, defensor de les classes populars, que defensa Catalunya dins d’un model d’Espanya fraternal, i que treballa pel progrés, les reformes, el manteniment i reforçament de l’estat del benestar, la sortida de la crisi i el canvi de model econòmic. Calen totes les veus.

Totes les veus que es vulguin aixecar i opinar dins del debat socialista que s’ha endegat i que de moment ja té un espai provisional a la web www.debatsocialista.cat. En un procés que ens ha de portar al congrés a celebrar a la tardor del 2011 però que pel camí tindrà unes crucials eleccions municipals el proper mes de maig.

L’esquerra europea, com deia en un altre post, està en davallada. No està sabent construir una alternativa al monopoli ideològic del centre dreta i a la seva hegemonia cultural, econòmica i política. Amb un discurs més directe, sense complexos a l’hora de fer els plantejaments, recorrent als instints més primaris com ara la seguretat, la protecció, la por, està aconseguint arraconar ideològicament a l’esquerra. I això també és part del problema que ens afecta. En el moment d’una crisi, la més important i dura dels darrers 100 anys, provocada per les pràctiques econòmiques i financeres emparades sota el paraigües ideològic neolliberal, les respostes a la mateixa no estan anant en la línia de posar en qüestió a aquells que la van provocar, en replantejar de dalt a baix el sistema financer, dotant de major poder de control públic, i es posa de manifest que els mercats, que els especuladors continuen tenint tant o més poder que abans d’esclatar la bombolla.

Les classes populars, els treballadors i treballadores estan patint més que ningú la crisi, es troben més desprotegits i ens falta encertar tots i totes en les respostes i certeses que aquests necessiten per sortir-ne i per fer-ho amb més esperança en el futur que abans d’entrar-hi. La recuperació d’un discurs i d’una socialdemocràcia forta europea és indispensable per fer front a l’auge de les posicions lliberals i també dels plantejaments, d’ultra dreta, racistes i xenòfobs en molts casos.

Cal parlar de moltes coses en aquest procés. Jo avui volia incidir en una de més general. Temps hi haurà per tractar molts dels temes a debat. Crec que una veritable anàlisi també ha de portar a una dosi d’autocrítica d’allò que no s’ha fet bé. I en això també ens hi hem posat els socialistes catalans, perquè és evident que la primera cosa a dir després del reconeixement de la derrota, és l’autocrítica i l’anàlisi d’allò que no ha funcionat. Després cal proposar un projecte i donar esperances d’un futur millor. I en això de ben segur que també ens hi posarem.

*foto de Gloria Zelaya (Baleia)

L’alternativa socialdemòcrata. El relat del PSC

2010-12-02T20:20:00.001+01:00

L’any 1999, el PSC guanyava les eleccions al Parlament amb gairebé 1.200.000 vots. Una llei electoral mai reformada al llarg de les majories de Ciu, va impedir que aquesta majoria de ciutadans i ciutadanes veiessin fet realitat l’anhel de canvi després de gairebé 20 anys de govern del centre dreta català. La suma dels tres partits d’esquerres al Parlament va ser la manera de portar al govern, l’any 2003, els projectes de reforma i transformació que, des del progressisme feia anys es venien reclamant. Tot i les diferències ideològiques, alguna tan de calat com l’horitzó nacional que ERC situava i situa en la independència, i el PSC en un estat federal, el pacte pel progrés de Catalunya va fer possible l’acord polític.

L’any 2008, el PSC va obtenir la confiança d’1’5 milions de catalans i catalanes a les eleccions generals amb un projecte clar de col·laboració amb Espanya, amb un projecte de caire federal i d’avenç en l’autogovern.

Aquestes dues fites del socialisme català demostren que a Catalunya existeix un gruix important de ciutadans implicats en la construcció d’un relat polític de progrés, de caire federal, d’exigència en l’autogovern, i de tall socialdemòcrata. Hi ha un centre esquerra sociològic, com n’hi ha de polític, que encarna el PSC.

La profunda crisi econòmica, la sentència de l’estatut d’autonomia i la falta de percepció d’ un relat de calat que construeixi un marc homogeni de l’ideari socialdemòcrata en el camp cultural, social, econòmic i polític, obstruït en part per l’efervescència sobiranista, han provocat una crisi de confiança de la ciutadania en el projecte del PSC, només dos anys després de portar-ho al seu punt àlgid i tot i presentar-se l’acció de govern dels darrers 7 anys com la més determinant i transformadora de les darreres dècades.

Tot i que a la resta dels països industrialitzats, on la crisi està afectant des del 2008, les esquerres han reculat constantment, elecció rere elecció, incapaç de donar resposta a l’ideari neoliberal que va provocar-la i incapaç d’enfrontar-s’hi fermament, no és excusa per dir que a Catalunya tampoc s’ha sabut aturar l’avenç del centre dreta, aquest amb un discurs més senzill i gens acomplexat.

Tot i la situació, i en virtut de la necessitat de contraposar models ideològics per governar, és quan sostinc que Catalunya, ni cap societat democràtica, no es pot permetre una socialdemocràcia dèbil.

Cal una veritable alternativa al conservadurisme de centre dreta, avui dia hegemònic a Catalunya i a la majoria d’Estats europeus. L’hegemonia cultural, econòmica i política del centre dreta, a casa nostra amb un component d’apropiació de la identitat nacional del país vers les seves tesis, s’ha de construir des de les bases d’una socialdemocràcia de centre esquerra, que beu dels ideals de la revolució francesa i del moviment obrer, dels valors de la fraternitat, la justícia social i la llibertat. Una corrent ideològica que des de l’humanisme i la defensa de les conquestes de l’estat del benestar, anteposi a la dreta l’hegemonia i el centre social i polític.

És per això que ara més que mai, ca un PSC fort, arrelat, transversal, defensor del reformisme progressista, d’una societat justa, que protegeix els dèbils, d’una societat que crea ocupació, vertebra el territori, respecta el medi ambient, creadora i innovadora, eficient, igualitària i treballant per un futur de progrés sostenible, de creació i repartiment de la riquesa i que miri a Europa sense negar Espanya.

Un centre-esquerra, modern, que culturalment, econòmica, i política construeixi el discurs principal d’afirmació social i d’avenç de l’autogovern, això últim amb l’objectiu de dotar a Catalunya dels marges d’actuació escaients a la seva condició de nació, inserida dins d’una nació que és l’espanyola i que té en Europa el seu principal motor de desenvolupament.

Amb aquestes bases:

1. La sortida de la crisi amb un esforç equitatiu de tots.

2. La defensa de les conquestes socials de l’estat del benestar, dels seus pilars públics: educació, sanitat, seguretat social i dependència

3. La reforma de l’administració i les institucions

4. Una nova llei electoral

5. La vertebració territorial

6. El progrés econòmic, la innovació i la recerca.

7. La sostenibilitat del medi natural.

8. La cultura com a projecte de tots

9. Un pacte de ciutadania

*Aquest post comparteix els plantejaments finals amb el post que ha publicat la Jordina al seu blog.

El cor vermell

2010-11-28T23:24:00.000+01:00

Avui és 28 de novembre. El dia de les eleccions. En un dia com avui, i coneguts els resultats, podria resultar un contrasentit fer o anomenar un post com a happy pill, tal i com hem vingut fent els darrers 17 dies la Jordina i jo mateix. Però això és un diari de la campanya i avui també cal fer un post.

Un post que evidentment té dos primeres anotacions. En primer lloc el reconeixement, tal i com ja s’ha fet, de la derrota electoral, i la conseqüent felicitació a CiU i Artur Mas per la seva victòria, i la segona el reconeixement a tots aquells que han estat treballant cada dia a la campanya del PSC.

