21 de desembre, 2011

El cor vermell segueix bategant, amb més força que mai

Em venia molt de gust aquest escrit. De fet, tenia pendent parlar una mica de tot plegat. De com el PSC endega la nova etapa. He cregut convenient esperar a que el dotzè congrés es desenvolupés i encetem la nova etapa amb la nova comissió executiva. El Nou PSC ja està aquí.

Hi havia ganes. I es notava a l’ambient.

Certament ha estat un cap de setmana molt intens, colofó de tot un any en què hem esperat aquests dies. Després de 3 derrotes consecutives,  d'un estat d'ànim molts cops baix, això ha estat un revulsiu.

Iniciem el 2012 amb molta força, amb un equip renovat i futur, molt futur. 

A la campanya de les eleccions catalanes vam crear el concepte “cor vermell”. Des de llavors, ha bategat, entre tots l’hem donat força per a que continués bategant, tot i les derrotes que hem patit.

Calia mantenir aquest cor vermell bategant fins el Congrés. Calia trobar-nos i refer el projecte. Renovar-se. Dona sang nova al cor. Posar noves mans. I ens n’hem sortit.

Avui, el cor vermell segueix bategant, amb més força, amb més energia i amb un futur esperançador per endavant.
Evidentment la notícia del congrés és l’elecció del primer secretari i de l’executiva. Però n’hi ha més.

Encara no son oficials (s’han de corregir ortogràficament i maquetar) les ponències però si tenim les resolucions, que marquen un rumb clar.

Ha estat notícia la Joventut Socialista de Catalunya. Ho dic amb orgull, perquè vaig militar en ella 13 anys i vaig tenir el privilegi d’estar a la direcció nacional com a secretari d’organització, ara ja fa 5 anys. Orgull d’una organització liderada pel Javi López, que ha sabut encertar amb les seves decisions, amb el seu estil i tarannà i amb el seu treball. La JSC tindrà a partir del congrés que ve veu i vot als congressos, sens dubte una reclamació històrica aconseguida i que fa justícia amb una organització amb més de 30 anys d’història, de lluita per l’emancipació juvenil i pels i les joves de Catalunya.

I orgull de tenir 3 membres de la JSC (no son els únics joves a l’executiva, després en parlaré) a l’executiva, el mateix javi, l’Aroa Araouzo i la Jordina Freixanet.

Estic content per la nova executiva i pel futur que crec tenim per endavant. No vull ser exhaustiu, ni tampoc vull fer un repàs de tothom. No és que em vulgui deixar a ningú perquè no és la meva intenció.

Però per a mi, en la meva opinió, en les meves sensacions, l’executiva actual m’agrada per diferents factors.

M’agrada l’executiva perquè crec que en Pere Navarro, l’Antoni Balmón y el Dani Fernández faran una molt bona feina. Perquè tenen les ganes, les idees, l’empenta, el recolzament de tot un partit, per portar el nou PSC de nou on ha de ser-hi.

M’agrada perquè si una cosa ha estat sempre el PSC és municipalista. I aquesta executiva és municipalista. Amb alcaldes portant àrees de treball importants i secretaries claus. El PSC sempre pot trobar noves energies al món municipal. I amb el Manuel Bustos, president de la FMC, com a nou responsable de política municipal

M’agrada perquè hi ha gent jove. La gent de la JSC, però també gent com l’Esther Niubó, el Fabián Mohedano, l’Ana López, el Ferran Pedret, la Mònica Lafuente o la Iolanda Pineda. Tota una generació preparada pel futur des de ja.

M’agrada perquè és una executiva amb dones en destacats llocs, com la Rocío, primera dona responsable d’economia del partit. O la Núria Marín i Núria Parlón portant dos àrees estratègiques.

M’agrada perquè hi ha una secretaria de comunicació. Un element cabdal per a la política en aquests temps. Que en Jaume Collboni en sigui el responsable i portaveu, és una garantia.

M’agrada perquè hi ha secretaria de xarxes socials. I que ho porti la Jordina Freixanet és una notícia excel·lent. Porto 4 anys de coordinador d’acció política del PSC i els darrers dos he afegit a les meves tasques la coordinació de la comunicació online, conjuntament amb la Jordina. Amb ella i amb tot l’equip 2.0 del PSC crec que hem donat unes passes decisives per a col·locar la comunicació online en la punta de llança de l’activitat política. Per això, i per tot el que hem treballat plegats, me n’alegro molt.

En definitiva, hi ha molts elements que hem fan estar esperançador per al futur. Ara caldrà donar temps, i confiança. Per part meva en tenen tota la confiança. Alguna vegada ja ho he dit: el PSC ha de ser un partit fort, i Catalunya necessita un PSC fort. Necessita una socialdemocràcia forta, que faci contrapès a l’hegemonia econòmica i política del centre dreta català que configura CiU. Crec que estem en un bon camí que s’acaba d’iniciar. El cor segueix bategant i els batecs son cada vegada més forts. Aquests batecs que han de fer funcionar tot un cos, el cos socialista.

El de tots aquells que se senten progressistes i que creuen en una Catalunya més justa, més equitativa i una sortida de la crisi diferent a les retallades.

No vull acabar el post sense fer menció justa a persones que han estat i encara son part vital del projecte socialista català. El President Montilla, que sempre serà el president de la Catalunya social. El President dels fets. Del José Zaragoza, la persona que ha portat la màquina engrassada a la perfecció per a portar al PSC a les seves més altes cotes. De molta gent, com la Manuela, dona pionera, lluitadora. O l’Isidre Molas, tot un referent ètic del socialisme català i un mestre de la nostra història recent. 
I, evidentment, permeteu-me, del Miquel Iceta. Sempre he pensat que cal només un minut de conversa amb ell per a no oblidar-lo mai, per a saber de la seva força intel·lectual, de la seva passió, del seu compromís amb Catalunya, amb les polítiques progressistes, amb el federalisme, el catalanisme i l’europeisme. He tingut el privilegi de treballar al seu costat els darrers 4 anys i sempre he dit que mai l’hi agrairé prou el que m’ha ensenyat.  

En Miquel fa temps que el considero més que polític, una gran persona i un gran amic.

Segueix bategant el cor. I ho fa dia darrere dia. I continuarà bategant mentre hi quedi un sol socialista per creure en ell. Perquè com deia Pablo Iglesias, “Sois socialistas no para amar en silencio vuestras ideas ni para recrearos con su grandeza y con el espíritu de justicia que las anima, sino para llevarlas a todas partes”.

