26 de desembre, 2010

D’inspiració, escriptura i històries per escriure

Tinc aquest bloc des de l’any 2005. Des de llavors, la meva lleialtat amb ell ha tingut moments de gran efervescència escriptora i d’altres on m’he passat molts mesos sense fer una ullada per aquí. Fa unes setmanes, no obstant, i gràcies al projecte de les happy pill endegat amb la Jordina, que he tornat a escriure regularment, i agafar la sensació que tenia perduda d’escriure petites històries. Crec que no li podré agrair mai suficient el tornar-me a convèncer a aparèixer regularment per aquesta finestra al món.

És aquest un bloc on hi caben històries de diferent significat. Darrerament n’he estic escrivint amb contingut polític, cosa que crec inevitable vista l’actualitat que ens rodeja i el debat en que vivim immersos. No obstant, i en aquesta nova curiositat que el bloc m’ha despertat, han estat  molts els dies que he dedicat a repassar el que tenia escrit. I en especial aquells posts que havia catalogat com a reflexions, o personals. Son les que jo anomeno petites històries, aquelles que romanen a un racó de la nostra ment i de sobte surten ràpides a ser transcrites en un teclat. Petites reflexions sobre petites coses, anècdotes, vivències, reflexions, punts de vista, frases, una mirada o una situació feta frase, o allò que no vols que es perdi en l’oblit. Com diu el títol del bloc, no voldria “descartar” algunes coses. Ni aquelles que crec tenen una forta càrrega personal, política o ideològica, ni aquelles que no son més que petites finestres a nous mons, no sempre explorats. L’escriptura, com a font d’expressió. Les històries com a camí. Els camins que encara hem de recórrer.

No pretenc donar cap lliçó, tot és més senzill. M’agradaria poder continuar sentint la sensació que m’omple quan la ment, les mans i les paraules gairebé son una unitat independent. I on el resultat moltes vegades esdevé una gran història. I jo, sincerament, aspirant etern a escriure petites històries, visc en la il·lusió de la recerca contínua. Per això segueixo intentant explicar-ne de noves i petites.

I és que estem sempre disposats a explicar noves històries. Quan et poses davant del primer full esperes que allò que vols explicar tingui un fil argumental, es sustenti, interessi, i que flueixi omplint les pàgines que t’has proposat que ocupi. Una història és això. N’hi ha que en son tímides i no aconsegueixen trencar l’obsessió del que l’escriu de poder omplir de línies el primer full en blanc. N’hi ha que son una mera successió d’idees fàcils, preconcebudes.

Hi ha històries, però, que ja venen amb el seu propi carregament de tinta i que al primer contacte de la ploma amb el paper, transiten de fàcil manera sobre pàgines i pàgines. Son aquestes històries que no saps que existeixen fins que les comences, i et dones compte que no pots parar d’escriure, i que hi havia molt més d’amagat del que imaginaves. Com quan buscant petroli, trobes un gran pou i de sobte no para de rajar.

Fa uns anys (al setembre del 2007 i en aquest mateix bloc) vaig escriure un text semblant sobre el respecte a l’escriptura, i ho comparava amb el mar, amb el mateix respecte que l’hem de tenir. Tan blau i tan immens; com un full, tan blanc i tan immens.

Deia doncs que hi ha històries que s’escriuen soles, que tenen un fil que de tant improvisat esdevé un guió infalible, tan fora de control del que escriu, com segur en la successió de paraules encadenades les unes a les altres. Paraules que surten, que broten sense parar i que obliguen a qui escriu a sotmetre’s a la iniciativa pròpia d’aquelles.

Hi ha històries que es defineixen amb una sola paraula, n’hi ha d’altres que necessiten de moltes per poder comprendre tots els matisos. Hi ha històries d’una sola paraula, i n’hi ha que esgoten el significat poderós de les mateixes.


Son històries amb cos, però sobretot amb ànima.

Històries amb inici però sense final. Històries on sempre queda alguna cosa per escriure i no tenen un punt i final. Son les millors històries.

Quan la ment i les mans actuen en una aliança on deixen al marge a la resta del cos. Històries que sorgides de la reacció espontània resulten tenir un fons inabastable i un eco que ressona i ressona.