També cal agrair a tots aquells catalans i catalanes que ens han donat la seva confiança. Cal seguir treballant per Catalunya i aconseguir arribar i convèncer a molta més gent del nostre projecte. Ara caldrà treballar de valent per a que la crisi no sigui una excusa per fer retallades socials i per sortir d’ella sense deixar ningú endarrere.

La campanya ha estat llarga. El dia també ho ha estat. Avui tampoc és dia d’anàlisi, que farem en una happy pill extra. Avui és dia de dedicar aquest últim post i la foto que l’il·lustra a la persona que ha encapçalat el govern els darrers 4 anys, el President que ha portat Catalunya a un canvi real i a un progrés com mai havia tingut.

La persona que lidera el nostre projecte i per qui hem treballat per aconseguir una reelecció que seguim creient Catalunya necessitava. El President Montilla ha estat el nostre cor vermell, el cor que ha bategat i bategat de manera incansable per Catalunya. Un cor vermell perquè mai ha deixat de banda aquells qui ho més ho necessiten. Una persona seria, honesta, treballadora, valenta; un President que ha honorat la institució que representa. Per ell, pel President Montilla, i també per una Catalunya que ho necessitarà en el futur proper, el cor vermell.

Salut!

El dia de reflexió

2010-11-27T22:30:00.001+01:00

Avui és dissabte 27 de novembre, en fa 15 si no em falla la memòria que la Jordina i un servidor venim actualitzant aquest diari de campanya en forma de petites píndoles, allò que anomenem “happy pills” en honor als pots de xuxeries que es poden trobar al nostre despatx, provinents d’aquesta marca de xuxes de la que periòdicament ens en fem provisió.

Les xuxes han estat el leif motive i la guia d’aquesta peculiar guia de campanya. Xuxes que hem volgut dedicar, després de fer el repàs diari a l’actualitat de la campanya, primer a tots els membres del nostre equip 2.0, després als diferents col·lectius que treballen en aquesta campanya, més tard al Miquel Iceta i ahir al director d’orquestra, el jaume Collboni.
Ens queden per tant 2 happy pills. La de demà, que encara no descobrirem però que tindrà una significació i dedicació molt especial, i la d’avui.

Avui no en parlem de la campanya. N’hem fet molta i n’hem parlat també. Avui és dia de reflexió. Jo personalment, tampoc tinc ganes de fer balanç encara.

Només volia fer-vos partícips que per a mi ha estat un autèntic plaer, un honor treballar a la campanya del PSC per aquestes eleccions autonòmiques i fer-ho al costat de les persones més vàlides que conec, i fer-ho al costat d’amics.

Avui és dia de retre també un merescut homenatge a les persones que també han viscut d’una altra manera la campanya, persones properes que durant algunes setmanes ens han tingut una mica més “desapareguts” del normal, que ens han preguntat cada dia com anava la feina, que ens han animat, que han estat al nostre costat i que sempre ens han donat el suplement de força necessària per donar una mica més. Per la Jordina, l’Albert, i en el meu cas, la Marta, que en aquestes setmanes en que he estat més temps fóra que dins de casa sempre ha estat al meu costat, amb la que hem fet de les notetes de pòsit un veritable sistema de comunicació, que els dies que la feina acabava més enllà de l’hora de sopar trobava també un moment per comentar la jornada, preguntant, escoltant mentre jo sopava ràpid abans d’anar a dormir, amb qui hem hagut de fer veritable sudokus amb els horaris per coincidir o poder fer una escapada al cine o a veure el nebot. Que ha seguit la campanya al minut, de manera puntual. Per la Marta, amb la qual continuo aprenent cada dia.

La campanya ha arribat al seu final. Aquest diari gairebé també. És la nostra penúltima #happypill i avui, ens la dediquem la Jordina i jo de manera mútua. Les 4 mans, dos a cada racó del despatx, dos a lleida/manresa, dos a sabadell/barcelona. Moltes vegades mà esquerra i mà dreta conjuntades. El meu post va dedicat a ella. Com deia l’altre dia en un correu electrònic enviat a gent de la sectorial, sento que ha estat una campanya inoblidable. I en molts aspectes irrepetible. I bona part d’aquesta sensació és derivada de la feina feta amb la Jordina. Deia també en aquell correu que tinc la sensació (ara puc dir que tinc la certesa) d’ haver estat permanentment acompanyat per un gran equip humà, que s’ha bolcat en tot moment per fer del PSC el partit líder a les xarxes socials. Un equip humà dirigit de forma encomiable per la Jordina. Una persona, una gran amiga, que des de que al poc d’entrar a l’executiva del partit i va preguntar al Miquel Iceta que quina podia ser la seva col·laboració, es va convertir en una peça insubstituïble de la nova política 2.0 del partit. I vam començar no només a treballar plegats si no a construir les bases d’una amistat que aventuro duradora. Amb la nostra consigna del “somriure productiu”, amb les cançons del spotify, amb les xuxes compartides per tot l’equip, amb les jornades amb tots ells, sopars inclosos, amb els trajectes en cotxe, amb les idees esbojarrades i alguna de seria, amb les converses i converses, amb les preses del míting central i que després surt rodó, o amb un final de campanya en una nit plujosa amb la JSC, i bons amics. I amb aquesta confiança mútua amb la que hem fet plegats aquest camí. Com deia per tancar aquell correu electrònic, per ella no només tinc paraules de reconeixement si no d’admiració. Ha estat la perfecta companya d’aquest viatge 2.0 que hem compartit a la campanya del PSC. I que de ben segur, és només el principi. Amics, i amigues: salut i xuxes!

La regalèssia de color vermell

2010-11-26T20:26:00.000+01:00

Avui és 26 de novembre. El dia post míting central del palau Sant Jordi, el dia després de reunir a més de 20.000 persones, una vegada més al pavelló més gran de Catalunya. El dia després de que l’ànima i el cor del socialisme estigués present i reunida recolzant el nostre President. No obstant, i quan queden 2 dies per a les eleccions avui, tot i ser el dia després de tornar a aflorar sensacions irrepetibles en un marc incomparable, és també el dia de l’sprint final. El dia que ha començat quan gairebé el Sol despuntava l’alba. L’últim dia per a l’acte més matiner. Tota una senyal i una clara declaració d’intencions de que ni el PSC ni el President Montilla donaran cap segon per perdut, tot i ser l’últim dia de campanya, tot i ser el dia després de demostrar que seguim aquí, i amb més força que mai.

Avui el post és també a 4 mans, ja que Jordina ha passat per la seu a la tarda, i hem estat repassant els darrers detalls de la campanya i evidentment aprofitant per valorar el que ha estat aquesta campanya. Com que el post de valoració donaria per molt, i com que no ens volem deixar a ningú (encara està viva la gran experiència de veure l’espai 2.0 del míting ple, amb més de 90 persones entre activistes i experts), això ho farem en un altre post. Però com a mínim citem el post que ha dedicat l’insigne Trinitro a tota la gent ciberactivista del PSC.

Així que avui, per explicar el dia hem de recordar que el President ha començat a les 7 del matí a la SEAT zona franca i que després de fer alguns contactes informatius, ha començat el seu particular tour, igual que ha fet la consellera Tura, Celestino Corbacho i d’altres membres de la llista, fins a contar més de 100 actes al llarg de tot el dia.

Un dia que acabarà (quan pengem el post estarem marxant cap a Razzmatazz) amb l’acte final, la festa de la JSC on ens acompanyarà el secretari general de la JSE, la ministra Carme Chacón i el President Montilla. Tot això presentat per Xavier Sardà.

En definitiva, un dia que heu pogut seguir al FB del president, al tw del @fetsandtwitts, al FB del PSC i al Tw de @socialistes_cat. I a la web www.presidentmontilla.cat al llarg de tot el dia. Sens dubte, una autèntica marató per tancar la campanya, per continuar treballant per aconseguir una majoria de progrés per a Catalunya. Per fer que Catalunya, un país socialment progressista tingui també un govern progressista, ni independentista ni de dretes.