Salut, socialisme i cor vermell.

Paco Aranda, Barcelona, 21 de desembre de 2011.

19 d’octubre, 2011

Article. Punt 5 del decàleg. La vertebració territorial

El relat del PSC per al proper congrés i més enllà. La proposta programàtica i el “contracte” social que oferim als catalans després del congrés de desembre i com tornem a connectar amb la ciutadania i amb el nostre electorat, després de les derrotes que hem patit. Grans reptes per a un partit amb més de 30 anys d’història i que estan sobre la taula, per a entomar-los i tractar de donar amb la resposta adequada a les preguntes que ens fem (i ens fan).

D’això tracten els articles que vaig publicant, agrupats en els 9 punts  de colofó que tanquen el post “L’alternativa socialdemòcrata. El relat del PSC”. En aquest gairebé decàleg, el cinquè punt fa referència a la vertebració territorial, que avui escric, coincidint (casualitat?) amb l’anunci de la Comissió europea que l’anomenat “Corredor Mediterrani” figurarà com a prioritari en la xarxa bàsica europea de transports.

La notícia que avui ha donat la Comissió, no per esperada, deixa de ser una gran noticia. I cal que la rebem com a tal. Ja que suposa l’aposta europea per la connexió del mediterrani amb Europa, és a dir amb el nostre principal mercat. Com he dit al twitter avui també, fent una analogia històrica, la Via Augusta romana, que unia tot el mediterrani occidental amb la capital política i econòmica de llavors, Roma, 21 segles després esdevé (en una ruta gairebé calcada) en el corredor que ha d’unir l’arc mediterrani, i Catalunya amb ell, els seus ports, amb el centre d’Europa. Sens dubte una empenta definitiva per al desenvolupament econòmic del país, i un pas més que ens apropa a Europa.

Cal aprofitar l’ocasió, i cal treballar tots plegats per a que aquesta infraestructura transnacional, europea, clau per les empreses, pel comerç, pel desenvolupament econòmic, pel transport ferroviari de mercaderies, sigui un punt d’inflexió i suposi un autèntic motor de progrés i generació de riquesa. Estem davant una oportunitat històrica.

Com s’ha sentit molt al llarg d’aquests dies, és un triomf d’un concepte d’Espanya més descentralitzat, i no tan radial. Una idea d’Espanya on l’activitat econòmica i els processos econòmics no venen només de la relació amb el centre, si no que també passa per la connexió dels territoris en àrees d’influència (com el mediterrani) i per la connexió amb Europa.

El corredor mediterrani ha arribat per a impulsar el transport de mercaderies, per a fer dels ports mediterranis punts neuràlgics, hubs del transport marítim i ferroviari. Des d’on arribar a Europa venint de la resta del món. Donar la volta a l’estadística del percentatge de transport de mercaderies que va per carretera respecte al que va per ferrocarril, adaptar la nostra xarxa ferroviària.

Un futur que ha d’anar lligat al desenvolupament de l’aeroport del Prat, amb la millora de la xarxa viària, amb la desaparició dels peatges, amb l’arribada de l’Alta velocitat a Girona i la connexió amb França.  I amb la millora de les infraestructures elèctriques, i del servei de transport públic de viatgers, amb especial atenció a Rodalies també, i de les tecnologies de la informació, fent que estiguem cada cop més i millor connectats i a tot arreu del país. Cal seguir treballant en fer de Catalunya un territori preparat pel futur. Modern, ràpid, emprenedor, internacional, captador d’inversió i de talent. On país de progrés. I vertebrat.

Repartir aquest progrés a tot el territori. Per això cal també repensar la relació i les interdependències entre els diversos punts del territori. I repartir. Catalunya, com passa en d’altres regions amb accés al mar i sense una capital a l’interior, està molt més poblada i concentra més activitat econòmica a la costa que a l’interior. Dels 7’5 milions de catalans, uns 6’5 milions viuen en l’anomenada “franja costera”, un territori de nord a sud, o de sud a nord, de menys d’una tercera part del total de Catalunya, i que es situa entre la costa i els 30-50 quilòmetres endins. Aquesta part del territori concentra la major part d’infraestructures, d’indústria, d’universitats, per posar alguns exemples. Aquesta “descompensació” poblacional, demogràfica, de Catalunya, ha de servir també per pensar com vertebrar en el futur el país, sense caure en la despoblació de l’interior, l’abandó, o la concentració de les prioritats a la part més poblada. Cal invertir en millorar la xarxa de connexions. I potenciar el desenvolupament econòmic.

La vertebració territorial passa també per tenir definides les “virtuts” de cada territori, fent que siguin aquestes les que impulsin el progrés equitatiu. I portant nous camps a llocs on no hi ha tradició.

Cal descentralitzar també, i potenciar la inversió en punts geogràfics que necessiten equiparar el seu progrés amb la mitjana.

Cal mantenir l’esperit de cada zona però sense negar el progrés.

Un país de muntanya, de platja, de planes, de rius, etc. Una diversitat que ens fa únics.

Un país per progressar. En conjunt. 

05 d’octubre, 2011

La socialdemocracia en la encrucijada europea


Desde su fundación en 1957, mediante el Tratado de Roma, de la Comunidad Económica Europea, antecedente de la Unión Europea, el espacio común de los países que han ido adhiriéndose a este proyecto transnacional, se ha convertido en un espejo en que mirar las relaciones internacionales, en el marco de la convivencia, las libertades y el progreso económico.

La Europa de Schuman, Adenauer, Monnet i De Gasperi. Una Europa que surgía de las cenizas de una guerra principalmente luchada en sus fronteras y entre países vecinos, y que se proponía establecer un marco primariamente libre de aranceles, facilitador del intercambio comercial, en aras de un crecimiento económico conjunto que de manera paralela a todos países miembros, ofreciera a estos la posibilidad de beneficiarse del progreso común.

“In varietate concordia” (Unida en la diversidad) es el lema de la Unión Europea. Lema que refleja claramente cuál es la filosofía que subyace en la organización de estados. Con la incorporación de nuevos miembros, ya sea Gran Bretaña en los 70, Grecia, España y Portugal en los años 80, y los países nórdicos de tradición política socialdemócrata en los 90, la Unión evolucionó hacia una institución donde la solidaridad entre estados ricos y no tan ricos, la libre circulación de personas, mercancías y capitales, la voluntad de crear una política exterior común y la unión monetaria fueron forjándose a través de tratados (Acta Única, Maastricht, Amsterdam, luego vendrían Niza y Lisboa) que hoy día ya están en la memoria de todos como puntos de referencia del proyecto político común.

