29 de juliol, 2011

Nueva temporada

Final de julio, a las puertas de Agosto. Este mes cogeré las vacaciones y como ya he dicho en alguna ocasión, es el momento que, para mí resulta el final de la temporada. Más que Enero, Agosto-Septiembre son los meses que marcan la transición y el inicio de la nueva etapa.

Por eso siempre hago recapitulación y me planteo los nuevos deseos e iniciativas. En este sentido cuelgo este post, inspirado por uno que colgó Jordina en Enero, que me encantó y que, con su permiso,  copio parcialmente en formato, y totalmente en espíritu.

Quiero dejar algunas de mis reflexiones, algunas de mis sensaciones pero sobretodo, el agradecimiento a una temporada 2010/2011 que en lo personal espero sea sólo un  adelanto de la que viene. Me gustaría ver en este nuevo ciclo que viene, mejores noticias, mejores tendencias, mejores parámetros, un futuro mejor para todos. Aquí os dejo una pequeña “degustación”.  

5 libros que me leeré este verano
·         Seda, de Alessandro Baricco
·         Elogio de la impertinencia, de Piergiorgio Odifredi
·         Una guía de la antigüedad para la vida moderna, Natalie Haynes
·         Marco Aurelio, de Franck Mclynn
·         Abrasax, de Marcel Martín

4 Canciones que me acompañarán en el Ipod:
·        Sonrisas, de Ana Torroja. Porque una sonrisa es parte de mi manera de entender la vida. Porque este 2011 me ha acompañado siempre. Porque no podemos dejar de sonreír.
·         Al Mar, de Manel. Porque los he descubierto, porque son jóvenes, me gusta lo que dicen. Porque aunque no creo que pise la playa este verano, el mar siempre está presente. Por la gran noche del concierto de Manel en el Embassa’t de Sabadell
·         Puede ser. Canto del loco i Amaya Montero. Porque todo puede ser.
·         Feel, de Robbie Williams.

Recuerdos de esta temporada
·         Una campaña rodeado de buena gente, de pasión, de ilusión, de corazones rojos, de happy pills , de amigos. De tardes, mañanas, noches y madrugadas.
·         Unas navidades muy especiales.
·         Ver crecer a mi sobrino.

Citas políticas a corto plazo
·         Las elecciones generales. El reto de volver a ganar
·     El curso político en Catalunya. La oposición a los recortes y la construcción de la alternativa a la política conservadora.

2 Deseos que no deberían ser imposibles
·         La luz al final del túnel. Dejar atrás la crisis

Un día para borrar
·         22 de juliol de 2011. Noruega.

Una frase:
·       No basta con que el estado de las cosas que queremos promover sea mejor que el que le precedió; ha de mejorar lo suficiente como para que compense los males de la transición. John Maynard Keynes

Una actitud
·         Optimismo

Un proyecto ilusionante:
·         Autoedición de mi primer libro de relatos breves y reflexiones. Para otoño de este año.

Un rastro a seguir:
·         #corvermell

Un encuentro en breve, feliz y esperado:
·         Aitana. Sobran las palabras.

Agradecimientos
·         Mis amig@s, mi familia, Marta.

Gracias por todo.
Seguim!

