16 de juny, 2011

La necessària reforma de la llei electoral. Breus apunts per un debat obert i necessari

Aquest breu text és part dels 9 punts que estem elaborant, amb propostes, línies discursives i de treball que creiem des del socialisme s’han de portar a terme per tornar a recuperar la confiança majoritària de la ciutadania.
No preten tancar cap debat, si no obrir-lo i posar sobre la taula la necessitat de reformar el nostre sistema electoral català, i no només la forma d'elecció, per fer-lo més proper, més representatiu, més equilibrat i que esdevingui una peça més per reduir la desafecció de la ciutadania amb la política.

Un dels aspectes que queden pendents, des de la recuperació de la democràcia i l’autogovern és l’aprovació de la llei electoral catalana. Deixant de banda els motius que ens han portat a mantenir una anomalia com aquesta al llarg de 3 dècades, el que és evident és que Catalunya necessita l’elaboració i aprovació d’un text que acabi amb les mancances que l’aplicació de l’actual LOREG té.

Més encara quan estem en uns temps en que la distància entre la ciutadania i la política s’està engrandint i la desafecció de la primera vers la segona es sustenta en un bon grapat de circumstàncies, decisions, actituds o omissions que des de la política s’estan duent a terme.

Una d’aquestes és la falta d’una llei electoral pròpia quin resultat sigui de més representativitat dels vots i que apropi més la política als electors.

Catalunya és la única comunitat autònoma que no té llei electoral pròpia i això ja de per si hauria de ser un bon motiu per posar-hi solució, però el tema de fons és que la reforma de la normativa electoral a Catalunya és urgent per motius més clars: es necessita donar més proporcionalitat i equitat al sistema, d’entrada, ja que l’actual normativa diversifica molt el “cost electoral” del vot.

L’Estatut de Catalunya preveu la reforma electoral. I és una promesa que molts partits han portat i porten sempre als seus programes electorals. Però la necessitat de reforma per una majoria parlamentària de 2 terços ha fet sistemàticament fracassar qualsevol aproximació entre les diferents posicions.

El PSC porta temps parlant i proposant un sistema basat en el model alemany, de doble vot, amb màxima representativitat i màxima proporcionalitat, amb un primer vot per candidats escollits en districte nominal i una segona papereta amb vot a llista per completar el total d’escons que faltarien després dels nominals. Sent les circumscripcions nominals les comarques, els districtes de Barcelona i els partits judicials de més de 70.000 habitants. Això garantiria la territorialitat i aprofundiria en la representativitat i proporcionalitat dels escollits.

Fins aquí la principal reforma i les tesis que hem vingut defensant. Però és cert que cal aprofundir en el debat sobre quins canvis addicionals es poden portar a terme.

Com el debat sobre les llistes obertes, per exemple, que crec cal posar sobre la taula.

Com deia, aquest és un text breu. Només apunta però no aprofundeix en diferents propostes que es podrien incorporar. És un debat viu i apasionant. Aniré completant aquest text amb noves idees. Espero també els vostres comentaris, opinions i propostes.

Finalment, us enllaço l’informe dels experts que el Govern va demanar el 2007, així com un post de la Jordina sobre l’evidència de la carència de proporcionalitat del sistema actual.

El debat segueix.

14 de juny, 2011

Comienza el movimiento en las filas republicanas


Este fin de semana la CNN ha sido la anfitriona del primer debate pre electoral de las aun no comenzadas primarias republicanas.

Michelle Bachman, la aspirante del Tea Party ultraconservador, Mitt Romney, considerado del ala moderada (si es que eso existe) del partido, ex gobernador de Michigan y candidato en las primarias de 2008,  el congresista y eterno aspirante Ron Paul, el ex presidente del Congreso  Newt Gingrich, el ex senador Rick Santorum, el  empresario Herman Cain y Tim Pawlenty, son los 7 aspirantes que de momento han comenzado un largo camino que los ha de llevar hasta los caucus de Iowa, allá por las primeras semanas de Enero de 2012, y desde allí a las primarias durante el primer semestre de ese año, conseguir la nominación en la Convención republicana y luego lanzarse a la campaña electoral contra el candidato demócrata, que no será otro (salvo sorpresón) que el actual presidente, Barack Obama.

Hago este primer post porque ya en el 2008 realicé una serie de artículos en este blog, con el seguimiento de las primarias, tanto demócratas como republicanas. El enlace con todos esos textos, y mis reflexiones de entonces lo podréis encontrar aquí . Así mismo, os enlazo el artículo donde hablaba de las posibilidades del que hoy dan como uno de los favorirtos, Mitt Romney, que después de “fracasar” en Iowa y New Hampshire, presentó sus credenciales en las primarias de “su” estado, Michigan, y desde allí, hasta el final de las primarias republicanas, fue el único candidato que realmente se lo puso algo difícil a John Mc Cain. A la espera del peso real que tenga el Tea Party en estas primarias y a la decisión de Sara Palin de concurrir o no, hoy por hoy, todos los analistas dan a Romney como el favorito del bando republicano.

En este caso y todo y que las primarias aún quedan lejos, también quisiera hacer un seguimiento de lo que se produzca, de un proceso realmente apasionante desde el punto de vista de la política, y no sólo estadounidense.

*Foto CNN

09 de juny, 2011

Un salt comunicatiu


Recordo un acte de l’any 2004 aproximadament, de quan era secretari d’organització de la JSC. A Caldes d’Estrac la JSC del Maresme presentava la seva pàgina web.