Diuen que la inspiració va i bé (com les onades que acaronen la vora del mar o van a trencar a l’espigó), i que no cal buscar-la, si no esperar-la. Així ho penso jo. Només cal estar preparat, deixar-se portar i no esgotar l’onada. La única pausa que et pots permetre és cada cert temps, per aixecar el cap, repassar, somriure, agafar fort la ploma, el teclat, el timó, i seguir deixant-se portar per continuar.

I així, anar a esperar la següent petita història.

20 de desembre, 2010

La campanya 2.0

Fa dies que venim parlant amb la Jordina, de fer una entrada als respectius blocs, com hem fet al llarg de la campanya, d’aquells a 4 mans, per valorar la campanya electoral a la xarxa que hem tingut l’immens plaer de coordinar de manera conjunta.  

Ja fa unes 3 setmanes que les eleccions van posar punt i final a la campanya, estem en ple debat al Parlament per a la investidura del nou President, i el PSC  està ja centrat en 3 eixos principals: la tasca d’oposició que la ciutadania ens ha atorgat, la preparació de les eleccions municipals que ens ha de permetre revalidar la confiança majoritària que els catalans i catalanes sempre han fet al projecte municipalista del PSC, i el debat obert endegat de cara al Congrés que hem de celebrar la propera tardor.

Temps doncs també per poder anar tancant alguns capítols, per poder aprendre d’allò que hem fet, bé o malament, extreure conclusions i posar les bases per a seguir treballant i fer-ho millor.

Així amb aquestes premisses, vam quedar que en faríem un post conjunt de valoració. Però el que ha succeït és una cosa millor. I ho és perquè quan vaig veure el text que la Jordina havia preparat per a quadrar amb les meves notes que jo pogués tenir, de seguida que vaig llegir amb atenció tot el que deia, i sobretot, com ho deia, vaig veure, que no podia escriure ni res millor, ni res més cert, ni amb més intensitat ni amb més finesa. Al bloc de l’amiga Jordina trobeu en les seves paraules no només les seves reflexions, si no també les reflexions que faig meves. Una anàlisi acurada, amb cor i ànima, amb el reconeixement a tots els que han sigut partícips d’aquest trajecte, amb l’autocrítica justa que ens ha de permetre avançar, i amb la dosi de futur i il•lusió amb que encarem els nous projectes que tenim per endavant, i que comencen ja amb les eleccions municipals i amb el debat pre congressual, també presents a la xarxa.

Jo només puc afegir aquestes línies. Unes línies de reconeixement públic, com he fet abans de manera interna a la gent que crec que l’havia de fer, del que ha estat una aposta decidida per la campanya 2.0 i el que ha estat una campanya de la que podem estar més que raonablement satisfets. Un reconeixement per al PSC i per a la direcció de campanya, pel Jaume si hem de concretar, que va apostar des del primer dia per la campanya a la xarxa i sempre va donar suport a tot l’equip i a les iniciatives, fent que ens sentíssim permanentment recolzats; reconeixement per a la sectorial de ciber activisme del PSC, personalitzant en el José Rodríguez, el seu delegat sectorial, que sempre van estar al costat, i van ser els motors de l’acció; per als voluntaris i per als que van treballar dia i nit, la Laura, el Jordi, la Raquel, l’Òscar, el Jaume, el David, el Pau i el Rafa. Ells van ser la benzina necessària per fer funcionar tot.
I, finalment, com no, el reconeixement, per a la persona que ha millor ha definit el projecte 2.0 a la campanya i que l’ha liderat des del primer dia. La Jordina, una gran amiga amb la que he pogut treballar colze a colze aquestes darreres setmanes, i amb la que de ben segur tindrem més projectes en cartera, i que ha estat la millor responsable d’una gran campanya a la xarxa.
Per tot això, i a tots ells, moltes felicitats. Però no ens quedem aquí. Les lliçons de les eleccions son moltes i molt clares. Ens queda molta feina a fer i l’hem de fer bé i en temps. El PSC té un missatge de la ciutadania que tots hem d’entendre i gestionar. Cal canviar, cal millorar, cal refer-se, cal fer-ho millor i explicar-ho bé. Cal molta feina i ens calen tots els cors socialistes per fer-ho. De nosaltres dependrà que la ciutadania ens torni la confiança i en això ens hi hem de posar com a primera prioritat.
Seguim!

