25 de febrer, 2011

Ens van vendre una altra cosa

Les últimes declaracions del secretari general de la Presidència i portaveu del Govern de Catalunya, Quico Homs, on veia en l'onada de revoltes populars contra els règims dictatorials i autoritaris àrabs una oportunitat per al turisme català, ha estat la darrera mostra de 2 mesos de declaracions erràtiques, titubejos, contradiccions, incompliments, retallades, i mala praxi del nou, flamant i autodenominat "Govern dels millors" presidit per Artur Mas. 

Després de 7 anys d'oposició i després d'una victòria tan majoritària com la que els ha atorgat el poble català a les urnes, i amb 23 anys d'experiència prèvia de govern sobre les espatlles genèriques de Convergència i Unió i particularment de molts dels que repeteixen en aquesta nova etapa, se'ns havia intentat convèncer que l'equip escollit per Mas i ell mateix venien a ser la imatge de l'eficàcia i l’eficiència en la gestió. 

Res més lluny de la realitat. Almenys si ens cenyim a alguns dels ja nombrosos casos en el breu temps de govern. 

Avui ja és reconegut, fins i tot per molts dels que confiaven cegament en la seva capacitat de gestió, que no caldrà arribar als 100 dies per fer una anàlisi precís del relat erràtic d'aquest Govern. Amb poc més de 50 dies podem ja extreure les primeres conclusions, tot i que deixarem el marge del dubte per si aconsegueixen redreçar el rumb que marca el timó penjat al despatx del President.

No són només les retallades socials anunciades, emparades en uns comptes que segueixen obcecats en no ensenyar als grups de l'oposició, ni tan sols les maniobres, inaccions o declaracions que fan perillar parts importants del nostre teixit industrial i empresarial, com el cas Yamaha , el cas Spanair, el cas Ryanair a Girona o més recentment l'aliança amb el PP del grup parlamentari de Ciu a Madrid contrària al teixit automobilístic català. 

Això, i altres, que ja de per si componen un quadre de disbarats important, no és si no l'exemplificació de la percepció real d'un govern que improvisa. De la constatació d'estar davant d'un conjunt de solistes en el qual cada un toca el seu instrument sense tenir en compte la partitura global, dirigits per un director que s'ha deixat la batuta a casa. 

És per això que aquest Govern desafina, i “desatina”. 

El Govern de la Generalitat presidit per Mas se'ns va presentar com la peça clau que havia de recompondre tot el suposadament dolent realitzat pels Governs d'esquerres durant 7 anys. Inclús el PSC va fer un exercici de responsabilitat facilitant la investidura del President, donant un vot de confiança al aquest i el seu Govern, resultant del mandat clar donat per la ciutadania. 

Avui ens plantegem legítimament molts dubtes. Tots els dubtes que genera un Govern que es mostra incapaç d’elaborar una línia d’actuació clara i comprensible de quina és la seva política econòmica més enllà de retallar, de quina és la seva política social més enllà de retallar i de quin és el seu projecte per a Catalunya més enllà de culpar altres de les seves pròpies mancances. Estarem atents i serem exigents amb un Govern del que esperem alguna cosa més que culpar a l'anterior dels seus propis errors. 

23 de febrer, 2011

La Agenda Socialdemócrata en el S.XXI

En noviembre de 2005 Ángela Merkel accedía a la cancillería de Alemania, sucediendo en el cargo al socialdemócrata Gerard Schroeder. Alemania giraba a la derecha, 3 años antes de producirse la crisis económica global. Desde entonces y hasta ahora, la hegemonía política del centro derecha, liderada por Alemania y Francia, y desde hace pocos meses por Gran Bretaña, se ha expandido por la mayoría de gobiernos europeos.
                                                                                                                                                                                                            
En este contexto político-económico la izquierda europea se ha visto huérfana de referentes ideológicos y de un liderazgo europeo suficiente para discutirle al conservadurismo la preeminencia ideológica, aun pese la situación de crisis económica y financiera que asola la gran mayoría de países desarrollados.    

Europa está en crisis. El modelo social europeo ha quedado herido al producirse esta crisis económica de tal magnitud. Pero, y sobre todo, por no haber sabido preverla a tiempo, por no haber puesto coto a las prácticas neoliberales de desregulación salvaje y preeminencia de los mercados sobre las instituciones y los estados y por no haber antepuesto a la crisis una opción más firme y contundente de medidas económicas provenientes de la doctrina económica socialdemócrata.