24 de juliol, 2011

En memòria dels morts a Noruega


Des dels 17 als 28 anys vaig tenir una intensa dedicació política dins de la Joventut Socialista de Catalunya. Aquells 11 anys, que van coincidir amb gairebé tota la meva joventut, van ser uns anys que sempre tindré entre els meus millors records. A la JSC he passat 11 anys meravellosos, fent política, aprenent i coneixent molta gent.
Estar a la JSC em va permetre no només conèixer i recórrer Catalunya, totes les comarques, molts dels seus indrets, intercanviant experiències amb joves d’arreu del país, si no que vaig tenir l’ocasió de compartir camí, idees, projectes, debats, actes, amb els companys socialistes d’Espanya, i d’Europa.
Així, una de les millors experiències que recordo és la d’haver pogut assistir dins de la delegació de la JSC a l’escola d’estiu que els joves socialistes europeus van fer l’any 2002, el que era llavors el 6è Summer Campy d’Ecosy celebrat  del 22 al 27 de juliol en una petita localitat propera a Salzburg, Weisenbach am Attersee, on la joventut socialista d’Austria disposa d’un càmping en un paratge idílic, entre muntanyes i el llac d’Attersee.
Explico tot això per què de seguida m’ha vingut al record aquell estiu del 2002, amb 25 anys acabats de complir, 3 cotxes d’amics catalans que vam estar més de 12 hores conduint des de Barcelona, i 5 dies plens de companyerisme, debats, intercanvis, activitats, política i visites a Salzburg i al camp de concentració de Mauthausen. Sens dubte una experiència inoblidable, de la que guardo els millors records, i on vaig poder conèixer els companys joves socialistes i laboristes de tot Europa. Un miler de persones joves que volien canviar el món.
I m’ha vingut el record després del dolor, la ràbia, el desencís, la profunda tristesa i la solidaritat amb els companys laboristes noruecs, que he sentit aquest cap de setmana quan un feixista assassí ha comés una massacre horrorosa, matant a més de 80 joves i adolescents noruecs que celebraven el seu campus d’estiu a la illa d’Utoya, prop d’Oslo.
Ha estat un 22 de juliol, quan més de 500 joves que, units per al seva ideologia, han estat atacats per un producte de la intolerància, el cultiu de l’odi i l’extrema dreta.
La sensació que m’ha produït aquest acte monstruós, guiat només pel fanatisme i la intolerància que a moltes parts d’Europa fa temps que van introduint-se amb total impunitat, és de dolor i indignació.
Dolor per les víctimes, per les seves famílies, pels seus amics i companys, per la societat, per les víctimes de l’atemptat previ a Oslo, també per la família laborista noruega, germana del socialisme català i espanyol.
Indignació per saber-nos dins d’una societat on l’extremisme agafa força, on la intolerància i l’odi, la negació de la diferència, la imposició de postulats d’extrema dreta tenen cares ben visibles.
El que ha passat a Utoya ha estat un gran cop. No només pels companys laboristes, no només per la societat noruega, no només per un model de país a copiar, si no per tota Europa.
Una Europa en crisi, econòmica i política. Una Europa amb carència de lideratges. Una Europa amb un rumb preocupant. Una Europa més dèbil que fa uns pocs anys.
Avui dia, el terror s’ha globalitzat. Des del 2001 i el 2004 que ho coneixem prou. Però el terror té diverses cares. Totes elles han de ser lluitades. Des de la política i des de la societat.
Cal tenir ben presents en la memòria tots aquells que han deixat la seva vida per la millora de la nostra societat, i tots els que van ser assassinats per la seva ideologia. Prou que ho sabem. Europa, Espanya i Catalunya tenim experiències del racisme, la xenofòbia, la intolerància, l’extremisme. Totes elles cares de la mateixa moneda.
Deia al principi que he recordat la meva estada al Summer Camp de la joventut socialista europea del 2002 a Attersee.
Aquest dilluns 25 de juliol, comença l’anomenat Iusy Summer Festival. Es tracta de la trobada de totes les joventuts socialistes i laboristes d’arreu del món. Una trobada que al 2006 es va fer a Alacant. Aquest any es fa al lloc que jo vaig conèixer, a Weisenbach am Attersee, prop de Salzburg, prop del camp de concentració de Mauthausen, expressió màxima del terror,  el fanatisme i l’extremisme que va patir Europa. Les joventuts laboristes noruegues segurament tenien prevista la seva estada. Companys de la JSC i de la JSE hi van aquest dilluns.
Quedin per sempre en la memòria els joves assassinats per la seva ideologia. Rendim el millor dels homenatges, no deixant-los en l’oblit, com cap altre mort pel fanatisme. I continuem treballant i lluitant per fer realitat el millor dels legats, una Europa millor, una societat millor, amb progrés, benestar, igualtat, fraternitat, solidaritat i eradicant qualsevol mena d’extremisme. Un món millor.




*Foto: Nacho Creus.

15 de juliol, 2011

Aixecar-se i ressorgir


Aquest post, és la continuació del que vaig fer titulat "Un salt endavant"

Aixecar-se

Estem en un moment difícil. Tots ho sabem. La ciutadania també ens ho ha fet veure.
D’altres vegades hem viscut moments complicats, però és la primera vegada que realment tenim la sensació col·lectiva de gairebé haver tocat fons, d’haver caigut.
Per això ens hem d’aixecar.
Les persones i les organitzacions no es mesuren per les vegades que aquestes cauen, sinó per la rapidesa en aixecar-se i amb quina actitud encaren el següent tram de la carrera.
No podem fer res per amagar aquesta caiguda, però sí que podem fer, i molt, per aixecar-nos. I el nostre gran repte està en fer-ho conjuntament per sortir d’aquest procés reforçats i poder encarar el futur amb fermesa i valentia.
Cal fer-ho amb una única veu, però àmplia i generosa. Amb una visió humil i amb ganes d’escoltar, d’aprendre, de rectificar, de construir, de reconstruir, per tornar a vèncer.
Perquè si estic segur d’una cosa, és que això que avui ens té lògicament preocupats, serà passatger i en ressorgirem amb més força.
Ja ho hem fet d’altres vegades.

