15 de juliol, 2010

La meva opinió de tot plegat: sentència, estatut, manifestació, pacte polític, etc

El passat 28 de juny el Tribunal Constitucional feia públic el veredicte de la sentència que resol el recurs interposat pel Partido Popular contra l'Estatut d'Autonomia de Catalunya.

Ho feia, després de 4 anys de debat i amb part del tribunal amb el seu mandat caducat i il·legítimament allargat únicament i exclusivament amb l'objectiu de sentenciar l'Estatut, gràcies a les maniobres de bloqueig parlamentari també del Partido Popular.

És la primera vegada en la nostra història democràtica que el més alt tribunal interpreta i exerceix el control de constitucionalitat sobre una norma que després de la seva aprovació parlamentària, ha estat també aprovada per la ciutadania en referèndum. Una norma que, a més a més, no és una norma qualsevol, si no un Estatut d’Autonomia. No hi havia precedents i aquesta era una bona ocasió per fer una interpretació a l'altura de les circumstàncies històriques.

Els socialistes catalans i espanyols hem estat part central en l' impuls, redacció, acord i aprovació d'aquest Estatut. Creiem en la millora de l'autogovern de Catalunya i en l'aprofundiment de les reformes  federalitzants d'Espanya.

El Partido Popular, en canvi, va lluitar des del primer moment i amb totes les seves forces en contra d'aquest Estatut i del que suposa de millores per a Catalunya. El PSC el va recolzar a Catalunya i el PSOE i el PSC ho van votar a Madrid. El PP el va atacar per terra, mar i aire, el va combatre, el va recórrer, i va mantenir en el tribunal els jutges més hostils a l'autogovern de Catalunya i a la descentralització de l'Estat. Malgrat alguns que ens volen fer creure el contrari, ni el PP és el PSOE, ni tampoc el TC és Espanya ni la sobirania del poble rau en aquest tribunal.

Nosaltres no volíem la sentència. Volíem (i volem) tot l'Estatut i la  ratificació del pacte polític cap al reconeixement ple de la plurinacionalitat de l'Estat.

Estic convençut que l'enfortiment de les parts, enforteix el tot, no el trenca. Un estat que reconeix la seva pluralitat i l'estimula és un estat fort, sense complexos, i que mira al futur. Un estat que no reconeix les diferències i que es tanca en si mateix, és un estat que s'ancora en el passat.

El President de la Generalitat va cridar a la ciutadania a manifestar-se per mostrar el rebuig a la sentència i en defensa de l’ Estatut que ella mateixa havia referendat. No es pot esperar menys del President que defensar el que els seus conciutadans han votat. L'acatem però no la compartim.

Aquesta manifestació, amb matisos marcats i diferències, va tenir l'eix comú de la defensa de l'autogovern. Es va produir de manera massiva i cívica i és una crida a la unitat de les posicions catalanistes sobre la base de què el pactat, pactat s'ha de quedar.

Una vegada coneguda la sentència en la seva totalitat, i veient el tracte, moltes vegades innecessari i cruel que se li dóna a l’Estatut (i a Catalunya per extensió) en el text, és el moment més que mai de recuperar el que hem perdut. És el moment de treballar políticament per tot el text estatutari i no defraudar ni les legítimes aspiracions d'autogovern ni el volgut pels catalans en referèndum.

És el moment que la política doni un missatge clar. És el moment de pactar, d'aconseguir el que és nostre. I en aquest camí esperem no trobar-nos sols els socialistes. Tampoc els catalans.