Los datos de crecimiento de la zona euro conocidos hace pocos días, arrojan datos interesantes a tener en cuenta. España, con un decrecimiento del 0’1 % está por debajo de la media pero recupera expectativas por encima de lo previsto tanto por el Gobierno como por la Unión Europea. Quizás es pronto para decirlo, sobretodo porque quedan medidas de calado por demostrar su eficacia a medio y largo plazo, pero todo parece indicar que, salvo recaída, la recuperación económica y, por consiguiente, la salida de la crisis económica en Europa, parecen estar hoy más cerca que hace 12 meses. Más cerca no significa ni mucho menos que se haya llegado al final, máxime cuando en España el nivel de desempleo sigue alto, y cuando el impacto de la crisis sobre las economías domésticas y las empresas aun es importante.

Este domingo se conocían los datos de la primera de las 7 elecciones regionales que Alemania tendrá a lo largo del 2011. Hamburgo, la ciudad estado que ha iniciado esta tanda de elecciones, ha dado la victoria, por mayoría absoluta a la socialdemocracia del SPD, volviendo a poner en el panorama político a este partido. Las conclusiones, todo y que posiblemente precipitadas, nos pueden hacer pensar que hay una posibilidad para la izquierda alemana de recuperar el gobierno federal dentro de 2 años, sobre todo si en el resto de elecciones regionales afianza este cambio de ciclo.

Si estamos ante un cambio de ciclo, extensible al resto de Europa, o a un oasis en el desierto, es algo que veremos a lo largo de este año. Lo que sí que es cierto es que el centro izquierda europeo tiene ante sí la oportunidad de rectificar parte de sus políticas, aprender de los errores y ofrecerse ante la ciudadanía como una opción válida y alternativa a la hegemonía del centro derecha.

Europa y la socialdemocracia europea están una vez más ante un momento histórico determinante. Se necesitarán de altas dosis de liderazgo, de capacidad de trabajo, de conexión con la sociedad, de un relato económico, político y social. Se necesitará estar a la altura como partidos y dar con las respuestas adecuadas que nos demanda la sociedad, en especial aquellos que peor lo pasan, que son la auténtica prioridad de nuestras políticas. Se trata de un debate del que no hay que huir, si no que hace falta encararlo y ofrecer la alternativa social y económica necesaria para salir de la crisis sin afectar los derechos y conquistas sociales, para poner coto a las prácticas que conllevaron la crisis y sin agrandar las brechas existentes entre aquellos que más tienen y los que no.

El PSC también quiere hablar de ello. Por eso, dentro del ciclo de debates pre congresuales que hemos puesto en marcha después de nuestra derrota electoral, y que nos ha de conducir al congreso de este otoño, el primero de los “Debats Oberts” que se han organizado versará sobre cuál ha de ser “La Agenda socialdemócrata en el siglo XXI”.
Será mañana jueves, a las 19 horas, en la sede del PSC. Y se ha invitado a dar su visión a Eva Granados, portavoz parlamentaria del grupo socialista en el Parlament de Catalunya de Política Social, a Daniel Innerarity, director del Instituto de Governanza Democrática, a Manuel de la Rocha Vázquez, investigador de la Fundación Alternativas, a Carlos Mulas-Granados, director de la Fundación Ideas y a José Montilla, ex president de la Generalitat y Primer Secretario del PSC.

Será éste el primero de los 5 debates que se están preparando, el segundo de los cuales tendrá lugar el próximo jueves 3 de marzo y que llevará por título “Economia i Benestar en el segle XXI”.

13 de febrer, 2011

Punt 2 del decàleg, “L’alternativa socialdemòcrata”: La defensa de les conquestes socials de l’estat del benestar

Son moments difícils. Cal esperança. Necessitem quelcom nítid per aferrar-nos i confiar en un futur proper millor. Les notícies no sempre son òptimes per aquest desig, i les actituds moltes vegades tampoc. Però no hem de defallir. Cal seguir defensant els drets i oportunitats dels que menys tenen però també construir un relat per a tots. Un relat que lligui la importància històrica del protagonisme del socialisme en els principals avenços socioeconòmics, amb la situació de crisi actual i les possibilitats de futur. Ho hem fet d’altres vegades. Ho podem tornar a fer.


