17 de gener, 2011

La sortida de la crisi amb un esforç equitatiu de tothom

Punt 1 del decàleg. La sortida de la crisi amb un esforç equitatiu de tots

La pràctica d’escriure posts a 4 mans endegada amb la Jordina al llarg de la campanya de les eleccions catalanes, ens va portar, al finalitzar aquesta i amb l’horitzó pre congressual causat per la desfeta electoral, a encetar un nou projecte conjunt. 

Es tractava de fer un seguit d’articles als respectius blocs, intentant aportar la nostra visió a l’incipient debat al si del PSC que ha de culminar al congrés de la tardor.

Un repte que vam començar fa unes poques setmanes amb un post diferent cadascú que finalitzava amb un decàleg consensuat i que per a nosaltres pot esdevenir un bon punt de partida de les reflexions que calen al PSC i al socialisme, no només català, si no també espanyol i europeu.

10 idees, 10 reflexions, 10 llocs comuns on ens calen noves propostes, nous punts de trobada i nous reptes per al futur. Però també 10 punts que han de ser 10 oportunitats.

En primer lloc, oportunitats per parlar diferent: en paraules de Tony Judt, “renovar la nostra conversa pública és la única forma realista de propiciar un canvi. No pensarem d’una altra forma si no parlem d’una altra forma”.

Així doncs, és una oportunitat per transmetre diferent, però també per pensar diferent; oportunitats per afrontar els problemes des d’altres punts de vista, qüestionant altres posicions que fins ara podríem haver donat per immutables. Son 10 oportunitats, però en resum n’és 1 sola, que no és altra que l’oportunitat d’encertar amb el procés de reflexió, anàlisi, escolta, proposta i acció que ens ha de tornar a situar en el punt de mira de la ciutadania com una opció política, cívica, social i intel·lectual vàlida per gaudir de la seva confiança per poder, amb ells, construir un futur proper millor per tots.

Així, aquest primer article respon a la continuació d’aquell que vaig anomenar “L’alternativa socialdemòcrata. El relat del PSC”, i que, en el seu primer punt del decàleg finalitzava proposant una “sortida de la crisi amb un esforç equitatiu de tots”.

Començo per aquí perquè crec que primer hem de parlar dels problemes urgents globals, parlar de veritat dels problemes dels ciutadans, d’allò que els preocupa, abans que parlar d’un mateix, de la situació històrica política en la que es troba el socialisme en general, i el PSC en particular.

Primer parlem dels ciutadans i parlem amb els ciutadans, i després ja parlarem de nosaltres.

Començo per aquí per què crec sincerament que el punt de partida de la situació política i econòmica global és doble: per un cantó el reconeixement d’estar immersos dins de la pitjor crisi econòmica dels darrers 100 anys, i per l’altra en la firma convicció de que d’aquesta crisi, com d’altres, ens en sortirem.

Però no de qualsevol manera. No haurem sortit bé si sortim sobre la base de castigar a aquells que menys tenen o validant de manera directa o indirecta aquelles pràctiques, col·lectius, institucions, i persones que van fer possible al llarg dels darrers 30 anys tal acumulació de poder polític i econòmic en mans de tan poques persones. El missatge, la forma de sortir és tan important com la pròpia sortida.

És important per la ciutadania. És important per les aspiracions de tothom de saber-se dins d’un col·lectiu que vetlla pels interessos generals per sobre dels particulars, i és important per la necessitat d’aspirar a millorar les condicions de vida heretades, sobrevingudes o aconseguides amb esforç, treball i sacrifici.

I és important també per la política. Pels polítics. I principalment per les opcions de progrés, d’esquerres, que tenen en la seva base ideològica la defensa del treball i del treballador, de les classes populars, dels col·lectius més desafavorits i indefensos. Si aquests col·lectius no tenen qui els defensi, no haurà servit de res sortir de la crisi i perpetuar un model econòmic excloent, patrici, elitista, poc transparent i que furga en la cada cop més gran diferència (d’oportunitats, econòmica i social) entre una petita minoria que en té més i una gran majoria que no en té tant.

El missatge és clar: si la crisi té un cost, la sortida també en té. Però aquest cost, que hem d’estar disposats a assumir, només serà legítim demanar-lo si es compleixen els següents requisits:

  • No s’han d’amagar ni les causes de la crisi ni la importància d’aquesta.
  •  Cal parlar clar de les conseqüències directes, immediates i futures de la crisi i de quins aspectes afecta.
  •  Cal demanar un esforç a tothom. I aquest esforç ha de ser equitatiu en funció de la capacitat econòmica de cadascú. Qui més té, més ha d’aportar per sortir de la crisi.
  • Per fer efectiva l’equitat, la capacitat econòmica ha de ser pública, és a dir, s’ha de lluitar contra el frau fiscal, l’evasió d’impostos, l’enginyeria financera i les trampes que alguns poden arribar a fer.
  • Cal reformar allò que va ser la causa de la crisi
  • Cal sancionar, i no només econòmicament o judicial, si no i més important, socialment, cívicament, aquelles males pràctiques més fixades en el personalisme i l’individualisme que en la col·lectivitat, de guany ràpid i pocs escrúpols.