Es la Europa donde se suceden grandes e ilustres europeístas como Delors, González, Kohl, Miterrand y otros líderes nacionales europeos cuyo europeísmo ha sido, en algún caso débil, en otros casos ineficaz o interrumpido, y en otros, abiertamente contraproducente. Entre los primeros Blair o Santer, entre los segundos Prodi, Jospin o Schroeder, y entre los terceros, el propio Aznar o Berlusconi. La Unión Europea, entre 2004 y 2007, en puertas de una todavía no prevista crisis económica mundial se vio ampliada hacia los países bálticos y del este.

La Unión Europea que está asumiendo e intentando coordinar los esfuerzos de la crisis, es una Unión desorientada, con índices de participación electoral cada vez más escasos, con un distanciamiento evidente entre la población y las instituciones y un gran desconocimiento de la arquitectura institucional por parte de la población. También desapego hacia las instituciones que gobiernan un porcentaje muy elevado de nuestras decisiones. Una Europa de liderazgos desconocidos, con duplicidad de funciones  y de hegemonía de los estados nacionales y las instituciones económicas sobre las instituciones políticas europeas.

La Europa de la crisis económica es la Europa de las 4 voces (Herman Van Rompuy presidente del Consejo, Durao Barroso presidente de la Comisión, Jean Claude Juncker presidente del eurogrupo, y Catherine Aston, “ministra de Exteriores”).

Y la Europa de la crisis es sobre todo la Europa de la preeminencia del Banco central y los líderes nacionales, en este caso mayoritariamente de centro derecha donde predomina un abanico que va desde el euroescepticismo a la aceptación callada pero no proactiva de la Unión. Una Europa sin una clara y rotunda agenda social a la salida de la crisis, donde ha tenido más incidencia Trichet y el BCE que Van Rompuy.

Para la socialdemocracia europea el proyecto europeo es un proyecto vigente, válido, útil e imprescindible para el futuro de los estados miembros. Es necesario para lanzar un mensaje político y social de la validez de un proyecto con más de 60 años de historia y que ha llevado a nuestro continente a las mayores cotas de prosperidad, concordia y solidaridad. De fraternidad.

Esta fraternidad es la que los socialistas europeos hemos de abanderar. La socialdemocracia europea (y nacional en cada estado miembro) ha de vincular definitivamente y de manera rotunda su propio futuro, su ideario político, la salida de la crisis y la pervivencia del modelo social europeo, a un discurso y una acción conjunta que incida en la Unión Europea.

No podemos dejar en manos de los mercados, ni exclusivamente de las instituciones económicas, ni del centro derecha, actualmente políticamente hegemónico, la respuesta a la salida de la crisis.

Es el momento de lanzar un mensaje claro. De la crisis se sale y se sale reforzando la vertiente social y reforzando a Europa. Es el momento de releer los discursos europeos de finales de los 80 y principios de los 90, cuando también Europa ayudó a Alemania en su reunificación. Cuando se construía más Europa.

Es el momento de apostar por Europa. Y hay que hacerlo ahora. Sólo la alianza de la socialdemocracia europea puede afianzar un futuro donde los mercados no dicten las normas. Un futuro con voz propia y fuerte. Donde por ejemplo, se apueste por agencias públicas europeas de calificación, por la lucha contra los paraísos fiscales y el fraude, contra la especulación, por una política económica conjunta, por la emisión de eurobonos, pero también por la solidaridad entre estados miembros. Por el establecimiento de una hoja de ruta de los 27 países de clara vertiente social.

In varietate concordia. Ésta es la encrucijada en que se encuentra el proyecto socialdemócrata europeo.

La más importante de los últimos 20 años y de la que su salida dependerá también el rumbo y la credibilidad del proyecto político que representa la Unión Europea.

Hagámoslo. 

Estamos a tiempo.




29 de juliol, 2011

Nueva temporada

Final de julio, a las puertas de Agosto. Este mes cogeré las vacaciones y como ya he dicho en alguna ocasión, es el momento que, para mí resulta el final de la temporada. Más que Enero, Agosto-Septiembre son los meses que marcan la transición y el inicio de la nueva etapa.

Por eso siempre hago recapitulación y me planteo los nuevos deseos e iniciativas. En este sentido cuelgo este post, inspirado por uno que colgó Jordina en Enero, que me encantó y que, con su permiso,  copio parcialmente en formato, y totalmente en espíritu.

Quiero dejar algunas de mis reflexiones, algunas de mis sensaciones pero sobretodo, el agradecimiento a una temporada 2010/2011 que en lo personal espero sea sólo un  adelanto de la que viene. Me gustaría ver en este nuevo ciclo que viene, mejores noticias, mejores tendencias, mejores parámetros, un futuro mejor para todos. Aquí os dejo una pequeña “degustación”.  

5 libros que me leeré este verano
·         Seda, de Alessandro Baricco
·         Elogio de la impertinencia, de Piergiorgio Odifredi
·         Una guía de la antigüedad para la vida moderna, Natalie Haynes
·         Marco Aurelio, de Franck Mclynn
·         Abrasax, de Marcel Martín

4 Canciones que me acompañarán en el Ipod:
·        Sonrisas, de Ana Torroja. Porque una sonrisa es parte de mi manera de entender la vida. Porque este 2011 me ha acompañado siempre. Porque no podemos dejar de sonreír.
·         Al Mar, de Manel. Porque los he descubierto, porque son jóvenes, me gusta lo que dicen. Porque aunque no creo que pise la playa este verano, el mar siempre está presente. Por la gran noche del concierto de Manel en el Embassa’t de Sabadell
·         Puede ser. Canto del loco i Amaya Montero. Porque todo puede ser.
·         Feel, de Robbie Williams.

Recuerdos de esta temporada
·         Una campaña rodeado de buena gente, de pasión, de ilusión, de corazones rojos, de happy pills , de amigos. De tardes, mañanas, noches y madrugadas.
·         Unas navidades muy especiales.
·         Ver crecer a mi sobrino.

Citas políticas a corto plazo
·         Las elecciones generales. El reto de volver a ganar
·     El curso político en Catalunya. La oposición a los recortes y la construcción de la alternativa a la política conservadora.

2 Deseos que no deberían ser imposibles
·         La luz al final del túnel. Dejar atrás la crisis

Un día para borrar
·         22 de juliol de 2011. Noruega.

