29 de maig, 2011

Un salt endavant





Estem en un moment molt complicat pel projecte socialista a Catalunya. Però també a Espanya i a Europa. L’hegemonia cultural, social, econòmica i política del conservadorisme és aclaparadora. I estem en la pitjor crisi dels darrers 100 anys. Però la socialdemocràcia encara té molt a dir. I el PSC també. Hi ha solucions.

El PSC ha tingut una època d’èxits electorals i ara estem immersos en una crisi important. Les urnes ens han castigat i els ciutadans majoritàriament han deixar de creure en nosaltres com a opció per solucionar els greus problemes que tenen. Ens han deixat de votar. Ens voten menys. Prefereixen altres opcions, inclús no votar o votar en blanc, cada cop més.

La ciutadania ha ocupat els carrers demanant canvis, altres maneres de fer política i de fer les coses.
El missatge està clar. O escoltem o no serem escoltats.

Son aquests dies de molta reflexió i debat. Els que han de venir encara ho seran més. És primavera i cal que floreixin idees al nostre voltant, al nostre entorn.  Han sortit, i sortiran, manifestos, escrits, posicionaments col·lectius i individuals. Molt possiblement jo estigui d’acord o signi algun o més d’un. És necessari que el debat de les idees s’enriqueixi.

Però aquesta que veieu aquí és la meva opinió personal. Quelcom que faig i que vull compartir
·         El meu punt de partida en el debat.
·         Un breu resum del que m’agrada i del que no m’agrada.
·         El que he vist, i el que no he vist.
·         Els valors que crec que han de perdurar.

Per a contribuir a abonar aquest camp tan fèrtil com és el del pensament socialista. Busco el cor i l’anima del PSC. M’ajudes a trobar-la?

El que he vist
Em vaig afiliar amb 17 anys a la JSC i al partit als 18. En tinc gairebé 34. La meva història és la de molts companys i companyes.

He parlat amb gent que ja no hi és entre nosaltres, els nostres grans del partit, pous d’experiència i lliçons de resistència i coratge. He aprés d’ells i elles. Tots ho hem fet. Son un exemple. Com els que encara hi son.

He estat jove al PSC, encara ho soc. Però parlo de jove amb 20 i pocs anys. He vist la JSC. He vist reunions, documents, acords després d’hores, he vist com es respira política.

He estat i soc formador del meu partit. Explico coses i els meus companys m’escolten i pregunten. I tots aprenem. Amb això he vist i he recorregut Catalunya, i puc afirmar que hi ha molta gent, que en som molts.

He fet campanyes, he vist el Partit sortir al carrer, al matí, a la matinada, a la tarda, a la nit. Sempre amb il·lusió.

He vist resistir els atacs, he vist abraçades, he vist i compartit plors i somriures.

He conegut molta gent.

He pogut participar en congressos, he contribuït a muntar-los, he coordinat documents de treball, he escrit ponències, les he esmenat, he defensat les meves idees i he acceptat les idees dels meus companys i les he fet meves. I amb mi, centenars de persones.

He sentit la decepció total quan el recompte de vots a la meva taula d’interventors et diu que una etapa acaba, que és l’any 1996 i que el socialisme que has conegut des de petit s’agenolla davant el PP d’Aznar.

I he conegut l’alegria total quan el 2003 vam poder per fi accedir al govern de la Generalitat. Recordo el que vaig sentir entre el públic que a la Plaça Sant Jaume ens vam reunir per celebrar l’entrada de Pasqual Maragall al Palau de la Generalitat.

He vist amb orgull a un President del govern espanyol que retira les tropes d’Iraq.

He vist dos Governs de progrés a la Generalitat, augmentar la despesa social i cohesionat Catalunya. I he vist treballar pel progrés municipal a molts alcaldes/ses i regidors/es

He vist socialisme a tot Catalunya. Vaig néixer i créixer a L’Hospitalet, on el partit és ampli. I he tingut l’honor de fundar agrupacions de JSC a pobles de pocs centenars de persones. Allà és on he vist més ulls i determinacions socialistes que em miraven i m’afirmaven que allò era el que volien ser.

M’ha agafat la mort de lady di en un curs de formació, i l’11 S després de fer l’ofrena floral per la Diada de Catalunya. La primera persona que em va trucar anunciant-me que havia hagut un atemptat contra Ernest Lluch va ser un company i amic de la JSC.

He vist companys cedir part del seu sou per a mantenir un petit local que era l’orgull d’una organització jove.

He vist companys agredits per intolerants per l’únic fet de ser socialistes, ho recordo a la Festa de la Rosa de fa anys o a les acaballes d’ alguna manifestació del treball.

He vist la solidaritat. I el companyerisme.

He vist 2000 persones reunides, afiliades o no, per una Causa Comuna. I he vist com centenars treballaven col·laborativament per a tenir un Programa Marc.

He vist al meu partit lluitant per tenir un nou Estatut i un nou finançament per a Catalunya.
He vist la feina.

El que vull i  no vull, el que m’agrada i no m’agrada,  el que soc, el que penso.

No vull un nou partit, vull un partit millor.

No m’agrada parlar de qui sobra, si no de qui falta.

No m’agrada parlar de qui ho ha fet malament si no de com ho podem fer millor o bé;  o de qui ho pot fer.

No m’agrada buscar culpables, si no solucions.

Si una porta es tanca, intento obrir una altra

No m’importa caure, si no com m’aixeco un altre cop.

Crec en el dret a equivocar-se. Per què implica prendre decisions, ser partícip.