Els esforços calen, les reformes també, però també cal un missatge rotund, polític, clar, d’esperança per aquells que estan patint més. Esperança en un futur millor, en la no repetició de les causes que han provocat la situació en la que estem, i sobretot en traslladar la ferma decisió de ser més contundents que amb ningú amb aquells que lucrant-se fins ara, voldrien continuar fent-ho sobre la base de canviar tot per no canviar res.

09 de gener, 2011

Propòsits per al 2011


*


Principis d’any, els dies de festa al Nadal i Reis son dates propícies per fer propòsits d’esmena, promeses de nou any i llistat de coses que un voldria millorar o que un voldria millors. És temps de posar a la balança sensacions, accions, actituds, voluntats, i traçar el camí pel qual es vol avançar al llarg de l’any que entra. Un exercici que d’una manera o d’altra tothom en fa.

N’hi ha que això ho salpebren amb algun ritual convençuts de les bondats de determinades accions votives, n’hi ha que en tenen prou amb un breu llistat, intituïtiu a vegades, d’intencionalitats.

Avui és 9 de gener, i tot que em vaig incorporar a la feina el passat dia 3, és demà quan tothom sent que l’arrencada de l’any comença a fons. Jo també ho sento. Fins que no passa el dia de Reis, fins que no trec l’arbre de Nadal que torna a reposar fins l’any que ve a la seva capsa, no sento que això comença a moure’s. I aquest any es presenta molt interessant. Actiu i ple políticament. Però també espero que personalment i professional.

Aquest any és un any més, una oportunitat més, per créixer, per millorar, per ser millors (millors persones, millors professionals, millors amics...), i per avançar; en definitiva, un any per omplir.

I davant d’aquest 2011 també volia fer una declaració d’intencions, el meu llistat particular de promeses, de desitjos. Ho volia fer i no deixar-me res del que crec que no m’haig de deixar. 


Però he decidit fer una altra cosa, convençut com estic de que aquest any oferirà nombroses oportunitats d’anar filant i traçant el camí. Convençut com estic també de que aquest camí, tot i no estar exempt de moments no sempre positius que caldrà superar, serà un camí intens, profitós i satisfactori.

Per això he decidit, per ser aquest el primer post de l’any i per ser un post on vull reflectir els meus desitjos per l’any que acabem d’estrenar, recuperar el que ja vaig escriure fa 5 anys, quan feia poc que aquest bloc caminava pel ciberespai. Un post on feia un decàleg per al 2006. L’he tornat a trobar fa pocs dies, regirant el bloc, i crec, sincerament, que el puc reiterar al 100 per cent. La seva vigència avui és per a  mi una bona senyal. Espero haver pogut passat aquests 5 anys des de que ho vaig escriure sent fidel al decàleg i les reflexions que hi surten. Espero també seguir sent fidel molts anys més.

Fa poc vaig poder valorar alguns aspectes de la meva feina. Va ser una conversa molt interessant i productiva. Vaig certificar que hi ha certs valors, certes sensacions, maneres de fer i actituds que voldries tenir sempre. I que sempre vull aprendre més. Res diferent del que demanaria per qualsevol altre aspecte de la vida.

Per què del que es tracta de veritat és d’aprendre constantment, i de poder compartir. Per què ho important és la companyia i el trajecte, que fan millors el producte i el projecte.

Voldria compartir amb vosaltres aquell post juntament amb aquestes línies que l’han precedit. Bon any i bona feina. 
Salut.

Decálogo y reflexiones.
1. Ver, mirar, sorprenderme,
2. Hablar, reír, sonreír
3. Tocar, acariciar, unir
4. Respirar, aspirar, reconfortar.
5. Oír, atender, escuchar
6. Dar, regalar, compartir.
7. Trabajar, luchar, conseguir
8. Caminar, pasear, reflexionar.
9. Querer, disfrutar, amar.
10. Llegar, vivir.

Abrir los ojos y sorprenderme, disfrutar de cada nuevo amanecer. Compartir con alguien una sonrisa cada día. Sentir la necesidad de realizar el trabajo bien hecho. Pensar y hacer pensar. Hacer el bien y hacerlo bien. Sentir que el tiempo es mi tiempo; no perder el tiempo. Amistad. Mucha amistad. Crecer y hacerlo junto a los que quiero. Reír. Aprovechar cada minuto y hacer de cada momento un recuerdo.

Hoy el 2006 (el 2011) es presente y futuro, pero en nada formará parte del pasado. Seguiremos metiendo instantáneas, fotografías de momentos, en la mochila que cargamos sobre nuestras espaldas, y seguiremos viajando por este mundo. Sólo desear que las que nos quedemos de este año que empezamos sean buenas para uno y para todos.

Saludos.

*Imatge extreta de la web alt1040.com