29 de maig, 2010

Fent feina o fent estratègia electoral

Avui dissabte, el President Montilla ha convocat sessió extraordinària del Govern. Aquesta setmana que ara acaba ha cancel·lat el viatge a la Expo Universal de Shanghai per poder estar al Senat defensant l’ interès del país i estar al capdavant dels treballs encaminats a lluitar contra la crisi. La sessió del Govern d’avui, de fet, aprovarà les mesures que s’han de posar en marxa per reduir el dèficit i impulsar l’economia.

El President Montilla va estar ahir a les jornades organitzades pel Cercle d’Economia a Sitges, un dia després que hi participés Artur Mas. Mentre Mas s’esforçava en quadrar el cercle màgic (abaixar impostos, reduir despesa i augmentar serveis socials), el President els hi deia directament als assistents que molts d’ ells, amb la nova reforma impositiva, hauran de contribuir més. Qui més té ha d’ajudar més a sortir de la crisi. Una dosi de realisme davant les promeses i invents del cap de l’oposició. Per cert, un Mas que, juntament amb el PP encara defensa que els més rics no tributin per les grans herències. Dimecres, al Ple del Parlament es va aprovar la reforma (que no supressió) de l’ impost de successions. Per resumir, només el 6 % dels catalans, les grans fortunes, encara pagaran aquest impost. La resta no. Ciu defensa (i representa) a aquest 6 %.

El President Montilla treballa i pren decisions. Convergència està en campanya. Somriu. Ens diu que amb ells comença el canvi. No diu perquè somriu. No ens explica quines raons tenen per somriure ni tampoc ens explica quin és el canvi que representen. El que sí tenim clar és que no recolzen el Govern en 2 dels principals temes d’actualitat política i de repercussió més importants: la defensa de l’Estatut i la renovació dels magistrats del TC amb mandat caducat, i les mesures econòmiques per sortir de la crisi.

Mas va fer pont dilluns passat. Era segona Pasqua i va decidir que no feia per ell agafar el pont aeri o l’AVE i acompanyar el President del país a la seva intervenció davant del Senat, on va defensar els interessos de Catalunya. Mas va decidir defensar els interessos electorals del seu partit, no sigui que aparèixer al costat del President li suposés un desgast, ves a saber com. Un partit, CiU, que va recolzar l’Estatut en la seva aprovació, ara dona l’esquena a la seva defensa dels atacs de la dreta espanyola i del bloqueig que pateix la sentència i la renovació dels membres del TC que tenen el seu mandat caducat.

Mas tampoc dona suport a les mesures econòmiques del Govern. Mesures necessàries per poder sortir de la crisi abans i millor. Mas prefereix donar receptes liberals. I ho fan somrient perquè ells ja es veuen guanyadors de les properes eleccions. Somriuen perquè han decidit donar l’esquena als problemes i únicament actuar en funció de l’estratègia electoral marcada des dels despatxos. Una estratègia que els ha portat a abstenir-se en la votació de les mesures del Pla d’austeritat del Govern d’Espanya. Abstenció, ni si ni no, una altra senya d’identitat de la política arturiana.

Una abstenció que s’ha intentat vendre com una decisió de responsabilitat d’Estat. No em vull estendre molt en aquest tema, així que benvinguts a la responsabilitat. Tant de bo la posessin en pràctica més sovint.

La campanya de CiU ens diu que amb ells les coses canviaran, que tot anirà millor. A les converses aparegudes al sumari del Cas Pretòria, també hi ha qui creu que amb Convergència els aniria millor. Certament no és el mateix tipus de canvi, ni de millora. Desconec perquè hi ha qui creu dins dels imputats a Pretòria que amb Ciu al poder (amb “aquest nen”, diuen alguns) els podria anar millor i tampoc vull fer volar la imaginació pensant en quins aspectes o negocis podrien millorar. Però sí que puc parlar del canvi que des de Ciu ens avancen amb el seu somriure. Un canvi per retornar al passat. Un canvi per amagar l’obra de Govern feta en els darrers anys, una acció de govern que no té comparació en els darrers 30 anys.  En definitiva, un canvi que únicament respon a tornar al poder, de la mà del PP si això els hi permet accedir a governar.

Son temps difícils. En aquests moments necessitem gent seriosa, capacitada, amb rigor, eficient, amb un discurs únic i no que canviï segons l’auditori, el dia de la setmana, la localització geogràfica o les perspectives electorals. Per governar s’ha de ser coherent.  Per estar a l’oposició també s’hauria de ser. Si no s’és coherent no tenint responsabilitats de governar ni de prendre decisions, com es podrà ser quan diàriament un s’ha d’enfrontar a múltiples decisions. Governar no és fàcil i no sempre es pot tenir a tothom satisfet amb les decisions que es prenen. Estar a l’oposició no hauria de ser més difícil, i demostrar coherència hauria de ser el més habitual. 