Avui, el nostre ante penúltim post, amb la nostra penúltima happy pilll també vermella (ja heu vist que aquest és un color que ens encanta també en el món de les happy pills). I la regalèssia de color vermell amb gust de maduixa la dediquem molt especialment al director d’aquesta campanya: al Jaume. Perquè des del primer moment ha confiat en nosaltres per construir plegats una campanya que ha representat el canvi real, ha posat en evidència la falta de projecte dels adversaris, especialment d’Artur Mas de lo mismo, i ha acabat proposant les millors propostes per la garantia de progrés.

Pel Jaume, perquè junts hem gaudit d’una campanya apassionant.

Una happy pill ben dolça, plena de força. Ara si, seguim i podem.

La nou de macadamia

2010-11-25T13:24:00.001+01:00

Bon dia! Avui és 25 de novembre, queden 3 dies de les eleccions i avui pel PSC és Sant Jordi. És a dir, avui tots concentrats en preparar la gran trobada socialista de la campanya.

Avui, per això, el post serà una mica més especial. Ja que l’anirem construint al llarg del dia. No revelarem la xuxe ni la persona a la que li dediquem fins que sortim de l’acte, ja que al llarg de tot el dia tindrem molta feina a coordinar. Avui el post és el mateix al bloc de Jordina i al del Paco. És un post a 4 mans en tota regla!

Dir-vos que hores d’ara ja tenim operativa la pàgina web inserida dins de la web de participació www.sociates.cat on podreu seguir en directe el míting (al marge de la web tv) i participar a les xarxes socials. Des de ja mateix ho tenim obert.Com sempre, innovant a la campanya 2.0.

La feina en aquestes hores es centra en el muntatge del míting, recordeu que ahir va actuar Shakira, i el nostre departament d’actes ara està a tope posant tot apunt per a que aquesta tarda els milers de persones que ho omplin es trobin el millor ambient.

Jordina està permanentment en contacte amb tot l’equip 2.0 per preparar la zona de xarxes on esperem més de 70 persones! i el Paco ja té mig enllestida totes les files de convidats i convidades a l’acte i a punt tot el dispositiu de la webtv.

Després de dinar marxarem cap a la muntanya màgica de Montjuic. Un nom que ens va més que adient al dia d’avui perquè màgica serà la tarda nit que ens espera.

De moment això. Anirem actualitzant el post al llarg de la tarda, en els moments que l’activitat ens ho permeti. Moltes gràcies a tots i totes. Seguim.

Salut i xuxes.

La nou de Macadamia

Segona part, ja passades les 12...

Bona nit!

Avui prop de les 12 I ja som a casa després d’omplir de vermell el Sant Jordi. Avui 20.000 persones cridant a l’uníson: Visca, Visca, Visca Catalunya Socialista.

Moments molt emotius, frases cèlebres dels nostres ponents especials, avui l’Alcalde Hereu, la Ministra Chacón, el gran Felipe González, President Montilla i Presidente Zapatero; cinc veus que han fet vibrar de nou tot el socialisme de Catalunya.

I jo i el Paco, cadascú en el seu tema, el Paco entre grada jove, fila zero coordinant tots els alcaldes, consellers, diputats i altres personalitats del partit, que un dia com avui tots recorren a ell per a tot. I la Jordina a l’espai 2.0, amb convidats especials, persones que han seguit totes les campanyes i que tenen el nostre gran respecte i admiració a la xarxa. Un espai 2.0 ben enxarxat que ha rebut la visita dels consellers a twitter començant per Quim Nadal, Montse Tura i Marina Geli, el portaveu del grup socialista al Parlament i viceprimer secretari Miquel Iceta i han acabat amb la visita del President que ens ha fet una foto ell a nosaltres des del seu mòbil per penjar-la al seu twitter de campanya el fetsandtwitts; des d’aquí els enviem una forta abraçada a tots ells que em consta que llegeixen habitualment, aquest diari escrit a 4 mans i avui a més a més a dos tempos.

I ara canviem el títol, posem la foto i dediquem la happy pill d’avui: la nou de macadàmia. Us preguntareu perquè hem escollit un fruit sec enlloc d’una xuxe, doncs, perquè la persona a qui li dediquem avui és més aviat amant del salat i aquesta és la seva happy pill preferida, així que, acceptem nou de macadàmia com a happy pill a partir d’ara ;) i li dediquem a... Miquel Iceta.

Abans de començar, diem per endavant que el Paco i jo som poc objectius amb el Miquel, doncs l’amistat és tant estreta (molt més la del Paco) que ens desfaríem a elogis un i altre sense ser capaços de veure massa defectes. Però és que el Miquel, principalment, és una persona que es fa estimar.

Pel Paco, en Miquel és una persona molt especial. No només perquè és el seu jefe (el Paco, quan no està en campanya, és el coordinador del Miquel) si no perque és un amic del que cada dia aprèn una nova cosa. De fet, hi ha una frase del Paco que ho resumeix: ell sempre diu, "és difícil ser el coordinador d'algú que en sap més que tu de tot". Una mica de raó té, ja que amb Miquel sempre n'estàs aprenent i no deixa de sorprendre't. Per això en Paco diu que s'ho pren com un aprenentatge continu i un total privilegi gaudir del Miquel en la coordinació política que porta. En definitiva, una relació entre ells que els porta tant a parlar de política, com tenir converses sobre conceptes desconeguts, webs de la més diversa índole, sobre el 2.0, el qual és un tema en que el Paco acaba d'arribar, en Miquel és un expert i que entre ell i la Jordina li han acabat de convèncer!, o també alguna xerrada de geografia mundial.. Per part del Paco també la nou de macadamia, i l'agraïment per tota la confiança dipositada, pel recolzament constant al 2.0, i per tots els moments viscuts i els que estan per venir, que seran molts i bons. Segur.

Per la Jordina el Miquel podríem dir que és la persona que li va obrir les portes al gran món de Nicaragua, acabada d’escollir secretaria nacional amb tan sols 25 anys. Un mail de desconcert, preguntant en què podia ajudar va ser la clau perquè el Miquel fes tota la confiança a la Jordina per presentar-li de nou al Paco (ara, després de molt temps de JSC, a nivell professional com el seu coordinador) i començar a treballar plegats, primer en la Causa Comuna, i després en la seva entrada en el 2.0 i en l’entrada en l’staf de campanya. De part de la Jordina, també una happy pill en forma de nou de macadamia, envoltada de sal, de la sal de la vida, d’aquesta energia que transmet el Miquel en tot allò que fa i a la vegada l’entusiasme i la serenitat que trasllada a tots aquells que tenim la sort de compartir converses de política, de 2.0, de geografia o d’històries d’aquí i d’allí... estones d’abraçades, cançons i bon rollo.

Salut i xuxes i a dormir!

la síndria

2010-11-24T22:21:00.000+01:00

Avui és 24 de novembre, el dia abans del gran míting del Sant Jordi, l'acte central de la campanya del PSC.

Queden 4 dies per a les eleccions, i això es posa a tota metxa. Avui, evidentment, ha estat un dia de molta feina preparant el míting, en especial tota la part de convidats que assistiran i coordinant amb Jordina tot el dispositiu 2.0.

Com ja deia ahir, en farem una de grossa. Avui el post amb el que hem fet, tant la jordina i jo, com el PSC, el teniu al seu blog, i com que ja m'ha dit alguna vega que "me enrollo más que una persiana", sólo comentaros que hoy la #happypill del dia está dedicada a todo el equipo que tanto en la sede de la calle Nicaragua, como en el territorio están haciendo posible esta campaña.

Decenas de personas trabajando duramente para llevar a cabo esta campaña y que aportan diáriamente su grano de arena. Muchos son los que debería nombrar, y muchos los departamentos, como Prensa, Actos, Movilización, gerencia, el personal administrativo, ediciones, los equipos de campaña en el territorio, en definitiva, todo un partido movilizado para conseguir la victoria.

