24 de gener, 2013

El meu dret. I la nostra obligació


Amb aquest apunt intentaré resumir la meva opinió sobre les discrepàncies al si del PSC al voltant del procés que estem vivint, que alguns poden qualificar de procés sobiranista, altres de procés per a exercir el dret a decidir, i d’altres, clarament, de procés independentista. 

Intentaré que sigui la meva única opinió, i deixar aquí el tema, donat que crec que l’esforç màxim dels militants i simpatitzants del PSC ha de ser la construcció d’un partit més fort per treballar millor pels nostres conciutadans, deixant les disputes internes per dins de casa, i respectant la diversitat d’opinió.

No vull pontificar ni posar la meva opinió per sobre de la de ningú. Ni dotar-la de més autoritat, ni moral, ni ètica, ni històrica, com tampoc vull que m’ho facin a mi amb d’altres opinions. És la meva opinió simplement, subjectiva com totes, i sempre disposada a escoltar els arguments que calgui.

Tot i la discrepància en un tema molt important, a tots els socialistes ens mou en l’exercici de les nostres llibertats l’interès pel benestar dels catalans i de les catalanes.

El PSC, partit al qual em vaig afiliar fa 18 anys, dels 35 que tinc, sempre ha estat un partit radicalment defensor de Catalunya, al servei dels ciutadans, un partit catalanista, i defensor del federalisme com a forma de govern a Espanya. Un partit que ha estat un pilar clau en la construcció de l’estat del benestar, tant a Catalunya, com a Espanya.

El PSC ha governat la municipalitat catalana de manera generalitzada els darrers 30 anys i la seva aportació a la dignitat dels barris i ciutats, a la modernització, i a la seva gestió és una de les obres de les que estem més orgullosos els militants socialistes. Orgullosos dels nostres regidors i regidores, alcaldes i alcaldesses. Personalment, crec que és de les coses de les que estic més orgullós del meu partit.

Hem co-governat Espanya, amb ministres a governs del PSOE. I vam poder tenir l’oportunitat històrica de trencar l’hegemonia convergent a la Generalitat de Catalunya, amb dos governs tripartits.

Segons ho veig jo, el debat polític a Catalunya, si més no pel que fa a la iniciativa política del Govern i els seus socis parlamentaris d’ERC i a l'opinió publicada es refereix, gira entorn de l'eix nacional. Des de fa mesos assistim a l'abandó per part de Convergència i Unió de la seva ambigüitat nacional, i aposta per un full de ruta independentista, de ruptura amb Espanya. Almenys, als seus mítings de campanya, els crits d' Independència eren els més repetits (encara que fossin per rebre Duran i Lleida).

ERC, que va governar amb el PSC a la Generalitat i va ajudar a instaurar una agenda social progressista al llarg de 7 anys, ha decidit de manera clara, fiar la seva gran aposta a la independència de Catalunya. Així ho diuen, i així ho fan. El seu trajecte és un trajecte per a la independència.

El del PSC, fins on jo sé, i fins on hem aprovat al nostre programa, és un trajecte per a exercir el dret a decidir i per a construir un estat federal, no per trencar amb Espanya.

Encara que l’Espanya actual no ens agradi.

La proposta de declaració de sobirania del poble català, aprovada per CiU, ERC i ICV, segons ho veig jo, planteja importants qüestions. Una de les quals, com algun articulista ja ha dit, és la pròpia utilització del concepte sobirania, que no té una doctrina pacífica en la seva interpretació, i que si més no, va més enllà de l’opció que suscitava un més ampli consens, com ara el dret a decidir.

Però parlem de política, no de legalitat, com alguns hem diuen. Ok. CiU ha volgut sumar al seu viatge a ERC en comptes del PSC. I ha vinculat el dret a decidir amb una declaració unilateral de sobirania prèvia a la consulta que tots voldríem. Un procés, que no han fet ni Escòcia ni Quebec.

Molts critiquen que el PSC votés ahir el mateix que el PP i amb això ja conclouen que tenim identitat de projecte. No es va dir res quan ERC va votar el mateix que el PP amb el referèndum de l’Estatut, ningú va dir que tenien identitat de projecte. Si més no, van arribar a la mateixa conclusió de sentit del vot, per diferents vies. Exactament com ha succeït ara. És a dir, ERC és un partit independentista, i per això va rebutjar ja al 2006 l’Estatut, el PP és un partit centralista i de vocació autonomista i de limitació de l’autogovern al que ja tenim, i el PSC és un partit federalista.

És innegable que hi ha un creixent procés de desafecció a Catalunya vers Espanya pel tracte que les institucions estatals han donat en els últims anys, tant a l'autogovern, com al finançament, les nostres institucions o les nostres senyes d'identitat, com la llengua. La sentència del TC contra l'Estatut, els reiterats incompliments en matèria de finançament, o l'atac al sistema d'immersió lingüística a l'escola pública catalana, són alguns dels principals causants de la situació en què ens trobem. El President Montilla ja va avançar el 2008 la incipient desafecció que avui ja és un fet.

La qüestió catalana, el problema català, el fet català, com sigui que es vulgui definir, s'ha instal·lat en l'agenda política, i seria suïcida desentendre's d'ell, menysprear-lo, o silenciar-lo. És un debat que posa de manifest els límits de les costures constitucionals de les que ens vam dotar al 1978 i que cal revisar urgentment, i suposa un desafiament polític i social de grans dimensions.

És un debat que cal encarar amb valentia, amb sinceritat, amb esperit negociador, i ànsies de pacte. Res d'això trobem en els actuals caps de govern dels governs implicats. Ni Rajoy ni Mas, que van ventilar en 2 hores la negociació del transcendent pacte fiscal, mostren el més mínim desig d'entesa, anteposant els interessos partidistes als interessos dels ciutadans als quals representen.

