13 de febrer, 2011

Punt 2 del decàleg, “L’alternativa socialdemòcrata”: La defensa de les conquestes socials de l’estat del benestar

Son moments difícils. Cal esperança. Necessitem quelcom nítid per aferrar-nos i confiar en un futur proper millor. Les notícies no sempre son òptimes per aquest desig, i les actituds moltes vegades tampoc. Però no hem de defallir. Cal seguir defensant els drets i oportunitats dels que menys tenen però també construir un relat per a tots. Un relat que lligui la importància històrica del protagonisme del socialisme en els principals avenços socioeconòmics, amb la situació de crisi actual i les possibilitats de futur. Ho hem fet d’altres vegades. Ho podem tornar a fer.


Al desembre vam escriure amb la Jordina el decàleg conjunt que tanca els respectius posts inicials que donen cobertura a aquesta sèrie d’articles que pretenen dibuixar un relat per a la resposta que des del PSC hem de donar als reptes que tenim.  Vam parlar primer de la sortida a la crisi amb un esforç equitatiu de tots, ja que la crisi és el principal problema de tots els ciutadans i la primera situació que des de la política s’ha de solucionar. La primera preocupació i ocupació dels polítics.
Vaig escriure i defenso que la principal tasca dels polítics és ocupar-se sempre abans dels problemes de la ciutadania que dels propis, tot i que aquests puguin ser prou rellevants com per constituir una línia de reflexió i treball pròpia. Un bon relat de transformació i canvi també pot començar per reflexionar primer cap enfora i amb “els de fóra”. Això ja de per si suposa tota una línia política de treball organitzatiu.
Cal transmetre una identitat entre el que ocupa i preocupa al conjunt de la ciutadania i allò de què es parla des de la política. Entre el fons i la forma. Entre el què i el com. Cal un esforç tan gran per parlar i ocupar-se dels problemes reals de la gent com per fer-ho de manera entenedora, senzilla, directa, i clara.
Cal també, i aquí entro en la part més estrictament del títol del post, fer una reflexió molt àmplia que no només es centri en allò que va malament. Es just recordar i vindicar allò que ens ha fet millors. Recuperar un discurs que valori les conquestes que han suposat un avenç sense el qual les condicions de vida que actualment es tenen no serien tals, sense caure en el triomfalisme, sense deixar de ser crítics i voler millorar, sense deixar de voler més i millor, però sense oblidar el que s’ha aconseguit.
Reconeixent que queda molta feina per fer, que les desigualtats encara estan presents (la lluita contra l’eradicació de la pobresa, contra les injustícies, o les discriminacions...), i que encara tenen un intens recorregut i importants avenços per fer, hem de defensar l’estat del benestar assolit els darrers 30 anys. Vivim en una societat millor que la de fa 3 dècades.
Aquestes conquestes, que ens van equiparar als països del nostre entorn han constituït el més gran avenç social, econòmic i de benestar possiblement de la nostra història. Per això crec que cal recuperar el discurs de la defensa dels pilars del benestar públic, que en plena crisi global encara es sustenten (tot i que alguns pateixen importants tremolors), i que han de ser necessàriament realçats.
Educació gratuïta i universal, sanitat pública també universal, de primer ordre mundial, un sistema de pensions i de protecció de l’aturat i de polítiques de treball que acaba de ser revisat i acordat entre el govern espanyol i els agents socials, en un exercici de valentia, responsabilitat i alçada de tots. I uns serveis d’atenció a la dependència, la nova pota d’atenció, encara colpida pels efectes econòmics de la crisi, però que no té marxa enrere. Una nova onada de drets socials garantits, que lluiten contra les discriminacions (de sexe, d’orientació sexual...).  
Vull recordar això perquè en aquestes qüestions socials, de progrés, de benestar, hi ha una divisió molt clara. Hi ha uns que han estat protagonistes dels avenços. D’altres han fet de l’oposició, del fre, del conservadorisme, una marca ideològica. Els que han estat sempre darrera de l’ impuls transformador, reformista, de progrés, no sempre han tingut el suport immediat, no sempre s’ha fet del tot bé o a temps que se’ls hauria de demanar. Però s’ha treballat per avançar i millorar. I crec que és innegable el protagonisme que el socialisme, que els socialistes, catalans, espanyols, han tingut en el continu progrés de les condicions socials i de benestar.
En temps de crisi es fa molt més complicat seguir parlant de millores, de progrés. Cal atendre primer aquells que es queden fora, els que més pateixen. Però és també ara quan calen les reformes que han de fer avançar i que ens han de situar en millors condicions. Unes reformes que han de ser consensuades, que han de comptar amb la complicitat dels agents socials, i que s’han d’explicar bé.
Per això deia que hi ha un altre bloc. El bloc que davant el progrés sempre ha contraposat el conservadorisme. Que davant la universalització de serveis essencials sempre ha promogut la llibertat individual per poder optar al serveis privats. Evidentment només per aquells que s’ho poden permetre, sense pensar en que abans que això calia prestigiar i fomentar el servei públic, el de tots. Hi ha una dreta (més “moderada” en alguns llocs, més “extrema” en d’altres) que com a molt pot presumir d’haver-se sumat als grans pactes d’avenç social, però mai d’haver-los ni promogut, ni incentivat, ni planificat.
Son moments difícils. Cal esperança. Necessitem quelcom nítid per aferrar-nos i confiar en un futur proper millor. Les notícies no sempre son òptimes per aquest desig, i les actituds moltes vegades tampoc. Però no hem de defallir. Cal seguir defensant els drets i oportunitats dels que menys tenen però també construir un relat per a tots. Un relat que lligui la importància històrica del protagonisme del socialisme en els principals avenços socioeconòmics, amb la situació de crisi actual i les possibilitats de futur. Ho hem fet d’altres vegades. Ho podem tornar a fer.