Como ya hemos dado happypill para todo el 2.0 y como aun nos quedan algunas reservadas hasta el domingo para dar, la de hoy la queremos dedicar a todo este equipo humano del Partit dels Socialistes de Catalunya, y representada en la persona que dirige organizativamente el partido, nuestro secretario de organización, José Zaragoza. Para él también nuestra gratitud por la confianza que siempre ha demostrado en la política 2.0.

Salut i xuxes!

El plàtan

2010-11-23T21:26:00.000+01:00

Avui és dimarts 23 de novembre, queden 5 dies per a les eleccions. I com diu el nostre compte enrere, 5 son les escoles bressol construïdes cada mes en els darrers 7 anys. Podeu consultar les dades del canvi real en educació aquí .

Ja queda poc per a les eleccions i els partits, i el nostre evidentment, encaren aquesta darrera setmana amb tots els motors posats. El PSC estem ja preparant el nostre acte final al Palau Sant Jordi, aquest divendres, i amb les intervencions de l’alcalde Hereu, Carme Chacón, Felipe González, José Luis Rguez Zapatero i el president Montilla. Però abans del dijous encara tenim dos dies per endavant.

Avui, per exemple el PSC ha estat amb la consellera Tura al Parc Agrari del Baix Llobregat , en recolzament del sector agroalimentari, i aquesta tarda acompanyant els companys de les terres de l’Ebre, a un míting a Tortosa, on també hi eren en Xavier Sabaté , número 1 de la candidatura i la Núria Ventura, una insigne política 2.0 i alcaldessa d’Ulldecona .

Però si avui hi ha una notícia, aquesta és sense dubte el cara a cara entre el President Montilla i el candidat de Convergència i Unió, Artur Mas. Un cara a cara que el President ha demanat cada dia al llarg de tota la campanya i que Mas sistemàticament ha ignorat, potser perquè tenia alguna cosa a amagar, potser perquè tenia por, i en tot cas perquè no volia debatre en castellà en un dels dos debats.

Com va dir un dirigent del seu partit, debatre en castellà es considera un insult a la intel·ligència. El cas és que no va ser fins que el president li va dir al finalitzar el debat a 6 de diumenge que Mas no va acceptar la proposta. I ara ens trobem amb que la junta electoral no permet aquest debat. Aquí trobareu la nota del PSC amb els fonaments del recurs i a la web del President el posicionament davant la resolució de la Junta electoral provincial.

Per què ha trigat Mas més de 10 dies de campanya a acceptar debatre? Com diu la nota del PSC “Artur Mas no ha volgut els debats durant tota la campanya. La seva actitud de menyspreu cap al dret a la informació dels catalans al negar-se a fer dos debats, un en català i un altre en castellà, durant tota la campanya els ha impedit. Qui s'ha negat durant setmanes a mantenir un debat amb el President no pot acusar-lo ara de no voler fer el debat. La proposta del President Montilla va ser la que, en definitiva, havia obert un camí possible per a realitzar-los per primera vegada en 30 anys de democràcia. Els interessos partidistes, un formalisme estricte i la negativa d'Artur Mas ha fet les coses molt difícils”.

Per cert, mentre escric aquestes línies, esperant la resolució de la junta electoral central, tinc a Jordina davant meu, ja que avui ha baixat a Nicaragua per la tarda, i hem tingut un dia d'aquells de feina conjunta que tan bé se'ns dona, però que malauradament no podem fer més sovint. Hem estat treballant conjuntament en el desplegament 2.0 del que queda de campanya, en especial tot el relatiu a la presència al Palau Sant Jordi. Així que ha estat una gran tarda de feina, reunions amb tots els col·laboradors, una entrevista d’ambdos amb unes estudiants de la UAB, i més xuxes noves al despatx. Hem pactat la resta de xuxes de la campanya, amb alguna negociació i intercanvi de xuxes, estem preparant alguna sorpresa, i ja tenim alguna idea per continuar això després de la campanya.

Per cert, ja estem pensant en patentar el despatx! jejeje

Avui la happypill del dia està dedicada a més d’una persona però centrada també en una sola. M’explico. A la campanya hem tingut, tenim, molta gent treballant, colaborant, aportant el seu granet de sorra, més gran o més petit, els seus coneixements, les seves habilitats i aptituds en diverses àrees. Algunes ja les hem presentat i d’altres les presentem demà, però avui us vull (volem,la Jordina també) presentar el que nosaltres diem l’equip de continguts, un equip de gent que ha estat treballant des de diferents àmbits per donar cobertura a les necessitats de posar negre sobre blanc els posicionaments, les dades, els arguments, els papers del PSC a la campanya.

Un equip liderat per una persona que no dic res nou si dic què és més que un company, és un amic, el víctor. El víctor ha treballat incansablement per dotar la campanya de continguts, de donar als candidats tota la informació que necessitava, i ho ha fet liderant un equip on han estat el Pep, el Miquel, l’Esther, la Francesca, la Cristina, la Feli, el Fernando, l’Aintzane, l’Anaïs i el David.

Gràcies a ells hem pogut disposar dels millors arguments, tenim la web d’arguments www.argumentspsc.cat, tenim les millors explicacions. La gratitud vers ells i la seva feina és gran. Per això els hi dediquem la happy pill del dia i els enviem una forta abraçada.

Seguim.

Salut i xuxes

La gominola del parxís

2010-11-22T23:32:00.000+01:00

Avui, dilluns 22 de noviembre, quan queden 6 dies per les eleccions, l’actualitat política ha estat capitalitzada per l’acceptació per fí, del candidat de Convergència de debatre cara a cara. Ha hagut de ser en directe al debat a 6 d’ahir diumenge que el President li tornés a demanar per a que Mas acceptés. Tot sembla indicar que denmà dimarts tindrem, el primer debat cara a cara a unes eleccions catalanes.

Avui el post de la #happypill el trobeu al bloc de la Jordina. Un post dedicat al que ella i jo anomenem els “germans grans “ de la política 2.0 del PSC; aquella gent que ja hi eren quan hem arribat i que atesoren un gran prestigi, credibilitat, professionalitat i dedicació al 2.0.

Un mirall en el que mirar, aprendre, i imitar en molts conceptes. Per a ells la nostra happypill, en un dia en el que ja es nota que el Palau Sant Jordi està a 3 dies, on hem fet una reunió amb tot l’equip 2.0 per preparar tot el que serà l’espai per a xarxes socials de l’acte central del PSC, on jo he anat al míting a Granollers (un míting impressionant, amb un caliu immens i on la comarca del Vallés oriental ha tornat a demostrar la seva força portant a més de 2000 persones a veure al President Montilla, a Felipe González i a Montserra Tura), la Jordina s’ha quedat tota la tarda a Nicaragua als comanaments de la nau 2.0, i on la JSC ha tornat a sorprendre amb un vídeo carregat de càrrega simbòlica i de denúncia de les polítiques de dretes.

Jo paro aquí, per llegir més, heu d’anar als Contes de Mitjanit. Salut!

la mora vermella

2010-11-21T21:40:00.000+01:00

Començo a escriure aquest post abans del debat de TV3 entre els 6 candidats. El volem penjar abans de començar perquè caldrà estar atents al seu desenvolupament. Per cert, ara per ara, la única forma de debat a la campanya ja que Mas es nega a acceptar la proposta del President Montilla de fer 2 cara a cara a la campanya)

Avui és diumenge 21 de novembre, i queden per tant 7 dies per a les eleccions. I com diem al nostre compte enrere de fets, 7 és per quant hem multiplicat l’aigua dessalinitzada en 4 anys. Podeu veure les dades del canvi real aquí.