Una frase:
·       No basta con que el estado de las cosas que queremos promover sea mejor que el que le precedió; ha de mejorar lo suficiente como para que compense los males de la transición. John Maynard Keynes

Una actitud
·         Optimismo

Un proyecto ilusionante:
·         Autoedición de mi primer libro de relatos breves y reflexiones. Para otoño de este año.

Un rastro a seguir:
·         #corvermell

Un encuentro en breve, feliz y esperado:
·         Aitana. Sobran las palabras.

Agradecimientos
·         Mis amig@s, mi familia, Marta.

Gracias por todo.
Seguim!

24 de juliol, 2011

En memòria dels morts a Noruega


Des dels 17 als 28 anys vaig tenir una intensa dedicació política dins de la Joventut Socialista de Catalunya. Aquells 11 anys, que van coincidir amb gairebé tota la meva joventut, van ser uns anys que sempre tindré entre els meus millors records. A la JSC he passat 11 anys meravellosos, fent política, aprenent i coneixent molta gent.
Estar a la JSC em va permetre no només conèixer i recórrer Catalunya, totes les comarques, molts dels seus indrets, intercanviant experiències amb joves d’arreu del país, si no que vaig tenir l’ocasió de compartir camí, idees, projectes, debats, actes, amb els companys socialistes d’Espanya, i d’Europa.
Així, una de les millors experiències que recordo és la d’haver pogut assistir dins de la delegació de la JSC a l’escola d’estiu que els joves socialistes europeus van fer l’any 2002, el que era llavors el 6è Summer Campy d’Ecosy celebrat  del 22 al 27 de juliol en una petita localitat propera a Salzburg, Weisenbach am Attersee, on la joventut socialista d’Austria disposa d’un càmping en un paratge idílic, entre muntanyes i el llac d’Attersee.
Explico tot això per què de seguida m’ha vingut al record aquell estiu del 2002, amb 25 anys acabats de complir, 3 cotxes d’amics catalans que vam estar més de 12 hores conduint des de Barcelona, i 5 dies plens de companyerisme, debats, intercanvis, activitats, política i visites a Salzburg i al camp de concentració de Mauthausen. Sens dubte una experiència inoblidable, de la que guardo els millors records, i on vaig poder conèixer els companys joves socialistes i laboristes de tot Europa. Un miler de persones joves que volien canviar el món.
I m’ha vingut el record després del dolor, la ràbia, el desencís, la profunda tristesa i la solidaritat amb els companys laboristes noruecs, que he sentit aquest cap de setmana quan un feixista assassí ha comés una massacre horrorosa, matant a més de 80 joves i adolescents noruecs que celebraven el seu campus d’estiu a la illa d’Utoya, prop d’Oslo.
Ha estat un 22 de juliol, quan més de 500 joves que, units per al seva ideologia, han estat atacats per un producte de la intolerància, el cultiu de l’odi i l’extrema dreta.
La sensació que m’ha produït aquest acte monstruós, guiat només pel fanatisme i la intolerància que a moltes parts d’Europa fa temps que van introduint-se amb total impunitat, és de dolor i indignació.
Dolor per les víctimes, per les seves famílies, pels seus amics i companys, per la societat, per les víctimes de l’atemptat previ a Oslo, també per la família laborista noruega, germana del socialisme català i espanyol.
Indignació per saber-nos dins d’una societat on l’extremisme agafa força, on la intolerància i l’odi, la negació de la diferència, la imposició de postulats d’extrema dreta tenen cares ben visibles.
El que ha passat a Utoya ha estat un gran cop. No només pels companys laboristes, no només per la societat noruega, no només per un model de país a copiar, si no per tota Europa.
Una Europa en crisi, econòmica i política. Una Europa amb carència de lideratges. Una Europa amb un rumb preocupant. Una Europa més dèbil que fa uns pocs anys.
Avui dia, el terror s’ha globalitzat. Des del 2001 i el 2004 que ho coneixem prou. Però el terror té diverses cares. Totes elles han de ser lluitades. Des de la política i des de la societat.
Cal tenir ben presents en la memòria tots aquells que han deixat la seva vida per la millora de la nostra societat, i tots els que van ser assassinats per la seva ideologia. Prou que ho sabem. Europa, Espanya i Catalunya tenim experiències del racisme, la xenofòbia, la intolerància, l’extremisme. Totes elles cares de la mateixa moneda.
Deia al principi que he recordat la meva estada al Summer Camp de la joventut socialista europea del 2002 a Attersee.
Aquest dilluns 25 de juliol, comença l’anomenat Iusy Summer Festival. Es tracta de la trobada de totes les joventuts socialistes i laboristes d’arreu del món. Una trobada que al 2006 es va fer a Alacant. Aquest any es fa al lloc que jo vaig conèixer, a Weisenbach am Attersee, prop de Salzburg, prop del camp de concentració de Mauthausen, expressió màxima del terror,  el fanatisme i l’extremisme que va patir Europa. Les joventuts laboristes noruegues segurament tenien prevista la seva estada. Companys de la JSC i de la JSE hi van aquest dilluns.
Quedin per sempre en la memòria els joves assassinats per la seva ideologia. Rendim el millor dels homenatges, no deixant-los en l’oblit, com cap altre mort pel fanatisme. I continuem treballant i lluitant per fer realitat el millor dels legats, una Europa millor, una societat millor, amb progrés, benestar, igualtat, fraternitat, solidaritat i eradicant qualsevol mena d’extremisme. Un món millor.




*Foto: Nacho Creus.

15 de juliol, 2011

Aixecar-se i ressorgir


Aquest post, és la continuació del que vaig fer titulat "Un salt endavant"

Aixecar-se

Estem en un moment difícil. Tots ho sabem. La ciutadania també ens ho ha fet veure.
D’altres vegades hem viscut moments complicats, però és la primera vegada que realment tenim la sensació col·lectiva de gairebé haver tocat fons, d’haver caigut.
Per això ens hem d’aixecar.
Les persones i les organitzacions no es mesuren per les vegades que aquestes cauen, sinó per la rapidesa en aixecar-se i amb quina actitud encaren el següent tram de la carrera.
No podem fer res per amagar aquesta caiguda, però sí que podem fer, i molt, per aixecar-nos. I el nostre gran repte està en fer-ho conjuntament per sortir d’aquest procés reforçats i poder encarar el futur amb fermesa i valentia.
Cal fer-ho amb una única veu, però àmplia i generosa. Amb una visió humil i amb ganes d’escoltar, d’aprendre, de rectificar, de construir, de reconstruir, per tornar a vèncer.
Perquè si estic segur d’una cosa, és que això que avui ens té lògicament preocupats, serà passatger i en ressorgirem amb més força.
Ja ho hem fet d’altres vegades.