15 de desembre, 2010

Fent camí


Des de la desfeta electoral del passat 28 de novembre moltes son les veus que s’aixequen per opinar sobre el que ha passat al PSC. Algunes en fan anàlisi sobre el que ha fallat, es parla també de quines son les opcions de futur o quina l’estratègia per a recuperar-se.
No totes les veus son de l’òrbita socialista, algunes fins i tot son de gent obertament contrària a les nostres tesis, que fan argumentacions obertament sinceres del que creuen que son els nostres problemes.
Sempre m’ha resultat curiós llegir les interpretacions que d’altres que no ens volen guanyant fan de nosaltres mateixos. Les llegeixo també amb atenció, ja que no s’ha de menystenir cap anàlisi, però em permeto tenir preferència per qualsevol veu, per molt crítica que sigui, que es produeixi dins de l’afinitat ideològica. No cal ser de partit, però sí almenys des de la proximitat i el compartiment de determinats valors, idees o projectes.
Crec que hem de parlar de nosaltres i ser nosaltres qui parlem. No cal que ens facin el debat des de fora. I quan dic nosaltres no em limito als 90.000 afiliats del PSC. Qualsevol dels més de mig milió de votants d ‘aquestes darreres eleccions podria dir la seva i hauria de ser escoltat.
O, els més d’1 milió i mig que ens van votar a les eleccions generals. Tots aquells que creuen que a Catalunya és necessari un centre esquerra, socialdemòcrata, defensor de les classes populars, que defensa Catalunya dins d’un model d’Espanya fraternal, i que treballa pel progrés, les reformes, el manteniment i reforçament de l’estat del benestar, la sortida de la crisi i el canvi de model econòmic. Calen totes les veus.
Totes les veus que es vulguin aixecar i opinar dins del debat socialista que s’ha endegat i que de moment ja té un espai provisional a la web www.debatsocialista.cat. En un procés que ens ha de portar al congrés a celebrar a la tardor del 2011 però que pel camí tindrà unes crucials eleccions municipals el proper mes de maig.
L’esquerra europea, com deia en un altre post, està en davallada. No està sabent construir una alternativa al monopoli ideològic del centre dreta i a la seva hegemonia cultural, econòmica i política. Amb un discurs més directe, sense complexos a l’hora de fer els plantejaments, recorrent als instints més primaris com ara la seguretat, la protecció, la por, està aconseguint arraconar ideològicament a l’esquerra. I això també és part del problema que ens afecta. En el moment d’una crisi, la més important i dura dels darrers 100 anys, provocada per les pràctiques econòmiques i financeres emparades sota el paraigües ideològic neolliberal, les respostes a la mateixa no estan anant en la línia de posar en qüestió a aquells que la van provocar, en replantejar de dalt a baix el sistema financer, dotant de major poder de control públic,  i es posa de manifest que els mercats, que els especuladors continuen tenint tant o més poder que abans d’esclatar la bombolla.
Les classes populars, els treballadors i treballadores estan patint més que ningú la crisi, es troben més desprotegits i ens falta encertar tots i totes en les respostes i certeses que aquests necessiten per sortir-ne i per fer-ho amb més esperança en el futur que abans d’entrar-hi. La recuperació d’un discurs i d’una socialdemocràcia forta europea és indispensable per fer front a l’auge de les posicions lliberals i també dels plantejaments, d’ultra dreta, racistes i xenòfobs en molts casos.
Cal parlar de moltes coses en aquest procés. Jo avui volia incidir en una de més general. Temps hi haurà per tractar molts dels temes a debat. Crec que una veritable anàlisi també ha de portar a una dosi d’autocrítica d’allò que no s’ha fet bé. I en això també ens hi hem posat els socialistes catalans, perquè és evident que la primera cosa a dir després del reconeixement de la derrota, és l’autocrítica i l’anàlisi d’allò que no ha funcionat. Després cal proposar un projecte i donar esperances d’un futur millor. I en això de ben segur que també ens hi posarem. 
*foto de Gloria Zelaya (Baleia)

02 de desembre, 2010

L’alternativa socialdemòcrata. El relat del PSC

L’any 1999, el PSC guanyava les eleccions al Parlament amb gairebé 1.200.000 vots. Una llei electoral mai reformada al llarg de les majories de Ciu, va impedir que aquesta majoria de ciutadans i ciutadanes veiessin fet realitat l’anhel de canvi després de gairebé 20 anys de govern del centre dreta català. La suma dels tres partits d’esquerres al Parlament va ser la manera de portar al govern, l’any 2003, els projectes de reforma i transformació que, des del progressisme feia anys es venien reclamant. Tot i les diferències ideològiques, alguna tan de calat com l’horitzó nacional que ERC situava i situa en la independència, i el PSC en un estat federal, el pacte pel progrés de Catalunya va fer possible l’acord polític.