Crec en confiar en les persones.

Crec en la gent que creu en les seves idees.

Fent un símil, crec en aquell/a  que va ser el primer en descobrir el foc, sobretot per què no ho va deixar estar quan segurament es va cremar. 

Escolto gent de fóra, i debato amb ells. Però sobretot vull escoltar gent de dins, i que siguem més.
Crec que cal rectificar el que entre tots coincidim que no ha funcionat i millorar el que ha de ser millorat. I incorporar tot allò que necessitem per ser millors.

Per què es tracta d’això, de ser millors. De ser útils pels ciutadans. De tenir empatia, de ser àgils, oberts, moderns, transparents, coherents, que generem confiança, que vegin en nosaltres una opció no pel futur, si no de companys de camí.

No vull un partit que esperi la ciutadania a la línia de meta, si no un partit que acompanyi la ciutadania en el seu camí.

Però també vull que el meu partit dibuixi un trajecte.

M’agraden les iniciatives que estan sorgint per debatre. Demostren que el PSC està viu.

M’agraden les propostes.

Però també m’agraden les reunions a les agrupacions, la gent del PSC que ha anat a l’acampada de Barcelona a escoltar i parlar, o els militants que fan el porta a porta i els que estan a les carpes a les campanyes.
Crec en el meu partit. Crec en la seva gent.

Crec que ressorgirem. I serem més forts.

No m’agrada parlar de la política 2.0 versus la 1.0, perquè és una diferenciació que ja no té sentit. El 2.0 ja ho és tot. És a dir, els seus valors ja estan a tot arreu, i seran el nivell sota o sobre del qual es jutjarà als partits i a les organitzacions. I a les persones i a les seves propostes.

El 2.0 ens ha ensenyat que s’ha de ser obert, àgil, transparent, ràpid, modern, però també coherent, sòlid. Ens ensenya que tant important és un document de 50 pàgines, com que aquest document es pugui convertir en un parell o tres de tuits o en un estat del facebook. La política i la comunicació ha de ser així. I ho ha de ser a la xarxa i al carrer. La veritable diferenciació 2.0 i 1.0 no és entre política a la xarxa i política al carrer, si no política moderna (a la xarxa i al carrer) o política no moderna. I al carrer també s’ha de actuar així. La nova comunicació requereix que un mateix ja és un mitjà de comunicació. I com a tal ha de cuidar els continguts, el continent, el comunicador i situar el missatge allà on la gent el rep (als mòbils, a la pantalla dels ordinadors, a la feina, a casa, i allà on estigui)


Perdem vots des de l’any 1999. Els joves cada cop ens voten menys. És el nostre principal problema. Atraure al nostre projecte a les generacions entre els 18 i els 40 anys. I evitar que marxi més gent.

Cal un relat. Més sostingut, més coherent, més cohesionat.

Podria posar 2 llistats. El primer

1.      Modernitzar el nostre discurs, agenda i llenguatge; proporcionar  un relat entenedor i un horitzó engrescador
2.       Atendre millor els neguits del nostre electorat més tradicional i entendre la seva evolució
3.       Representar millor la cultura del treball, els seus valors i les seves noves expressions
4.       Obrir espais a nous protagonistes
5.       Esdevenir el partit de referència per a les dones
6.       Estrènyer els nostres llaços amb els joves
7.       Practicar una política de proximitat a tots els nivells, del president al darrer militant
8.       Millorar la nostra capacitat de representar els sectors més dinàmics
9.       Escoltar millor la societat i oferir el partit com a instrument per  debatre i impulsar reformes
10.   Promoure campanyes de mobilització social i de participació Electoral

El segon:
1. Catalunya: la causa comuna cívica i democràtica
2. Catalunya: la causa comuna pel progrés econòmic i per la justícia social
3. Catalunya: la causa comuna de la nació i de la cohesió del poble
4. Catalunya: la causa comuna del bon govern i de l’ ètica
5. Catalunya: la causa comuna de l’ educació i la cultura
6. Catalunya: la causa comuna de l’ autogovern i del federalisme a Espanya i Europa

Els signo ja. Però no son meus.

O si.

Vull dir, no son de creació meva, però han estat redactat, debatuts i aprovats pel meu partit, pel PSC.

Així que son de tots. I tenen vigència. I son certs.

El primer és del 2007, del document per un nou impuls del socialisme català. Té importància perquè es va aprovar abans de la crisi, abans de perdre tot el que hem perdut. Té mèrit perquè té la valentia de proposar mesures abans de caure. No hem sabut portar-ho a la pràctica.

El segon és del 2010. Encara no havíem perdut la Generalitat. Son les conclusions de la Causa Comuna. Un procés d’un any de debats per tota Catalunya, amb centenars de participants, que va cloure en una innovadora trobada amb 2000 participants. També segueix vigent.

Caldrà rellegir el que hem aprovat.

Obrim els ulls. I les mans. I posem-nos a treballar.

No he parlat en aquest text de polítiques. Ho estic fent en uns altres posts, sobre l’alternativa socialdemòcrata, que aquí us poso

He parlat més de sentiments. Des de la percepció d’un militant.

M’agradaria un Congrés obert, amb participació de tots els militants a les seves agrupacions. Un Congrés que sigui ja una declaració d’intencions del que serà el futur.

Una gran àgora socialista deslocalitzada en multitud de poblacions. Una efervescència de pensament i d’idees.

Parlem de política, parlem de democràcia, parlem de lideratges, parlem de participació i de comunicació, parlem, parlem, parlem.


Ho podem tornar a fer.