Al desembre vam escriure amb la Jordina el decàleg conjunt que tanca els respectius posts inicials que donen cobertura a aquesta sèrie d’articles que pretenen dibuixar un relat per a la resposta que des del PSC hem de donar als reptes que tenim.  Vam parlar primer de la sortida a la crisi amb un esforç equitatiu de tots, ja que la crisi és el principal problema de tots els ciutadans i la primera situació que des de la política s’ha de solucionar. La primera preocupació i ocupació dels polítics.
Vaig escriure i defenso que la principal tasca dels polítics és ocupar-se sempre abans dels problemes de la ciutadania que dels propis, tot i que aquests puguin ser prou rellevants com per constituir una línia de reflexió i treball pròpia. Un bon relat de transformació i canvi també pot començar per reflexionar primer cap enfora i amb “els de fóra”. Això ja de per si suposa tota una línia política de treball organitzatiu.
Cal transmetre una identitat entre el que ocupa i preocupa al conjunt de la ciutadania i allò de què es parla des de la política. Entre el fons i la forma. Entre el què i el com. Cal un esforç tan gran per parlar i ocupar-se dels problemes reals de la gent com per fer-ho de manera entenedora, senzilla, directa, i clara.
Cal també, i aquí entro en la part més estrictament del títol del post, fer una reflexió molt àmplia que no només es centri en allò que va malament. Es just recordar i vindicar allò que ens ha fet millors. Recuperar un discurs que valori les conquestes que han suposat un avenç sense el qual les condicions de vida que actualment es tenen no serien tals, sense caure en el triomfalisme, sense deixar de ser crítics i voler millorar, sense deixar de voler més i millor, però sense oblidar el que s’ha aconseguit.
Reconeixent que queda molta feina per fer, que les desigualtats encara estan presents (la lluita contra l’eradicació de la pobresa, contra les injustícies, o les discriminacions...), i que encara tenen un intens recorregut i importants avenços per fer, hem de defensar l’estat del benestar assolit els darrers 30 anys. Vivim en una societat millor que la de fa 3 dècades.
Aquestes conquestes, que ens van equiparar als països del nostre entorn han constituït el més gran avenç social, econòmic i de benestar possiblement de la nostra història. Per això crec que cal recuperar el discurs de la defensa dels pilars del benestar públic, que en plena crisi global encara es sustenten (tot i que alguns pateixen importants tremolors), i que han de ser necessàriament realçats.
Educació gratuïta i universal, sanitat pública també universal, de primer ordre mundial, un sistema de pensions i de protecció de l’aturat i de polítiques de treball que acaba de ser revisat i acordat entre el govern espanyol i els agents socials, en un exercici de valentia, responsabilitat i alçada de tots. I uns serveis d’atenció a la dependència, la nova pota d’atenció, encara colpida pels efectes econòmics de la crisi, però que no té marxa enrere. Una nova onada de drets socials garantits, que lluiten contra les discriminacions (de sexe, d’orientació sexual...).  
Vull recordar això perquè en aquestes qüestions socials, de progrés, de benestar, hi ha una divisió molt clara. Hi ha uns que han estat protagonistes dels avenços. D’altres han fet de l’oposició, del fre, del conservadorisme, una marca ideològica. Els que han estat sempre darrera de l’ impuls transformador, reformista, de progrés, no sempre han tingut el suport immediat, no sempre s’ha fet del tot bé o a temps que se’ls hauria de demanar. Però s’ha treballat per avançar i millorar. I crec que és innegable el protagonisme que el socialisme, que els socialistes, catalans, espanyols, han tingut en el continu progrés de les condicions socials i de benestar.
En temps de crisi es fa molt més complicat seguir parlant de millores, de progrés. Cal atendre primer aquells que es queden fora, els que més pateixen. Però és també ara quan calen les reformes que han de fer avançar i que ens han de situar en millors condicions. Unes reformes que han de ser consensuades, que han de comptar amb la complicitat dels agents socials, i que s’han d’explicar bé.
Per això deia que hi ha un altre bloc. El bloc que davant el progrés sempre ha contraposat el conservadorisme. Que davant la universalització de serveis essencials sempre ha promogut la llibertat individual per poder optar al serveis privats. Evidentment només per aquells que s’ho poden permetre, sense pensar en que abans que això calia prestigiar i fomentar el servei públic, el de tots. Hi ha una dreta (més “moderada” en alguns llocs, més “extrema” en d’altres) que com a molt pot presumir d’haver-se sumat als grans pactes d’avenç social, però mai d’haver-los ni promogut, ni incentivat, ni planificat.
Son moments difícils. Cal esperança. Necessitem quelcom nítid per aferrar-nos i confiar en un futur proper millor. Les notícies no sempre son òptimes per aquest desig, i les actituds moltes vegades tampoc. Però no hem de defallir. Cal seguir defensant els drets i oportunitats dels que menys tenen però també construir un relat per a tots. Un relat que lligui la importància històrica del protagonisme del socialisme en els principals avenços socioeconòmics, amb la situació de crisi actual i les possibilitats de futur. Ho hem fet d’altres vegades. Ho podem tornar a fer.