Analitzar

Però per això caldran reformes. 
Reformes fruit d’un ampli i obert procés de debat i de reflexió, d’intercanvi d’idees i propostes de futur que, sense posar el comptador a zero, sigui capaç de transformar i reconstruir. Amb consens.
Cal sobretot definir què volem ser i com ho volem ser. Quin partit volem i què els hi diem als catalans i catalanes.
Hi ha una  afirmació que fa temps he escoltat, i és que el PSC era el partit que més s’assemblava a Catalunya. És cert. Encara ho penso tot i que crec que ens hem anat allunyant d’això.
Era una afirmació que es sostenia perquè els estudis d’opinió deien que el terme mitjà tant en l’eix esquerra dreta com l’eix nacional es situava prop dels plantejaments del PSC. Però ens hi deixàvem coses. I en algun moment vam deixar de representar realment i electoral això.
Per què avui la societat no és que estigui canviant. És que ja ha canviat. És inevitable.
Perquè els temps cada vegada canvien més ràpid i perquè la crisi ha fet una profunda marca en ella. I principalment entre les classes populars.
Això fa que ja no puguem ser el mateix partit del 2003, quan hi havia nivells d’atur de l’11 i mig per cent, mentre que el 2011 tenim índexs del 20%, i d’un 40 % entre els joves.
No podem ser el mateix partit ni tenir la mateixa actitud davant la societat post 15-M i amb tot el que significa. Sobretot en els mecanismes de participació, relació i aprofundiment democràtic. El moviment social i moltes de les propostes que en sorgeixen reflecteixen, entre d’altres coses, la desafecció vers la política i un cansament vers moltes de les formes i característiques que la política transmet. Hem d’escoltar més i abans.
No podem ser el mateix partit ara després de fer un Estatut i un finançament històrics, veient que molta de l’opinió pública i publicada es divideix entre la indiferència o la crítica per insuficients. Què ha passat?
O quan veiem que cada vegada vota menys gent.

Ressorgir

Però malgrat tot això, crec sincerament que encara podem representar a la majoria de catalans i catalanes.
A la immensa majoria que vol una societat més justa, més pròspera, més igualitària, més cohesionada, més participativa. Aquells que volen una Catalunya de progrés, capdavantera i mirall d’Espanya, amb aquells que volen millores de la nostra democràcia, amb els que volen un futur després de la crisi on els poderosos no dictin les normes, ni polítiques ni econòmiques.
A aquests ciutadans i ciutadanes ens hem de dirigir. Militants, simpatitzants, votants, ex votants, nous votants, joves, treballadors, jubilats, emprenedors, membres de moviments socials, les classes populars.
I ho hauríem de fer amb la reivindicació i implementació de 2 frases que han marcat la nostra història recent.
Més que dues frases, més que 2 lemes, 2 eixos centrals de la nostra manera d’actuar.
La primera: La Catalunya que sap on va. Que no és una altra cosa que el PSC que sap on va. És a dir, unir tots els nostres esforços col·lectius per enfortir el PSC amb allò que se’ns està demanant. Internament i externa. Amb intel·ligència.
Plantejant reformes i avenços en diferents àrees. Jo proposaria 3, però poden ser més o menys o poden ser d’altres.
1.       Repensant el model de partit: per exemple, obrim nous canals de comunicació i participació, obrim el partit, incorporem les primàries, expandim les tecnologies 2.0, creem noves àrees de treball, etc.
2.       Repensar la relació amb la societat: incorporem nous talents, busquem complicitats entre els sectors socials progressistes, i en general amb la gent compromesa.
3.       Rellançar les nostres propostes polítiques: escoltem el que ens diu la gent. Apostem per la reforma fiscal, per la política verda, per la garantia dels serveis públics i l’ enfortiment de l’ estat del benestar, per l’atenció als desafavorits, per la reforma de la llei electoral o per la simplificació administrativa.

Parlem de tot això i posem-nos d’acord.

Parlem-ne i arribem a acords. I quan aquests hi siguin, llavors posem en marxa la segona frase que deia: fem-ho però sobretot, després del debat i la reflexió conjunta, passem als Fets. 

16 de juny, 2011

La necessària reforma de la llei electoral. Breus apunts per un debat obert i necessari

Aquest breu text és part dels 9 punts que estem elaborant, amb propostes, línies discursives i de treball que creiem des del socialisme s’han de portar a terme per tornar a recuperar la confiança majoritària de la ciutadania.
No preten tancar cap debat, si no obrir-lo i posar sobre la taula la necessitat de reformar el nostre sistema electoral català, i no només la forma d'elecció, per fer-lo més proper, més representatiu, més equilibrat i que esdevingui una peça més per reduir la desafecció de la ciutadania amb la política.

Un dels aspectes que queden pendents, des de la recuperació de la democràcia i l’autogovern és l’aprovació de la llei electoral catalana. Deixant de banda els motius que ens han portat a mantenir una anomalia com aquesta al llarg de 3 dècades, el que és evident és que Catalunya necessita l’elaboració i aprovació d’un text que acabi amb les mancances que l’aplicació de l’actual LOREG té.

Més encara quan estem en uns temps en que la distància entre la ciutadania i la política s’està engrandint i la desafecció de la primera vers la segona es sustenta en un bon grapat de circumstàncies, decisions, actituds o omissions que des de la política s’estan duent a terme.

Una d’aquestes és la falta d’una llei electoral pròpia quin resultat sigui de més representativitat dels vots i que apropi més la política als electors.

Catalunya és la única comunitat autònoma que no té llei electoral pròpia i això ja de per si hauria de ser un bon motiu per posar-hi solució, però el tema de fons és que la reforma de la normativa electoral a Catalunya és urgent per motius més clars: es necessita donar més proporcionalitat i equitat al sistema, d’entrada, ja que l’actual normativa diversifica molt el “cost electoral” del vot.

L’Estatut de Catalunya preveu la reforma electoral. I és una promesa que molts partits han portat i porten sempre als seus programes electorals. Però la necessitat de reforma per una majoria parlamentària de 2 terços ha fet sistemàticament fracassar qualsevol aproximació entre les diferents posicions.

El PSC porta temps parlant i proposant un sistema basat en el model alemany, de doble vot, amb màxima representativitat i màxima proporcionalitat, amb un primer vot per candidats escollits en districte nominal i una segona papereta amb vot a llista per completar el total d’escons que faltarien després dels nominals. Sent les circumscripcions nominals les comarques, els districtes de Barcelona i els partits judicials de més de 70.000 habitants. Això garantiria la territorialitat i aprofundiria en la representativitat i proporcionalitat dels escollits.