L’any 2008, el PSC va obtenir la confiança d’1’5 milions de catalans i catalanes a les eleccions generals amb un projecte clar de col·laboració amb Espanya, amb un projecte de caire federal i d’avenç en l’autogovern.

Aquestes dues fites del socialisme català demostren que a Catalunya existeix un gruix important de ciutadans implicats en la construcció d’un relat polític de progrés, de caire federal, d’exigència en l’autogovern, i de tall socialdemòcrata. Hi ha un centre esquerra sociològic, com n’hi ha de polític, que encarna el PSC.

La profunda crisi econòmica, la sentència de l’estatut d’autonomia i la falta de percepció d’ un relat de calat que construeixi un marc homogeni de l’ideari socialdemòcrata en el camp cultural, social, econòmic i polític, obstruït en part per l’efervescència sobiranista, han provocat una crisi de confiança de la ciutadania en el projecte del PSC, només dos anys després de portar-ho al seu punt àlgid i tot i presentar-se l’acció de govern dels darrers 7 anys com la més determinant i transformadora de les darreres dècades.

Tot i que a la resta dels països industrialitzats, on la crisi està afectant des del 2008, les esquerres han reculat constantment, elecció rere elecció, incapaç de donar resposta a l’ideari neoliberal que va provocar-la i incapaç d’enfrontar-s’hi  fermament, no és excusa per dir que a Catalunya tampoc s’ha sabut aturar l’avenç del centre dreta, aquest amb un discurs més senzill i gens acomplexat.

Tot i la situació, i en virtut de la necessitat de contraposar models ideològics per governar, és quan sostinc que Catalunya, ni cap societat democràtica, no es pot permetre una socialdemocràcia dèbil.

Cal una veritable alternativa al conservadurisme de centre dreta, avui dia hegemònic a Catalunya i a la majoria d’Estats europeus. L’hegemonia cultural, econòmica i política del centre dreta, a casa nostra amb un component d’apropiació de la identitat nacional del país vers les seves tesis, s’ha de construir des de les bases d’una socialdemocràcia de centre esquerra, que beu dels ideals de la revolució francesa i del moviment obrer, dels valors de la fraternitat, la justícia social i la llibertat. Una corrent ideològica que des de l’humanisme i la defensa de les conquestes de l’estat del benestar, anteposi a la dreta l’hegemonia i el centre social i polític.

És per això que ara més que mai, ca un PSC fort, arrelat, transversal, defensor del reformisme progressista, d’una societat justa, que protegeix els dèbils, d’una societat que crea ocupació, vertebra el territori, respecta el medi ambient, creadora i innovadora, eficient, igualitària i treballant per un futur de progrés sostenible, de creació i repartiment de la riquesa i que miri a Europa sense negar Espanya.

Un centre-esquerra, modern, que culturalment, econòmica, i política construeixi el discurs principal d’afirmació social i d’avenç de l’autogovern, això últim amb l’objectiu de dotar a Catalunya dels marges d’actuació escaients a la seva condició de nació, inserida dins d’una nació que és l’espanyola i que té en Europa el seu principal motor de desenvolupament.

Amb aquestes bases:
1.       La sortida de la crisi amb un esforç equitatiu de tots.
2.       La defensa de les conquestes socials de l’estat del benestar, dels seus pilars públics: educació, sanitat, seguretat social i dependència
3.       La reforma de l’administració i les institucions
4.       Una nova llei electoral
5.       La vertebració territorial
6.       El progrés econòmic, la innovació i la recerca.
7.       La sostenibilitat del medi natural.
8.       La cultura com a projecte de tots
9.       Un pacte de ciutadania

*Aquest post comparteix els plantejaments finals amb el post que ha publicat la Jordina al seu blog.