Analitzar

Però per això caldran reformes. 
Reformes fruit d’un ampli i obert procés de debat i de reflexió, d’intercanvi d’idees i propostes de futur que, sense posar el comptador a zero, sigui capaç de transformar i reconstruir. Amb consens.
Cal sobretot definir què volem ser i com ho volem ser. Quin partit volem i què els hi diem als catalans i catalanes.
Hi ha una  afirmació que fa temps he escoltat, i és que el PSC era el partit que més s’assemblava a Catalunya. És cert. Encara ho penso tot i que crec que ens hem anat allunyant d’això.
Era una afirmació que es sostenia perquè els estudis d’opinió deien que el terme mitjà tant en l’eix esquerra dreta com l’eix nacional es situava prop dels plantejaments del PSC. Però ens hi deixàvem coses. I en algun moment vam deixar de representar realment i electoral això.
Per què avui la societat no és que estigui canviant. És que ja ha canviat. És inevitable.
Perquè els temps cada vegada canvien més ràpid i perquè la crisi ha fet una profunda marca en ella. I principalment entre les classes populars.
Això fa que ja no puguem ser el mateix partit del 2003, quan hi havia nivells d’atur de l’11 i mig per cent, mentre que el 2011 tenim índexs del 20%, i d’un 40 % entre els joves.
No podem ser el mateix partit ni tenir la mateixa actitud davant la societat post 15-M i amb tot el que significa. Sobretot en els mecanismes de participació, relació i aprofundiment democràtic. El moviment social i moltes de les propostes que en sorgeixen reflecteixen, entre d’altres coses, la desafecció vers la política i un cansament vers moltes de les formes i característiques que la política transmet. Hem d’escoltar més i abans.
No podem ser el mateix partit ara després de fer un Estatut i un finançament històrics, veient que molta de l’opinió pública i publicada es divideix entre la indiferència o la crítica per insuficients. Què ha passat?
O quan veiem que cada vegada vota menys gent.

Ressorgir

Però malgrat tot això, crec sincerament que encara podem representar a la majoria de catalans i catalanes.
A la immensa majoria que vol una societat més justa, més pròspera, més igualitària, més cohesionada, més participativa. Aquells que volen una Catalunya de progrés, capdavantera i mirall d’Espanya, amb aquells que volen millores de la nostra democràcia, amb els que volen un futur després de la crisi on els poderosos no dictin les normes, ni polítiques ni econòmiques.
A aquests ciutadans i ciutadanes ens hem de dirigir. Militants, simpatitzants, votants, ex votants, nous votants, joves, treballadors, jubilats, emprenedors, membres de moviments socials, les classes populars.
I ho hauríem de fer amb la reivindicació i implementació de 2 frases que han marcat la nostra història recent.
Més que dues frases, més que 2 lemes, 2 eixos centrals de la nostra manera d’actuar.
La primera: La Catalunya que sap on va. Que no és una altra cosa que el PSC que sap on va. És a dir, unir tots els nostres esforços col·lectius per enfortir el PSC amb allò que se’ns està demanant. Internament i externa. Amb intel·ligència.
Plantejant reformes i avenços en diferents àrees. Jo proposaria 3, però poden ser més o menys o poden ser d’altres.
1.       Repensant el model de partit: per exemple, obrim nous canals de comunicació i participació, obrim el partit, incorporem les primàries, expandim les tecnologies 2.0, creem noves àrees de treball, etc.
2.       Repensar la relació amb la societat: incorporem nous talents, busquem complicitats entre els sectors socials progressistes, i en general amb la gent compromesa.
3.       Rellançar les nostres propostes polítiques: escoltem el que ens diu la gent. Apostem per la reforma fiscal, per la política verda, per la garantia dels serveis públics i l’ enfortiment de l’ estat del benestar, per l’atenció als desafavorits, per la reforma de la llei electoral o per la simplificació administrativa.

Parlem de tot això i posem-nos d’acord.

Parlem-ne i arribem a acords. I quan aquests hi siguin, llavors posem en marxa la segona frase que deia: fem-ho però sobretot, després del debat i la reflexió conjunta, passem als Fets.