17 de gener, 2011

La sortida de la crisi amb un esforç equitatiu de tothom

Punt 1 del decàleg. La sortida de la crisi amb un esforç equitatiu de tots

La pràctica d’escriure posts a 4 mans endegada amb la Jordina al llarg de la campanya de les eleccions catalanes, ens va portar, al finalitzar aquesta i amb l’horitzó pre congressual causat per la desfeta electoral, a encetar un nou projecte conjunt. 

Es tractava de fer un seguit d’articles als respectius blocs, intentant aportar la nostra visió a l’incipient debat al si del PSC que ha de culminar al congrés de la tardor.

Un repte que vam començar fa unes poques setmanes amb un post diferent cadascú que finalitzava amb un decàleg consensuat i que per a nosaltres pot esdevenir un bon punt de partida de les reflexions que calen al PSC i al socialisme, no només català, si no també espanyol i europeu.

10 idees, 10 reflexions, 10 llocs comuns on ens calen noves propostes, nous punts de trobada i nous reptes per al futur. Però també 10 punts que han de ser 10 oportunitats.

En primer lloc, oportunitats per parlar diferent: en paraules de Tony Judt, “renovar la nostra conversa pública és la única forma realista de propiciar un canvi. No pensarem d’una altra forma si no parlem d’una altra forma”.

Així doncs, és una oportunitat per transmetre diferent, però també per pensar diferent; oportunitats per afrontar els problemes des d’altres punts de vista, qüestionant altres posicions que fins ara podríem haver donat per immutables. Son 10 oportunitats, però en resum n’és 1 sola, que no és altra que l’oportunitat d’encertar amb el procés de reflexió, anàlisi, escolta, proposta i acció que ens ha de tornar a situar en el punt de mira de la ciutadania com una opció política, cívica, social i intel·lectual vàlida per gaudir de la seva confiança per poder, amb ells, construir un futur proper millor per tots.

Així, aquest primer article respon a la continuació d’aquell que vaig anomenar “L’alternativa socialdemòcrata. El relat del PSC”, i que, en el seu primer punt del decàleg finalitzava proposant una “sortida de la crisi amb un esforç equitatiu de tots”.

Començo per aquí perquè crec que primer hem de parlar dels problemes urgents globals, parlar de veritat dels problemes dels ciutadans, d’allò que els preocupa, abans que parlar d’un mateix, de la situació històrica política en la que es troba el socialisme en general, i el PSC en particular.

Primer parlem dels ciutadans i parlem amb els ciutadans, i després ja parlarem de nosaltres.

Començo per aquí per què crec sincerament que el punt de partida de la situació política i econòmica global és doble: per un cantó el reconeixement d’estar immersos dins de la pitjor crisi econòmica dels darrers 100 anys, i per l’altra en la firma convicció de que d’aquesta crisi, com d’altres, ens en sortirem.

Però no de qualsevol manera. No haurem sortit bé si sortim sobre la base de castigar a aquells que menys tenen o validant de manera directa o indirecta aquelles pràctiques, col·lectius, institucions, i persones que van fer possible al llarg dels darrers 30 anys tal acumulació de poder polític i econòmic en mans de tan poques persones. El missatge, la forma de sortir és tan important com la pròpia sortida.

És important per la ciutadania. És important per les aspiracions de tothom de saber-se dins d’un col·lectiu que vetlla pels interessos generals per sobre dels particulars, i és important per la necessitat d’aspirar a millorar les condicions de vida heretades, sobrevingudes o aconseguides amb esforç, treball i sacrifici.

I és important també per la política. Pels polítics. I principalment per les opcions de progrés, d’esquerres, que tenen en la seva base ideològica la defensa del treball i del treballador, de les classes populars, dels col·lectius més desafavorits i indefensos. Si aquests col·lectius no tenen qui els defensi, no haurà servit de res sortir de la crisi i perpetuar un model econòmic excloent, patrici, elitista, poc transparent i que furga en la cada cop més gran diferència (d’oportunitats, econòmica i social) entre una petita minoria que en té més i una gran majoria que no en té tant.

El missatge és clar: si la crisi té un cost, la sortida també en té. Però aquest cost, que hem d’estar disposats a assumir, només serà legítim demanar-lo si es compleixen els següents requisits:

  • No s’han d’amagar ni les causes de la crisi ni la importància d’aquesta.
  •  Cal parlar clar de les conseqüències directes, immediates i futures de la crisi i de quins aspectes afecta.
  •  Cal demanar un esforç a tothom. I aquest esforç ha de ser equitatiu en funció de la capacitat econòmica de cadascú. Qui més té, més ha d’aportar per sortir de la crisi.
  • Per fer efectiva l’equitat, la capacitat econòmica ha de ser pública, és a dir, s’ha de lluitar contra el frau fiscal, l’evasió d’impostos, l’enginyeria financera i les trampes que alguns poden arribar a fer.
  • Cal reformar allò que va ser la causa de la crisi
  • Cal sancionar, i no només econòmicament o judicial, si no i més important, socialment, cívicament, aquelles males pràctiques més fixades en el personalisme i l’individualisme que en la col·lectivitat, de guany ràpid i pocs escrúpols.

Els esforços calen, les reformes també, però també cal un missatge rotund, polític, clar, d’esperança per aquells que estan patint més. Esperança en un futur millor, en la no repetició de les causes que han provocat la situació en la que estem, i sobretot en traslladar la ferma decisió de ser més contundents que amb ningú amb aquells que lucrant-se fins ara, voldrien continuar fent-ho sobre la base de canviar tot per no canviar res.