Després de felicitar-los per la iniciativa i encoratjar-los per a que persistissin en aquesta línia d’obertura, vaig dir que estava convençut que “si no estàs a Internet no ets ningú, però estar-hi no et fa algú”.

Avui, 7 anys després, no només em reafirmo, si no que em sembla un pilar de la nova digitalització de la vida, de la política i de la societat.

L’entrada de les, abans dites, noves tecnologies, en tots els àmbits de la nostra vida ha provocat un gir de 180 graus en la manera d’entendre i interactuar amb el nostre entorn, i ha canviat el futur per sempre.
Ara no es tracta de ser-hi o no a Internet. Es tracta de ser-hi  i ser-hi bé.

El gran repte comunicatiu passa per la construcció de la teva identitat, ja siguis un particular, una empresa, una associació, o un partit polític. Cuidar la teva presència, cuidar a qui t’escolta, i interactuar d’acord amb les noves normes que van sorgint.

D’altres que en saben més han teoritzat, i molt bé, sobre el que és clau en aquesta nova realitat. Una realitat que portem a la butxaca amb nosaltres, com diu Antoni Gutiérrez Rubí. Ell mateix ens alerta sobre la importància dels continguts. Sense continguts no som ningú. No puc estar més d’acord.

La generació de continguts i la seva transmissió, també com es generen, son el gran repte de la comunicació política. El que abans es deia el relat, el projecte, ara passa per ser la demostració de que les idees no només aguanten documents de 150 fulls, si no que també aguanten, i el que és més difícil, 140 caràcters. I es poden, així mateix, adaptar als diferents mitjans audiovisuals existents.

Ens movem en una època que diuen líquida, però que si és quelcom, és ràpida, instantània. Per això, el repte de la perdurabilitat del missatge és un altre dels grans reptes: traspassar la barrera de la immediatesa, per articular idees sostingudes, de llarg recorregut i que després de ser enteses, puguin ser recordades.

La nova comunicació es desenvolupa en un medi en constant evolució. No és suficient amb sumar-s’hi. Parlem d’un lloc, Internet, on venim a informar-nos, a informar, a escoltar, a construir, a escurçar distàncies, és a dir, a apropar-nos els uns als altres, que no és més que conèixer-nos millor, venim a superar barreres i a construir nous ponts i llaços. Amb la ciutadania.

Venim a comunicar, i a construir, però sobretot venim a aprendre. A aprendre junts.

Hi ha qui diu que les tecnologies estan construint autopistes de la informació. Més aviat crec que estem auto construint veritables autovies de la democratització, lliures de peatges, i amb una capacitat de trànsit inabastable.

Si les webs van obrir el camí, facebook el va asfaltar, i twitter ha acabat posant les senyalitzacions: tot recte, cap a la democràcia deliberativa i la construcció mancomunada (federal m’agrada pensar) de les idees.
Per això crec en la capacitat de la xarxa de canviar la manera en com afrontem el món.

Crec que tota una generació està creixent ja immersa en un llenguatge i ens uns codis radicalment diferents de la seva predecessora; que aquesta predecessora s’intenta enganxar i ho fa amb més o menys èxit, però el que és més segur és que les generacions futures ja no entendran cap altra manera de relacionar-se i d’interactuar; és a dir, d’opinar, de decidir, de deliberar, de construir.

Crec també, per això milito, en els partits polítics. Son una peça clau de la democràcia. Una peça clau de la vida en societat que coneixem. Han estat i son actors partícips dels principals canvis i avenços. 
Soc conscient de la necessitat d’adaptar-se a les noves realitats.

I crec que en serem capaços, però només si en aquesta adaptació acceptem que les noves regles globals, mancomunades, son noves, ràpides, versàtils, i que necessiten d’estructures i eines amb aquestes característiques.

Crec en un partit que avanci en la implantació de les xarxes de comunicació directes online. Un partit generador d’informació, opinió, i debat. Immediatesa, documentació, accés a recursos, tot això i més és el següent salt endavant per posar-se al capdavant de la comunicació, el diàleg, la difusió i la informació.

Un espai on trobar però també on trobar-se.

Un espai per escoltar i per ser escoltats.

Amb un bon fons (valors, principis, idees, projecte, i persones), i amb un millorat format de comunicació.  I la mirada posada en els ulls de la ciutadania.

Aquesta visió, aquesta pauta d’actuació comunicativa és una de les peces claus de la modernització i del salt endavant.


Abans es deia que calia passar del carrer a la xarxa. Ara estem veient que des de la xarxa també es baixa al carrer.

Segons ho veig jo, a la xarxa hi hem de ser, i ser-hi millor

Però del carrer no hem de marxar mai. Però això ja serà objecte d’un altre post.


Nota de reconeixement. Aquesta és la meva opinió. Una opinió que beu de i deu molt a les opinions de molta gent que conec i amb les que treballo. Persones que fa temps que s'hi dediquen a la comunicació i a com les tecnologies de la informació estan canviant les maneres de comunicar-se. Persones que en saben molt, i evidentment més que jo. 


És un post que sorgeix d'escoltar i llegir les opinions de companys/es i amics/es. De tots ells n'és deutor aquest post. 


Però si n'és deutor principal, és d' un post imprescindible de la Jordina Freixanet, la responsable de l'acció a la xarxa del PSC. Aquí està tot, i millor dit.


Salut i federalisme digital.