Avui el dia ha començat per mi ben d’hora, ja que tocava anar a Lleida on teníem la parada del “garantia de progrés tour”. Així que a les 8, amb molta boira pel camí he enfilat cap a la capital de la terra ferma, per cert, com sabeu, la terra de la Jordina. Així que avui, ben mirat ha estat com una visita de diumenge, però sense portar jo els postres.

Avui tocava míting amb l’alcalde de Lleida, Àngel Ros, amb el conseller d’agricultura i cap de llista per Lleida, Quim Llena, l’exministre Josep Borrell, que feia la seva segona visita en campanya, el president del govern d’Espanya José Luís R. Zapatero, i el President Montilla.

En un dia marcat per una nova onada d’enquestes, les paraules del President Montilla són clarificadores: tant Zapatero com Borrell varen donar un tomb a les enquestes quan tothom creia que era impossible. Nosaltres també podem fer història

Es tracta de les eleccions més importants, i cal que tothom hi vagi a votar. Cal combatre l’abstenció. Nosaltres estem convençuts que la tendència a l’alça que mostren les enquestes és la demostració de que el nostre electorat s’està mobilitzant. Queda una setmana, i encara queda molta cosa a dir. Nosaltres ho posarem tot de la nostra part. I dijous al Palau Sant Jordi, a omplir-lo de socialistes per fer possible la victòria diumenge que ve.

Us deia que avui hem estat a Lleida, i després del míting, al que la Jordina ha vingut acompanyada de bona part de la seva família, hem anat a dinar acompanyats de bons amics. Un dinar distés, on hem pogut xerrar i compartir opinions de la campanya amb companys de trajecte com Jordi, Raquel, Laura o Arantxa. A tots ells, i a Jordina per ser la impulsora d’aquest dinar de germanor lleidatà, el meu agraïment.

Avui el post del dia ve amb la foto de la meva xuxe preferida ( J ), la mora vermella, i tot i que tenia el desig amagat de voler guardarme-la per a mi, de comú acord amb la Jordina (bueno, o a suggerència d’ella i acceptada per mi, ja sabeu com van aquestes coses) la dediquem a la JSC. Una organització a la que vaig militar durant 13 anys i de la que guardo grans i bons records. Ara dirigida perfectament pel Javi i per l’Aroa, la JSC està fent una campanya electoral nova, enginyosa, creativa, desenfadada, jove, i que està posant a la JSC dins del panorama polític català.

Una JSC que cada dia acompamnya el candidat al Montibus, que cada setmana treu vídeo i campanya jove per mobilitzar l’electorat jove (un dels més abstencionistes històricament) i per denunciar les polítiques de dretes. A aquestes alçades ja coneixeu la seva última producció, el vídeo que ja ha passat el mig milió de visites mundials.

Però jo vull destacar les propostes joves a la campanya, com el contracte de futur per a joves que no estudien ni treballen però volen esforçar-se, o l’obertura del metro els divendres a la nit amb la que guanyariem en seguretat i en mobilitat, la campanya de vot als 16 anys o tot l’apartat de polítiques de joventut del programa electoral del PSC .

En definitiva, una happy pill per a una organització jove, socialista i potent. La JSC.

Bona nit i bones xuxes.

Els lacasitos

2010-11-21T00:31:00.000+01:00

Avui és 20 de Novembre, queden per tant 8 dies per a les eleccions. Ha estat un dissabte típicament de tardor, així com un dissabte típic de meitat de campanya. Avui el post complet (i quin post!!) el trobeu al bloc de la Jordina. En aquest projecte a 4 mans, a mi em toca fer avui la menció i un breu resum d’un dia marcat pel míting del PSC a Girona, amb el vicepresident del govern espanyol Alfredo Pérez Rubalcaba, el candidat per Girona i conseller Quim Nadal i el President Montilla.

Un míting important on el president ha anunciat que al llarg del dia d’avui faria públic el seu patrimoni i el Contracte de Servei Públic que proposa el PSC que impulsi la regeneració política basada en la transparència i les bones pràctiques. A la web de la candidatura podeu trobar ja ambdues coses.

Avui la Jordina ha tingut jornada lleidatana i la meva entre Girona i L’Hospitalet, amb el meu nebot que ja us ha citat.

El post del dia, titulat “Lacasitos” és dedicat per a tots els responsables del ciberactivisme del PSC al llarg i ample de Catalunya, el que nosaltres anomenem CR. Tot un ventall de persones preparades, grans coneixedors de les xarxes socials, grans mobilitzadors, i una de les peces fonamentals de l’activisme a la xarxa del PSC. Uns CR que tot just he començat a conèixer més a fons des de fa unes setmanes però dels que ja he aprés tantes coses que el meu concepte i ús de les xarxes ja no serà el mateix des de que els he conegut. Per tots ells (la llista sencera la trobareu al post de la Jordina), el meu, el nostre total reconeixement i gratitud. Seguim.

L'estrella de mar

2010-11-19T22:57:00.005+01:00

Son les 22.33 de la nit. He deixat el post mig fet abans de marxar de Nicaragua (el carrer,no el país, com moltes vegades he hagut d’aclarir després de veure la cara de perplexitat d’alguns coneguts, però aquesta és una altra història) però ara que acabo d’arribar a casa veig que he de refer algunes coses. Perquè el tema s’ho val. I començaré pel final. Vinc del míting del dia del “Garantia de Progrés Tour”, avui parada a la meva ciutat de naixement, L’Hospitalet. Una ciutat que sempre he estimat i que sempre estimaré. Ser d’Hospitalet es porta a dins. Però això també és una altra història.

Deia que vinc del míting que el President Montilla ha fet amb el company Celestino Corbacho, l’alcaldessa Núria Marín i el company Josep Borrell. Gran míting i gran notícia per la qual vull començar: el President ens ha convocat al gran míting central de la campanya, el proper dijous 25 de novembre al Palau Sant Jordi.

Una cita imprescindible per a tots els socialistes, progressistes i catalanistes. El gran míting de la campanya i en un escenari on els socialistes guardem els millors records. L’últim, al 2008, amb el President Montilla, Zapatero, Felipe, i Carme Chacón. Feta la convocatòria i la crida del president a anar-hi, jo només puc afegir, com he fet al meu twitter 1 minut després: #johivaig. Ara ja segueixo on ho havia deixat.

Avui és divendres 19 de novembre, queden per tant 9 dies per a les eleccions, i com diem cada dia al nostre compte enrere de fets , 9 és el nombre de vegades que hem multiplicat l’energia eòlica en els darrers 7 anys.
Avui ha estat un dia molt marcat per les paraules del President Montilla al fòrum Primera Plana, organitzat per El periódico , on ha anunciat que aquestes eleccions seran les últimes a les que es presentarà, en contraposició amb les 3 legislatures i jubilació al càrrec que ha anunciat Mas com a declaració d’intencions. El President demana la confiança de l’electorat per poder treure Catalunya de la crisi, i continuar amb les polítiques socials i de progrés amb un govern socialista. Una vegada més, les idees clares, en front de les aventures, sorpreses, contradiccions o silencis clamorosos del candidat convergent. Montilla, a més a més, ha declarat que farà pública la seva declaració de patromini els propers dies, abans d’acabar la campanya. Transparència, rigor i serietat, com a característiques del President. Podeu llegir la intervenció sencera aquí.

Mentre escric aquestes línies veig els teletips que ens anuncien que a Mas li ha entrat la pressa i també diu que ho farà, quan fa 2 dies deia que era electoralista.

Al migdia el president ha anat a un acte prop de l’Hospital Moisés Broggi on ha posat en valor la sanitat pública i l’esforç del Govern en aquest camp els darrers 7 anys. Trobareu l’acte aquí .

I a la tarda, cap a Hospitalet, parada del dia del #garantiadeprogres tour. Un míting davant més d’un miler de persones, amb l’Alcaldessa Núria Marín, Josep Borrel, Celestino Corbacho i el President Montilla, i que ja us he explicat.