Fins aquí la principal reforma i les tesis que hem vingut defensant. Però és cert que cal aprofundir en el debat sobre quins canvis addicionals es poden portar a terme.

Com el debat sobre les llistes obertes, per exemple, que crec cal posar sobre la taula.

Com deia, aquest és un text breu. Només apunta però no aprofundeix en diferents propostes que es podrien incorporar. És un debat viu i apasionant. Aniré completant aquest text amb noves idees. Espero també els vostres comentaris, opinions i propostes.

Finalment, us enllaço l’informe dels experts que el Govern va demanar el 2007, així com un post de la Jordina sobre l’evidència de la carència de proporcionalitat del sistema actual.

El debat segueix.

14 de juny, 2011

Comienza el movimiento en las filas republicanas


Este fin de semana la CNN ha sido la anfitriona del primer debate pre electoral de las aun no comenzadas primarias republicanas.

Michelle Bachman, la aspirante del Tea Party ultraconservador, Mitt Romney, considerado del ala moderada (si es que eso existe) del partido, ex gobernador de Michigan y candidato en las primarias de 2008,  el congresista y eterno aspirante Ron Paul, el ex presidente del Congreso  Newt Gingrich, el ex senador Rick Santorum, el  empresario Herman Cain y Tim Pawlenty, son los 7 aspirantes que de momento han comenzado un largo camino que los ha de llevar hasta los caucus de Iowa, allá por las primeras semanas de Enero de 2012, y desde allí a las primarias durante el primer semestre de ese año, conseguir la nominación en la Convención republicana y luego lanzarse a la campaña electoral contra el candidato demócrata, que no será otro (salvo sorpresón) que el actual presidente, Barack Obama.

Hago este primer post porque ya en el 2008 realicé una serie de artículos en este blog, con el seguimiento de las primarias, tanto demócratas como republicanas. El enlace con todos esos textos, y mis reflexiones de entonces lo podréis encontrar aquí . Así mismo, os enlazo el artículo donde hablaba de las posibilidades del que hoy dan como uno de los favorirtos, Mitt Romney, que después de “fracasar” en Iowa y New Hampshire, presentó sus credenciales en las primarias de “su” estado, Michigan, y desde allí, hasta el final de las primarias republicanas, fue el único candidato que realmente se lo puso algo difícil a John Mc Cain. A la espera del peso real que tenga el Tea Party en estas primarias y a la decisión de Sara Palin de concurrir o no, hoy por hoy, todos los analistas dan a Romney como el favorito del bando republicano.

En este caso y todo y que las primarias aún quedan lejos, también quisiera hacer un seguimiento de lo que se produzca, de un proceso realmente apasionante desde el punto de vista de la política, y no sólo estadounidense.

*Foto CNN

09 de juny, 2011

Un salt comunicatiu


Recordo un acte de l’any 2004 aproximadament, de quan era secretari d’organització de la JSC. A Caldes d’Estrac la JSC del Maresme presentava la seva pàgina web.

Després de felicitar-los per la iniciativa i encoratjar-los per a que persistissin en aquesta línia d’obertura, vaig dir que estava convençut que “si no estàs a Internet no ets ningú, però estar-hi no et fa algú”.

Avui, 7 anys després, no només em reafirmo, si no que em sembla un pilar de la nova digitalització de la vida, de la política i de la societat.

L’entrada de les, abans dites, noves tecnologies, en tots els àmbits de la nostra vida ha provocat un gir de 180 graus en la manera d’entendre i interactuar amb el nostre entorn, i ha canviat el futur per sempre.
Ara no es tracta de ser-hi o no a Internet. Es tracta de ser-hi  i ser-hi bé.

El gran repte comunicatiu passa per la construcció de la teva identitat, ja siguis un particular, una empresa, una associació, o un partit polític. Cuidar la teva presència, cuidar a qui t’escolta, i interactuar d’acord amb les noves normes que van sorgint.

D’altres que en saben més han teoritzat, i molt bé, sobre el que és clau en aquesta nova realitat. Una realitat que portem a la butxaca amb nosaltres, com diu Antoni Gutiérrez Rubí. Ell mateix ens alerta sobre la importància dels continguts. Sense continguts no som ningú. No puc estar més d’acord.

La generació de continguts i la seva transmissió, també com es generen, son el gran repte de la comunicació política. El que abans es deia el relat, el projecte, ara passa per ser la demostració de que les idees no només aguanten documents de 150 fulls, si no que també aguanten, i el que és més difícil, 140 caràcters. I es poden, així mateix, adaptar als diferents mitjans audiovisuals existents.

Ens movem en una època que diuen líquida, però que si és quelcom, és ràpida, instantània. Per això, el repte de la perdurabilitat del missatge és un altre dels grans reptes: traspassar la barrera de la immediatesa, per articular idees sostingudes, de llarg recorregut i que després de ser enteses, puguin ser recordades.

La nova comunicació es desenvolupa en un medi en constant evolució. No és suficient amb sumar-s’hi. Parlem d’un lloc, Internet, on venim a informar-nos, a informar, a escoltar, a construir, a escurçar distàncies, és a dir, a apropar-nos els uns als altres, que no és més que conèixer-nos millor, venim a superar barreres i a construir nous ponts i llaços. Amb la ciutadania.

Venim a comunicar, i a construir, però sobretot venim a aprendre. A aprendre junts.

Hi ha qui diu que les tecnologies estan construint autopistes de la informació. Més aviat crec que estem auto construint veritables autovies de la democratització, lliures de peatges, i amb una capacitat de trànsit inabastable.

Si les webs van obrir el camí, facebook el va asfaltar, i twitter ha acabat posant les senyalitzacions: tot recte, cap a la democràcia deliberativa i la construcció mancomunada (federal m’agrada pensar) de les idees.
Per això crec en la capacitat de la xarxa de canviar la manera en com afrontem el món.

Crec que tota una generació està creixent ja immersa en un llenguatge i ens uns codis radicalment diferents de la seva predecessora; que aquesta predecessora s’intenta enganxar i ho fa amb més o menys èxit, però el que és més segur és que les generacions futures ja no entendran cap altra manera de relacionar-se i d’interactuar; és a dir, d’opinar, de decidir, de deliberar, de construir.