És pur immobilisme versus rupturisme. Ceguesa versus sordesa.

Existeix, però, una tercera via que els socialistes catalans estem explicant, proposant i debatent. La via federal. 

La síntesi d'aquesta idea, d'aquest projecte per a Espanya i per a Catalunya es basa en dos camins: el respecte a la legalitat i el dret de les nacions a decidir el seu futur. 

I la reforma constitucional federal.

Diàleg, pacte i progrés versus immobilisme, rupturisme, ceguesa i sordesa.

Certament tenim molta feina a fer i molt que explicar. Però no per això hem d'abandonar. 

En aquest debat, els companys del PSOE ens han traslladat el seu suport i companyia en el trajecte federal, mostrant objeccions a l'aposta del PSC sobre el dret a decidir dels catalans, que cal vèncer.

El PSC defensa el dret a decidir, de manera radicalment democràtica, apostant per un referèndum amb empara legal, acordat entre les parts (els governs d'Espanya i Catalunya), amb una pregunta clara i amb resultat vinculant. Per això, han de ser els governs de Catalunya i Espanya, com abans han estat els del Regne Unit i Escòcia, o Canadà i Quebec, els que han de trobar la via política i legal per donar sortida a la demanda d'una gran majoria de catalans i catalanes de decidir el seu futur en relació a com s'articula respecte a Espanya. Crec que puc dir que la immensa majoria dels socialistes catalans volem votar en un referèndum legal i vinculant, per votar que no a la independència i/o, si s'escau, sí a un estat federal, amb més autogovern i un millor tracte econòmic i competencial per a Catalunya. Reformar la constitució per reformar Espanya. 

De fet, preferiria girar el debat al voltant de la reforma federal d 'Espanya i la millora competencial de Catalunya que sobre la independència.

Cal que la via federal trobi l'espai d'entesa que la ruptura per un costat i l'immobilisme per l'altre neguen ara mateix. És imprescindible dotar d'un horitzó de millora col·lectiva, així com de re definició, actualització i reforma de la nostra convivència, als ciutadans i ciutadanes catalans i espanyols.

Està en les mans dels governants fer de la legalitat un instrument al servei del poble. Com ho han fet al Canadà, i ho han acordat ara al Regne Unit. Trobant les solucions que permeten exercir la democràcia en ple segle XXI, en un món interdependent, i, en el formal, quasi federal.

Jo, personalment, hagués votat que no a la proposta de CiU i ERC, i avalada per ICV  perquè crec que avala no només l’ideari independentista, si no el seu camí. Em puc equivocar, evidentment. 

I hagués votat la resolució que va presentar el PSC, com van fer els 20 diputats socialistes, (cal també remarcar això) coherent amb el seu programa electoral i coherent amb el seu ideari, i un bon mínim comú denominador de totes les forces que volen el dret a decidir.

Dit això, no penso entrar en retrets amb companys i companyes del meu partit. No vull desqualificar posicions, ni resumir-les en 140 caràcters. Ni vull convèncer ningú. Vull escoltar. I ser escoltat. Per què els arguments ens enriqueixen. 

Ens uneixen infinitat de coses. I per sobre de tot ens mou la defensa de Catalunya.

Crec que tots plegats tenim molta feina a fer. Per parlar, per acordar, per treballar plegats. Per enfortir el PSC. Perquè Catalunya sempre ha necessitat un PSC fort al servei de Catalunya. I ara també ho necessita.

Jo, personalment i humil és a lo que em dedicaré. 

I a combatre amb la força de les nostres idees i els nostres principis, l’hegemonia econòmica i política de la dreta. A fer que el debat social estigui més present que mai.

És el meu dret, el nostre dret. I la nostra obligació com a socialistes.

1 comentari:

Angel Sanchez ha dit...

Com sempre plasmes de forma ordenada i coherent els teus pensaments. Ens ajudes a entendre millor algunes coses i sobretot a calmar els nostres desànims. De totes formes cal un reset de la nostra forma de conviure. Cal reinicilitzar el nostre processador ja que l'actual no dóna resposta als problemes dels ciutadans. No vull mensyprear el tema sobiranista o procés independentista. Però veient que a casa nostra hi han quasi sis milions d'aturats, em sembla una bogeria. Una bogeria que cal afrontar i cal discutir. Però penso que ha arribat l'hora de fer costat veritablement als més febles. Com? Començant a fer petits pasos. No podem defensar una sanitat i una escola pública i portar els nostres fills a la Quiron i a l'escola Pia. Hem de començar a fer costat amb actuacions als que més pateixen, no només amb bones paraules i grans discursos. El PSC no té credibilitat davant la gent. La ciutadania no percep el nostre partit com una solució als seus problemes. I segur la ciutadania té raó. Hem de ser valents, posar-nos el "pasamontañas, agafar la motxilla i pujar la montanya. Aquella montanya de la que sempre hem parlat i mai hem pujat esperant que les coses canviarien... I han canviat, i tant si ho han fet. Però ara som nosaltres els que obstaculitzem el canvi. Amb les mateixes raons de fa 15 anys, les mateixes excuses. Faré costat a tots els companys i companyes, amics i amigues, que siguin valents i desde la seva posició de responsabilitat, facin un pas endavant per canviar-ho tot. Per fer possible el nostre somni, aquell on la prioritat única i exclusivament són els nostres veïns i la gent menys afavorida. Fem-ho possible, Paco. Oblidem-nos de les excuses que ens autoimposem, de les lleialtats mal enteses, de moure'ns i no sortir a la foto... Ha arribat el moment de canviar el partit i posar-ho a disposició dels i les catalanes. Si no ho fem serem còmplices de l'enfonsament del nostre estimat vaixell. Una forta abraçada! Salut