L’aplicació del dia: Avui us volem presentar una aplicació nova a la web del president, en una campanya en la que alguns diuen que no hi ha propostes. Les tenim, aquí podeu veure agrupades les Propostes per a Catalunya

Avui la Jordina ha tingut un d’aquests dies també tot terreny, amb matí de feina a tope, visita a la seu del partit a Lleida, un munt de mails de coordinació 2.0 (més encara després de saber aquest vespre que ens anem al Sant Jordi, hi ha moltes coses que preparar, hi muntarem un bon espai 2.0!), sopar amb la JSC i la Mònica Lafuente, una gran amiga mútua i número 3 de la candidatura per Lleida. Em diuen que han estat en una creperia. Sembla que el menú de campanya també toca als sopars, després de fer del sandvitch de pollastre i la cola zero un clàssic dels migdies...

Avui, el meu dia ha estat marcat per la feina a la seu, per la preparació dels actes del cap de setmana, en el que a mi em toca, un dinar molt agradable amb grans amics i companys de la campanya, i el míting de L’Hospitalet. Demà toca Girona i diumenge Lleida. Allà hi serem.

La happy pill d’avui està dedicada al Pau Sánchez, el “benjamí” del grup. El Pau també s’ha incorporat fa poc al grup, i és un dels exponents de la gran quantitat de ciberactivistes voluntaris que té el projecte socialista a aquesta campanya. El Pau és l’encarregat de dinamitzar la Soocial Zoone, l’espai d’activisme 2.0 que tenim físicament instalat a Nicaragua. I a més és un destacat activista 2.0 a la xarxa i un clàssic del Montibus. Li dediquem aquesta xuxe perquè per a nosaltres és un exemple de com les noves generacions van arribant i van demostrant ho molt preparades que estan.

Acabo el post. Son les 22.51. D’aquí una estona el penjaré i Jordina el repicarà. Ara crec que em menjaré un iougurt, però abans obro l’spotify de la campanya dels socialistes. Vaig directe a per la cançó que sé que toca avui, sona de fons The Farm, estan dient ben clarament “All toguether now”. Bona nit i bones xuxes.

El totxo o el maó (de pica pica)

2010-11-18T23:39:00.000+01:00

Quan escric aquestes línies estem a dijous 18 de novembre, queden per tant 10 dies per les eleccions, però és molt probable que quan ho pengi (ara ho deixaré en esborrany) ja sigui divendres 19 i en quedin 9. Tot és degut a que avui la Jordina ha anat al míting del dia, a Vic, i que aquest començava a les 20 hores. I ja m’ha dit a la tarda, que la happy pill del dia, que corre a càrrec, seu l’escriurà a l’arribar del míting. Ho explica ella molt millor avui, jo només referencio però voldria apuntar dos coses: la primera és que per a mi ha estat un dia de despatx a tope, traient mails i fent gestions sobretot de cara als mítings del cap de setmana i la segona posar el meu gra de sorra en l’opinió de la persona a la que li dediquem el post xuxe d’avui: en una construcció, totes les pedres, tots els “maons” son importants, tots sustenten l’edifici i son garantia de que continuï en peu. Però la última pedra que col·loques sempre té un significat especial, perquè ve a ser el colofó a la construcció i la que li dona la fisonomia definitiva. Quan col·loques la darrera pedra i aquesta encaixa, ho perceps. La persona a la que dediquem la happy pill del dia ha estat la última en incorporar-se a l’equip però ha estat una ventada d’aire de positivisme i bona feina. Una persona que ha sabut acoplar-se a l’equip en marxa i que no només ha agafat el ritme de seguida, si no que és una més amb tot el dret. Gràcies.
Podeu veure el post i el dia complet aquí, al bloc de la Jordina.

La maduixa

2010-11-17T22:42:00.000+01:00

Avui ha estat un dia molt intens i de molta activitat de campanya. També ha estat el primer dia de campanya que els "amos" de les 4 mans que coescriuen aquest diari de campanya, han pogut coincidir. Ha estat a Terrassa i la Jordina i el Paco han coincidit en la parada que el Garantia de Progrés Tour (així l’anomena el Paco als seus twitsts) ha fet a la ciutat vallesana. Un retrobament per posar-se al dia i per fer tràfic de xuxes, ja que la provisió per il·lustrar els posts, i el que és més important, per alimentar-se els dies de despatx estava minvant alarmantment, i en proporció a com s’escampa la notícia de l’existència de les happy pill.

Us deia que el retrobament ha tingut lloc a Terrassa i hem pogut compartir l’hora i mitja llarga amb amics i companys de viatge com el Jordi, el Rafa que ja tenen la seva happy pill, el David que es guanya la d’avui o el Pau, que en tindrà amb mèrit propi una no molt tard.

Avui la Jordina ha estat tot el matí a la feina,fins que a l’acabar ha pogut escapar-se a Terrassa, però com sempre ha fet 2 de les coses que millor sap fer, és a dir, estar al dia de totes les accions 2.0 que tenim en marxa, i twittejar en aquells temes que considera que cal tenir opinió. Avui l’hem pogut seguir i donar la raó en la polèmica que ha tingut amb d’altres tuitejadors amb les paraules indescriptibles i inacceptables (per ser educat, i aquí hem quedo) que han sortit a la llum de Salvador Sostres a Telemadrid.

Jo he estat a la seu fins l’hora de marxar a Terrassa, avui compartint viatge amb la JSC al seu original Montibus (per cert, no son pocs els conductors que el saluden quan el reconeixen!), i mentrestant he anat fent feina acumulada. Avui, l’activitat del partit en campanya tenia diferents focus. A saber. Aquest matí, la nostra número 2, Montserrat Tura ha fet un míting llampec i una visita al mercat de Sant Celoni. Tura ha parlat de les ajudes als aturats i als emprenedors.

Al migdia hem tingut un dinar del President Montilla amb més de 500 empresaris, a Barcelona, acompanyat del conseller Castells i del ministre Ángel Gabilondo. Un dinar on el President ha anunciat la primera mesura que prendrà si és nomenat President: impulsar un pacte contra l’atur. Una mesura en la línia de la preocupació principal dels socialistes que no és altra que la lluita contra la crisi i ajudar a aquells que pitjor ho estan passant. A la tarda, com us deia, cap a Terrassa, al míting amb l’alcalde Pere Navarro, el secretari d’organització del PSOE, Marcelino Iglesias, i el President. Una oportunitat per tornar a reafirmar la seva primera mesura. Montilla és i serà el President que facilita els acords que uneixen al país.

Més coses. Avui El Pais ens ha tret una altra aplicació de campanya, en aquest cas el compte enrere , després de fer-se eco de l'spotify de campanya. Avui ha estat un dia important per l'activisme 2.0 del PSC, un activisme integrat per persones independents, creatius, amb criteri, entusiastes, no soldats digitals.

Com també ho estat per a la JSC, l’organització socialista jove està fent una campanya per treure’s el barret i avui han presentat un nou spot de campanya titulat “Votar és un plaer” que podeu veure aquí , i que ha tingut un impacte immediat, sortint a diversos mitjans avui mateix. Us deixo només un enllaç, el de la pàgina web de TVE.

En definitiva, un dia complet. El dia que fa 11 per a les eleccions, gairebé a l’equador de la campanya.

Avui aquesta happy pill la dediquem al David. Li dediquem la maduixa, tot i que per ser justos, si ahir el Rafa tenia el rovell en David es mereix la clara, ja que formen un tàndem inseparable en l’acció 2.0. Jordina també dirà la seva al seu post de menció però deixeu-me dir que per a mi David és la rauxa de l’equip, el de les idees boges i no tan boges, el que sempre té un camí per trobar el que sigui, el que sempre té un amic a qualsevol lloc, un enamorat i un apassionat d’Euskadi, i, ja més en confessió, una de les persones que em fa recordar que jo també vinc de l’Hospitalet, i que allà la cantera segueix sent inesgotable. Salut David!