Crec també, per això milito, en els partits polítics. Son una peça clau de la democràcia. Una peça clau de la vida en societat que coneixem. Han estat i son actors partícips dels principals canvis i avenços. 
Soc conscient de la necessitat d’adaptar-se a les noves realitats.

I crec que en serem capaços, però només si en aquesta adaptació acceptem que les noves regles globals, mancomunades, son noves, ràpides, versàtils, i que necessiten d’estructures i eines amb aquestes característiques.

Crec en un partit que avanci en la implantació de les xarxes de comunicació directes online. Un partit generador d’informació, opinió, i debat. Immediatesa, documentació, accés a recursos, tot això i més és el següent salt endavant per posar-se al capdavant de la comunicació, el diàleg, la difusió i la informació.

Un espai on trobar però també on trobar-se.

Un espai per escoltar i per ser escoltats.

Amb un bon fons (valors, principis, idees, projecte, i persones), i amb un millorat format de comunicació.  I la mirada posada en els ulls de la ciutadania.

Aquesta visió, aquesta pauta d’actuació comunicativa és una de les peces claus de la modernització i del salt endavant.


Abans es deia que calia passar del carrer a la xarxa. Ara estem veient que des de la xarxa també es baixa al carrer.

Segons ho veig jo, a la xarxa hi hem de ser, i ser-hi millor

Però del carrer no hem de marxar mai. Però això ja serà objecte d’un altre post.


Nota de reconeixement. Aquesta és la meva opinió. Una opinió que beu de i deu molt a les opinions de molta gent que conec i amb les que treballo. Persones que fa temps que s'hi dediquen a la comunicació i a com les tecnologies de la informació estan canviant les maneres de comunicar-se. Persones que en saben molt, i evidentment més que jo. 


És un post que sorgeix d'escoltar i llegir les opinions de companys/es i amics/es. De tots ells n'és deutor aquest post. 


Però si n'és deutor principal, és d' un post imprescindible de la Jordina Freixanet, la responsable de l'acció a la xarxa del PSC. Aquí està tot, i millor dit.


Salut i federalisme digital. 

29 de maig, 2011

Un salt endavant





Estem en un moment molt complicat pel projecte socialista a Catalunya. Però també a Espanya i a Europa. L’hegemonia cultural, social, econòmica i política del conservadorisme és aclaparadora. I estem en la pitjor crisi dels darrers 100 anys. Però la socialdemocràcia encara té molt a dir. I el PSC també. Hi ha solucions.

El PSC ha tingut una època d’èxits electorals i ara estem immersos en una crisi important. Les urnes ens han castigat i els ciutadans majoritàriament han deixar de creure en nosaltres com a opció per solucionar els greus problemes que tenen. Ens han deixat de votar. Ens voten menys. Prefereixen altres opcions, inclús no votar o votar en blanc, cada cop més.

La ciutadania ha ocupat els carrers demanant canvis, altres maneres de fer política i de fer les coses.
El missatge està clar. O escoltem o no serem escoltats.

Son aquests dies de molta reflexió i debat. Els que han de venir encara ho seran més. És primavera i cal que floreixin idees al nostre voltant, al nostre entorn.  Han sortit, i sortiran, manifestos, escrits, posicionaments col·lectius i individuals. Molt possiblement jo estigui d’acord o signi algun o més d’un. És necessari que el debat de les idees s’enriqueixi.

Però aquesta que veieu aquí és la meva opinió personal. Quelcom que faig i que vull compartir
·         El meu punt de partida en el debat.
·         Un breu resum del que m’agrada i del que no m’agrada.
·         El que he vist, i el que no he vist.
·         Els valors que crec que han de perdurar.

Per a contribuir a abonar aquest camp tan fèrtil com és el del pensament socialista. Busco el cor i l’anima del PSC. M’ajudes a trobar-la?

El que he vist
Em vaig afiliar amb 17 anys a la JSC i al partit als 18. En tinc gairebé 34. La meva història és la de molts companys i companyes.

He parlat amb gent que ja no hi és entre nosaltres, els nostres grans del partit, pous d’experiència i lliçons de resistència i coratge. He aprés d’ells i elles. Tots ho hem fet. Son un exemple. Com els que encara hi son.

He estat jove al PSC, encara ho soc. Però parlo de jove amb 20 i pocs anys. He vist la JSC. He vist reunions, documents, acords després d’hores, he vist com es respira política.

He estat i soc formador del meu partit. Explico coses i els meus companys m’escolten i pregunten. I tots aprenem. Amb això he vist i he recorregut Catalunya, i puc afirmar que hi ha molta gent, que en som molts.

He fet campanyes, he vist el Partit sortir al carrer, al matí, a la matinada, a la tarda, a la nit. Sempre amb il·lusió.

He vist resistir els atacs, he vist abraçades, he vist i compartit plors i somriures.

He conegut molta gent.

He pogut participar en congressos, he contribuït a muntar-los, he coordinat documents de treball, he escrit ponències, les he esmenat, he defensat les meves idees i he acceptat les idees dels meus companys i les he fet meves. I amb mi, centenars de persones.

He sentit la decepció total quan el recompte de vots a la meva taula d’interventors et diu que una etapa acaba, que és l’any 1996 i que el socialisme que has conegut des de petit s’agenolla davant el PP d’Aznar.

I he conegut l’alegria total quan el 2003 vam poder per fi accedir al govern de la Generalitat. Recordo el que vaig sentir entre el públic que a la Plaça Sant Jaume ens vam reunir per celebrar l’entrada de Pasqual Maragall al Palau de la Generalitat.

He vist amb orgull a un President del govern espanyol que retira les tropes d’Iraq.

He vist dos Governs de progrés a la Generalitat, augmentar la despesa social i cohesionat Catalunya. I he vist treballar pel progrés municipal a molts alcaldes/ses i regidors/es

He vist socialisme a tot Catalunya. Vaig néixer i créixer a L’Hospitalet, on el partit és ampli. I he tingut l’honor de fundar agrupacions de JSC a pobles de pocs centenars de persones. Allà és on he vist més ulls i determinacions socialistes que em miraven i m’afirmaven que allò era el que volien ser.

M’ha agafat la mort de lady di en un curs de formació, i l’11 S després de fer l’ofrena floral per la Diada de Catalunya. La primera persona que em va trucar anunciant-me que havia hagut un atemptat contra Ernest Lluch va ser un company i amic de la JSC.

He vist companys cedir part del seu sou per a mantenir un petit local que era l’orgull d’una organització jove.

