07 de març, 2011

Escriure i esperar

Quan iniciava fa uns anys aquest bloc, alternava els escrits polítics amb d’altres en els que donava una visió particular sobre elements o situacions quotidianes que em resultaven curioses o que despertaven en mi una visió diferent de l’ estrictament clàssica.  Així donava una mica de sortida a les meves ganes d’escriure. 

Una afició, la d’escriure, que de tan respecte, no he cultivat gaire, més enllà de les meves tasques professionals o polítiques. És a dir, no acostumo a escriure “per plaer”, tot i que per a mi, l’escriptura ja és en si mateixa un plaer. Això sí, sempre he tingut una afició pels escrits d’altres, en els que puc trobar instants irrepetibles. Lectura i escriptura estan inevitablement unides. Avui vull recuperar aquesta línia.

M’agrada llegir grans històries, aquelles que t’atrapen, que no pots parar de llegir, les que et submergeixen en un món paral·lel, una capbussada refrescant que, al treure el cap d’ella, notes com la realitat encara es vista i es confosa mig entre les línies acabades de llegir, així com l’aigua et regalima la cara i t’entela la vista quan treus el cap del mar.

I més que agradar-me, em fan pensar les històries curtes, alguna vegada ho he explicat en algun altre escrit.

Les històries que, amb poques paraules, aconsegueixen transmetre tot un nou món de sensacions. Aquestes no son capbussades, no son interferències en el món real. Son directament noves visions  de la realitat. Ho vaig descobrir no fa molt amb els llibres de dos divulgadors a qui dec molt, l’Eduard Punset i Ángel Gabilondo. La seva capacitat per explicar, per dibuixar paraules, per atrapar-te en noves realitats son dosis encapsulades per aprendre a esperar quelcom més de tot. Esperar.

Llegir, interpretar, pensar, escriure. I esperar.

“Quién espera desespera...” és part d’una dita castellana molt coneguda. Esperar s’ha convertit en un dels estats més comuns de l’ésser humà. Sempre estem esperant. Alguna cosa, alguna situació, una paraula, una resposta, una data, un gest; esperem i a vegades desesperem; i quan acaba l’espera tornem a esperar de seguida per una altra cosa, resultant el resultat de l’espera quelcom efímer, i sent l’estat normal de la nostra existència una constant espera.

Hi ha que diu, crec que amb part d’encert, que quan esperem alguna cosa bona, positiva, gairebé és millor l’espera, convertida aquesta en expectativa, que el propi resultat. És el que Punset, el meu admirat Punset, explica com “la antesala de la felicidad”, aquell estat sempre previ i mai complet, que ens omple en l’expectativa d’una realitat.
Tot i que no sempre és així. Estic segur que tots podem pensar, citar, desenes d’esperes fetes realitat les quals son millors en plenitud que en potència.  Esperar és un estat, però també un desig. Esperem ser i esperem estar. Esperem haver i esperem tenir. Esperem algú.

Esperem, i mentre esperem, vivim. La vida com a metàfora d’una gran sala d’espera. I vivim amb l’esperança d’anar millorant - què curiós que espera i esperança tinguin la mateixa arrel -.

Esperem millorar deia. Una evolució que ens ha de portar a progressar. Progressar nosaltres mateixos, i progressar la col·lectivitat. Esperar es converteix així en el primer pas del progrés.

I tot esperant que us agradi aquestes línies, i esperant que espereu el següent, vaig a fer realitat l’espera més directa que tinc (ja és hora de dinar...).