El rovell de l'ou

2010-11-16T22:37:00.000+01:00

Dimarts 16 de novembre, queden per tant 12 dies per les eleccions. La happy pill del dia avui corre a càrrec de la Jordina i la podeu trobar al seu bloc.

Avui la Jordina al marge de l'explicació del dia de campanya, s'ha proposat posar-me vermell. Com el fons de la foto que acompanya aquest post. Una foto amb una nova xuxe, el rovell de l'ou, que encapçala un post que tots dos volem dedicar a un altre membre de l'equip: en Rafa.

Ho explica molt bé Jordina al post, però deixeu-me afegir que per a mi, el Rafa té alguna cosa especial, i li tinc un gran carinyo. Li tinc per què aquesta és la segona etapa en la que el tinc col·laborant, la primera va ser quan feia les pràctiques de la carrera i ja llavors posava tota la seva energia i passió per tota la feina. La segona, perquè és d'aquelles persones que transmeten un estat d'ànim. L'estat permanent d'alegria i bon ambient. Tenir al Rafa al costat és sinònim de feina i un bon somriure. Coses ambdues imprescindibles per a mi. Seguim!

La pegadolça de nata i maduixa

2010-11-15T21:59:00.000+01:00

Avui és dilluns 15 de novembre, i com diem des de fa 2 setmanes al blog del President Montilla, tota data té assignada una dada del canvi real. En concret, a 13 dies per a les eleccions més importants i transcendentals dels darrers anys, 13 és el nombre de nous centres de recerca biomèdics que hem fet en 7 anys. Podeu consultar les dades del Canvi Real aquí.

Avui, la Jordina ha dedicat el dia a la feina pròpia. Però no ha parat d’estar connectada amb la campanya en cap moment, amb mails, sms, wassaps...sempre “al tanto” de tots els temes, donant indicacions i suggerint noves idees. Haig de reconèixer que li he demanat el secret que deu tenir guardat per saber com s’ho fa per dedicar el seu temps al partit, la jsc, la feina, el màster de lideratge, evidentment la família i tot i així estar a tope en aquesta campanya.(!). Per cert, aquesta tarda encara ha tingut temps per assistir a un acte amb la Consellera Serna a Lleida.

La campanya s’està animant. I tots els sondejos que es van publicant indiquen que Ciu perd pistonada i que el PSC comença la remuntada. Alguns mitjans inclús destacant l’avorriment de la campanya de Mas, totalment el contrari de la que està fent el PSC, amb noves idees, propostes i accions cada dia.

Per cert, avui El País ens treu a la secció dedicada a les eleccions un article de Maiol Roger en que fa referència a la llista de Spotify que hem endegat i que podeu trobar a sociates. I també hem començat a difondre la cançó que Joan Ramon ens ha fet per a la campanya, un mostra més del poder del ciberactivisme no de soldats. Aquestes son només 2 de les novetats que podeu trobar a la campanya 2.0 del PSC.

Una campanya que com reconeix l’informe de www.klout.com recollit per La Vanguardia dona al PSC el lideratge en la influència a la xarxa entre els partits que es presenten a les eleccions.

El Paco ha començat el dia a la seu, cal seguir amb el repàs diari de les accions i anar treballant en els diferents fronts oberts. A la tarda, cap a Santa Coloma on avui ha vingut la flamant nova ministra de Medi Ambient,Rosa Aguilar, i hem tingut les intervencions del President Montilla i de l’alcaldessa Núria Parlón. Un míting molt potent, i que demostra el que molts fa temps que notem a l'ambient. La militància socialista s'està mobilitzant i la remuntada comença a prendre forma.

Avui el post el volem dedicar al jaume estruch. És la persona encarregada dels dissenys, el nostre creatiu particular. També comparteix les tasques de realització de la webtv. És la única persona que no té ratolí a la taula, però a canvi té un xupa-xups gegant sobre la torre de l’ordinador. Jaume és callat, treballador i discret, però la seva imaginació sempre està a punt per sorprendre’ns amb un nou disseny.

L'osset

2010-11-14T22:39:00.000+01:00

Diumenge 14, tercer dia de campanya. Avui parada a Viladecans del "Garantia de progrés Tour", amb el Presidente Zapatero i el President Montilla. El post d'avui de mans de la Jordina, i dedicat a l'Òscar. Per mi, la frase amb la que millor el puc definir, és que ja no concebo la feina que fem sense que ell hi sigui per allà. I no només per què supleix amb escreix el meu dèficit informàtic, si no per què en poc més d'un any s'ha convertit en imprescindible. Vegeu el post aquí. Seguim! ;)

La cola dolça

2010-11-13T21:05:00.000+01:00

Acaba aquest dissabte, segon dia efectiu de campanya i és moment de la “happy pill” del dia, en aquest projecte de narració de campanya a 4 mans entre Jordina Freixanet i un servidor. Avui, la cola dolça, com il·lustra la foto del post.

Hem començat el dia, com sempre ho fem a la web del candidat, amb el recordatori de l’obra de govern. Així, aquest dissabte 13 de novembre, ens diu que manquen per tant 15 dies per a les eleccions. I que 15 és el % d’increment de persones que escriuen en català entre el 2003 i el 2009. El canvi real en dades.

Un dia també marcat per l’enquesta del CIS, una enquesta que com deia el President el divendres a Sabadell ve a demostrar que l’electorat socialista s’està mobilitzant, que Ciu s’ha estancat i que res està decidit encara en aquesta campanya. El PSC, i el nostre candidat més que ningú, estem convençuts que la remuntada a les enquestes no només no ha fet més que començar si no que serà una realitat al final de la campanya.

El dia ha començat per la Jordina i per mi amb una trobada cafè de bon matí. Lloc, la seu al carrer Nicaragua. Hora, 8.30 del matí. Jordina es preparava la sessió del Màster de lideratge que el PSC i la UAB realitzen conjuntament i on ella és la cap d’estudis i jo recollia papers necessaris pel dia que tenia per endavant. Café matiner amb Cristobal Avilés, el nostre responsable 2.0 al Baix Llobregat, intercanvi d’opinions i reflexions i separació de camins per fer el dia.

He marxat cap a Tarragona on avui el “garantia de progrés” Tour ha fet la seva parada de campanya, en un míting davant de més de 1000 persones i amb l’alcalde de Tarragona Pep Félix Ballesteros, el cap de llista per Tarragona, Xavier Sabaté, el vicepresident del Govern d’Espanya Alfredo Pérez Rubalcaba i el President Montilla. Avui hem recordat els 5 compromisos per Catalunya i el President ha tornat a demanar a Mas que digui la seva opinió sobre l’oferta de fer 2 debats cara a cara a la campanya, un en català i un altre en castellà. Com diu el President, voldríem sentir l’opinió de Mas, i que deixés d’amagar-se darrera del seu director de campanya, David Madí.

Portem 2 dies i la sensació és bona. Avui la JSC, amb l’Aroa de cap d’operacions, ha estrenat el bus que acompanyarà al candidat els 15 dies que queden. Per cert, un 10 per la campanya de la JSC. Estan demostrant ser creatius, innovadors, i compten amb la millor i més nodrida militància juvenil de les formacions polítiques joves. Estic convençut que el seu primer secretari, en Javi López, serà nou parlamentari el 28 de novembre.
Us deixo una foto:

Demà, propera parada, Viladecans, amb el presidente Zapatero, a partir de les 12, i com sempre en directe per la webtv de la web del candidat.