He vist companys agredits per intolerants per l’únic fet de ser socialistes, ho recordo a la Festa de la Rosa de fa anys o a les acaballes d’ alguna manifestació del treball.

He vist la solidaritat. I el companyerisme.

He vist 2000 persones reunides, afiliades o no, per una Causa Comuna. I he vist com centenars treballaven col·laborativament per a tenir un Programa Marc.

He vist al meu partit lluitant per tenir un nou Estatut i un nou finançament per a Catalunya.
He vist la feina.

El que vull i  no vull, el que m’agrada i no m’agrada,  el que soc, el que penso.

No vull un nou partit, vull un partit millor.

No m’agrada parlar de qui sobra, si no de qui falta.

No m’agrada parlar de qui ho ha fet malament si no de com ho podem fer millor o bé;  o de qui ho pot fer.

No m’agrada buscar culpables, si no solucions.

Si una porta es tanca, intento obrir una altra

No m’importa caure, si no com m’aixeco un altre cop.

Crec en el dret a equivocar-se. Per què implica prendre decisions, ser partícip.

Crec en confiar en les persones.

Crec en la gent que creu en les seves idees.

Fent un símil, crec en aquell/a  que va ser el primer en descobrir el foc, sobretot per què no ho va deixar estar quan segurament es va cremar. 

Escolto gent de fóra, i debato amb ells. Però sobretot vull escoltar gent de dins, i que siguem més.
Crec que cal rectificar el que entre tots coincidim que no ha funcionat i millorar el que ha de ser millorat. I incorporar tot allò que necessitem per ser millors.

Per què es tracta d’això, de ser millors. De ser útils pels ciutadans. De tenir empatia, de ser àgils, oberts, moderns, transparents, coherents, que generem confiança, que vegin en nosaltres una opció no pel futur, si no de companys de camí.

No vull un partit que esperi la ciutadania a la línia de meta, si no un partit que acompanyi la ciutadania en el seu camí.

Però també vull que el meu partit dibuixi un trajecte.

M’agraden les iniciatives que estan sorgint per debatre. Demostren que el PSC està viu.

M’agraden les propostes.

Però també m’agraden les reunions a les agrupacions, la gent del PSC que ha anat a l’acampada de Barcelona a escoltar i parlar, o els militants que fan el porta a porta i els que estan a les carpes a les campanyes.
Crec en el meu partit. Crec en la seva gent.

Crec que ressorgirem. I serem més forts.

No m’agrada parlar de la política 2.0 versus la 1.0, perquè és una diferenciació que ja no té sentit. El 2.0 ja ho és tot. És a dir, els seus valors ja estan a tot arreu, i seran el nivell sota o sobre del qual es jutjarà als partits i a les organitzacions. I a les persones i a les seves propostes.

El 2.0 ens ha ensenyat que s’ha de ser obert, àgil, transparent, ràpid, modern, però també coherent, sòlid. Ens ensenya que tant important és un document de 50 pàgines, com que aquest document es pugui convertir en un parell o tres de tuits o en un estat del facebook. La política i la comunicació ha de ser així. I ho ha de ser a la xarxa i al carrer. La veritable diferenciació 2.0 i 1.0 no és entre política a la xarxa i política al carrer, si no política moderna (a la xarxa i al carrer) o política no moderna. I al carrer també s’ha de actuar així. La nova comunicació requereix que un mateix ja és un mitjà de comunicació. I com a tal ha de cuidar els continguts, el continent, el comunicador i situar el missatge allà on la gent el rep (als mòbils, a la pantalla dels ordinadors, a la feina, a casa, i allà on estigui)


Perdem vots des de l’any 1999. Els joves cada cop ens voten menys. És el nostre principal problema. Atraure al nostre projecte a les generacions entre els 18 i els 40 anys. I evitar que marxi més gent.

Cal un relat. Més sostingut, més coherent, més cohesionat.

Podria posar 2 llistats. El primer

1.      Modernitzar el nostre discurs, agenda i llenguatge; proporcionar  un relat entenedor i un horitzó engrescador
2.       Atendre millor els neguits del nostre electorat més tradicional i entendre la seva evolució
3.       Representar millor la cultura del treball, els seus valors i les seves noves expressions
4.       Obrir espais a nous protagonistes
5.       Esdevenir el partit de referència per a les dones
6.       Estrènyer els nostres llaços amb els joves
7.       Practicar una política de proximitat a tots els nivells, del president al darrer militant
8.       Millorar la nostra capacitat de representar els sectors més dinàmics
9.       Escoltar millor la societat i oferir el partit com a instrument per  debatre i impulsar reformes
10.   Promoure campanyes de mobilització social i de participació Electoral

El segon:
1. Catalunya: la causa comuna cívica i democràtica
2. Catalunya: la causa comuna pel progrés econòmic i per la justícia social
3. Catalunya: la causa comuna de la nació i de la cohesió del poble
4. Catalunya: la causa comuna del bon govern i de l’ ètica
5. Catalunya: la causa comuna de l’ educació i la cultura
6. Catalunya: la causa comuna de l’ autogovern i del federalisme a Espanya i Europa

Els signo ja. Però no son meus.

O si.

Vull dir, no son de creació meva, però han estat redactat, debatuts i aprovats pel meu partit, pel PSC.

Així que son de tots. I tenen vigència. I son certs.

El primer és del 2007, del document per un nou impuls del socialisme català. Té importància perquè es va aprovar abans de la crisi, abans de perdre tot el que hem perdut. Té mèrit perquè té la valentia de proposar mesures abans de caure. No hem sabut portar-ho a la pràctica.

El segon és del 2010. Encara no havíem perdut la Generalitat. Son les conclusions de la Causa Comuna. Un procés d’un any de debats per tota Catalunya, amb centenars de participants, que va cloure en una innovadora trobada amb 2000 participants. També segueix vigent.

Caldrà rellegir el que hem aprovat.

Obrim els ulls. I les mans. I posem-nos a treballar.

No he parlat en aquest text de polítiques. Ho estic fent en uns altres posts, sobre l’alternativa socialdemòcrata, que aquí us poso

He parlat més de sentiments. Des de la percepció d’un militant.

M’agradaria un Congrés obert, amb participació de tots els militants a les seves agrupacions. Un Congrés que sigui ja una declaració d’intencions del que serà el futur.

Una gran àgora socialista deslocalitzada en multitud de poblacions. Una efervescència de pensament i d’idees.

Parlem de política, parlem de democràcia, parlem de lideratges, parlem de participació i de comunicació, parlem, parlem, parlem.


Ho podem tornar a fer.