Demà cedeixo el torn a la Jordina (si està recuperada físicament de la boda a la que avui ha anat, i que, en els moments que escric aquestes línies crec que encara volta per allà), però abans voldria tancar aquest post dedicant-lo a la persona que els darrers mesos ha de “patir-me” laboralment de més a prop, al menys en qüestió de distància, ja què fa la seva feina a uns 3 metres de mi, la “última barrera” abans d’arribar al meu despatx, la persona que ha donat ànima i veu a la web del candidat, qui pateix també els nervis previs als “sitting”. En Jordi, juvatvivere a la xarxa, és, com la Raquel dèiem ahir, un dels puntals d’aquest projecte i un gran amic, tot i que sovint em parla de música citant-me grups que reiteradament desconec. Potser se’ls inventa...
I parlant de música, acabo aquest post sentint una de les cançons de la llista que els socialistes estem elaborant a Spotify. Música per a una campanya. Sonen els Antònia Font, Alegria.

El núvol

2010-11-13T01:18:00.000+01:00

Fa una hora i escaig que el divendres ha passat a millor vida. Un dia que ha suposat l'inici oficial de la campanya electoral, i on els socialistes hem anat a Sabadell. És també dia de dosi de "happy pill", el compromís de la Jordina i meu per fer un relat de campanya diari, a 4 mans i alterns en el seu bloc i el meu. Avui li ha tocat a ella, i l'ha dedicat a la Raquel Querol, la nostra companya 2.0 del PSC. Per ella doncs , la segona xuxecompartida de la campanya.
Podeu trobar el post aquí, una mitjanit més, un conte que arriba puntual a la cita amb els seus fidels i privilegiats lectors.
Seguim!

Happy Pills, un post per l'inici de campanya

2010-11-11T23:01:00.000+01:00

Tot va començar exactament aquest dia, el dia que el President Montilla va designar el nou director de campanya, en Jaume Collboni i també el comitè de campanya del Partit.

Des d'aquell mateix moment, el Jaume, va posar-se a treballar i va engegar la tasca d’idear, coordinar, transmetre i fer campanya. A mi em va demanar de fer de coordinador seu, proposta que vaig acceptar honrat i disposat a donar el millor de mi mateix en aquesta campanya. Una de les primeres coses que calia fer i que em va encarregar era buscar un responsable de tota la campanya 2.0, doncs estava clar que aquesta seria una peça clau. El temps ens està donat la raó. Vaig proposar això a la Jordina, (que ja portava aquests temes a l’executiva del PSC) un dilluns d’executiva que rondava per Nicaragua. Tot s’ha de dir que no vaig haver d’insistir molt, i una vegada acceptat es va incorporar a l’equip de campanya que s’estava creant. I així, la Jordina, una persona que sempre té una resposta educada i adequada per a tot i per a tothom, que beu cola zero i sandvitx de pollastre, que parla ensimismada del Dan, feminista i republicana, i amb el títol del DEA en dret civil amb la tesina sobre “Violència Masclista i dret civil de família a Catalunya. La prestació compensatòria“, va aceptar a la primera.

Heu de saber que al meu despatx tinc per costum tenir sempre algun tipus de caramel, xiclet, etc, però de seguida vam decidir que havíem de passar a alguna cosa més “sofisticada”, ja que la precampanya es preveia intensa i necessitàvem una dolça dosi suplementària. I des de fa uns mesos el pot que il·lustra aquest post presideix el despatx que ara compartim, ple de xuxes que ja hem hagut de reomplir 2 vegades. L’entrada de les happy pills va ser una de les primeres decisions.

Reunions a totes hores i solapades les unes amb les altres, trobades curioses, projectes escrits i no acabats, escrits guixats i reguixats que es transformen de mà en mà, piulades, wassaps, missatges, treball en equip, treballant amb l’equip (enllaç als que hi formen part), tornades a Sabadell i Manresa encara repassant temes, la JSC sempre present..., històries de la Zun i contes de la samarreta, idees de màrqueting i creativitat, sopars de sociates ...

I fins avui aquesta ha estat la història de la pre-campanya del 2.0.

Però a partir de demà, a 16 dies del #28N, compartirem aquestes històries a la seu del carrer Nicaragua amb tots aquells que vulgueu descobrir algunes de les claus del nostre dia a dia, la campanya vista des d’una òptica diferent. Us ho explicarem en un format senzill, des del bloc (el meu i el seu), com un diari de campanya escrit a quatre mans, i en post de deu línies. Una "happy pill" diària de tot allò que anem construint a la campanya.

36 dies

2010-10-23T20:30:00.000+02:00

A 36 dies de les eleccions estem ja ficats en plena dialèctica política. Immersos ens trobem en el desenvolupament dels posicionaments dels diferents partits que, el 28 de novembre s’enfrontaran al veredicte ciutadà a les urnes, en l’escenificació del moment democràtic més important de la vida pública. Aquell en que el ciutadà, lliure i en consciència, opta per una opció o per una altra, o s’absté.

Tenim per endavant aquests 36 dies de confrontació d’idees, de llançament de missatges, de propostes, i d’explicació de models. En una carrera per arribar el primer, els partits ofereixen allò que creuen que els ha d’identificar i fer únics; si més no, així hauria de ser. Així, el desig d’arribar hauria de ser degudament acompanyat d’una explicació raonada del perquè es vol arribar. No hauria de ser suficient amb un posat pretesament amable, calculadament ambigu, o amb una carència perenne d’idees duradores, que no s’allarguen més enllà de l’apagament del pilot de la càmera que enfoca la cara d’aquell que les explicita a un auditori entregat. Tampoc és suficient amb somriure, ni tan sols amb inundar de somriures la nostra quotidianitat, si darrera del somriure no hi ha més que un remunerat logotip. De què val un somriure si no el pots tornar? Si no hi ha ningú darrere?

Els socialistes arribem a aquestes eleccions amb ganes, motivació, idees, propostes, gestió, equip i lideratge suficient per tornar a governar Catalunya. La campanya endegada ens ha de portar a obtenir la confiança de la ciutadania, mitjançant l’explicació de la gran obra de govern portada a terme pels 7 anys dels 2 governs de progrés encapçalats per dos presidents socialistes, i amb un programa electoral aprovat fa una setmana, on plantegem les bases del nostre nou contracte amb la ciutadania. El nostre candidat, el President Montilla, encapçala el millor equip possible per obtenir aquesta confiança, i a més a més, es presenta amb l’aval de la gestió feta els darrers 4 anys.

Queden 36 dies i molt resta per dir. Res està encara decidit i el partit encara té molts minuts per endavant per jugar. Alguns ja el donaven i el donen per finiquitat, i fa temps que sospiren per la tornada a altres temps protagonitzats per molts d’ells. Crec fermament que hi ha molt a fer i molt a dir.

Queden 36 dies on seguirem proposant, seguirem treballant, seguirem creant, seguirem parlant, explicant, seguirem innovant, escoltant, i seguirem fent arribar la certesa de que no només és possible si no probable, i que és real. Si algú creu que el PSC , els socialistes, baixen els braços és que no coneixen la nostra història ni la nostra gent.

Perquè s’ha de continuar treballant dur pel país, per la seva gent, per la nostra cultura, seguir transformant Catalunya i seguir teixint la xarxa de protecció social dels més dèbils; perquè cal seguir apostant pel talent, per la creació, pels joves, pels emprenedors i emprenedores; per què encara queda feina per sortir de la crisi i s’ha de seguir fent sense deixar ningú enrere.

Perquè l’esquerra, els socialisme encara no ha acabat una feina que va començar fa 7 anys. Perquè tenim la convicció que fa falta alguna cosa més que un somriure per guanyar la credibilitat. Fa falta ànima. I ànima, il·lusió, projecte, equip i lideratge en tenim. I ens proposem explicar-ho. I ho farem.

Seguim!

Pots seguir tota la campanya del PSC i del President Montilla a www.presidentmontilla.cat.