Lamentablement no és així. 


21 de maig, 2010

Indefinició o silenci? Fermesa i serietat.

Artur Mas es mou aquests dies entre dos estats ben diferents.
Si la qüestió a debat té a veure amb propostes polítiques per sortir de la crisi, amb pactar amb el Partit Popular que està recorrent l’Estatut o per declarar-se independentista, Mas opta per la indefinició.  Sí, però no. No però sí. Sí els caps de setmana, no els laborables, sí però depen...
Si la qüestió a debat és la relació entre l’espoli del Palau de la Música, la comptabilitat de Fèlix Millet i Gemma Montull i la relació entre empreses adjudicatàries de grans obres públiques començades en època dels governs de Ciu amb la Fundació d’aquest partit, llavors opta pel silenci.
Mas opta pel silenci amb les noves dades del cas Millet-Palau mentre és incapaç de donar una resposta clara i detallada de quin és el seu model i les seves propostes per sortir de la crisi i recuperar l’economia de Catalunya, de dir que no pactarà mai amb el partit que té recorregut l’Estatut als tribunals i que no farà servir els vots del PP per a la seva investidura en cas de que els necessiti, i  és incapaç de definir quin és el seu model de relació amb Espanya.
Artur Mas és un polític que canvia d’opinió, que pensa més en els resultats electorals que en Catalunya. Un polític que calcula els seus missatges pensant en l’aritmètica parlamentària i en els vots a les urnes. Es pot confiar en un polític així?
El President Montilla porta més de 3 anys de President de la Generalitat. 3 anys de desplegament i defensa de l’Estatut. 3 anys prenen decisions pel futur de Catalunya: en infraestructures, en aigua, en polítiques socials, en la protecció dels serveis bàsics de l’estat del benestar. Governant i decidint. Prenent decisions. I amb un projecte clar, nítid i coherent.
Pels socialistes no hi cap la indefinició ni la inacció. El President Montilla predica amb l’exemple diàriament. Va reconèixer la crisi abans que ningú i està prenent les decisions que calen per sortir-ne. Tenim un projecte de Catalunya dins d’Espanya, no pactarem amb el partit que té recorregut l’Estatut i defensarem la nostra llei bàsica com no pot ser d’una altra manera. I quan tenim un cas de presumpta corrupció, prenem mesures.  
És la nostra manera d’entendre la política. 

09 de maig, 2010

Treball en equip

Aquests primers dies de "precampanya" estan sent molt intensos. Fa un poc més d'un mes que Jaume Collboni va ser designat director de la campanya del PSC, en una aposta molt clara del partit per una nova imatge i noves idees per transmetre a la ciutadania. El President Montilla va anunciar la seva disposició a tornar a encapçalar la candidatura del PSC a les eleccions autonòmiques d'aquesta tardor. Serà la primera vegada que un President socialista opta a la reelecció i certament que calen almenys 4 anys més de govern de progrés a Catalunya. El nostre candidat i la nostra campanya, amb el Jaume al capdavant dirigint-la, son dos dels actius que tenim per guanyar. N'hi ha més. Principalment la nostra gent. La gent socialista. Els militants, els simpatitzants, tot l'equip de treball que s'està bolcant a posar el millor de si mateix per aconseguir quelcom més que un somni. Per a molta gent ja és una realitat el canvi que Catalunya ha donat els últims 7 anys, amb els dos governs catalanistes i de progrés. La web de la Generalitat "Construïm" és el millor exemple de tot el que s'ha fet i tot el que s'està fent.
Convergència es presenta ara com el Canvi. No són capaços de dir cap a on ni amb qui el volen fer. Creuen que amb un nou logotip, algunes pinzellades de màrqueting i un somriure poden amagar els 23 anys de govern en els que no van ser canvi si no continuïtat, ni poden amagar que negociaven la presidència de la Generalitat a Madrid, pactant amb el PP, ni poden amagar que sempre que han sumat han pactat amb ells. Ells no son el canvi.

El canvi el representa la Catalunya que avança, la Catalunya moderna i la Catalunya emprenedora. La Catalunya que, amb els governs d'esquerres ja no haurà de patir quan hi torni a haver sequera, per garantir l'abastiment d'aigua potable per al consum de la població. Això sí és un canvi. Com canvi ha estat el construir per primera vegada més quilòmetres d'autovia gratuïta que autopistes de peatge; canvi ha estat el fer 2 escoles per setmana o apostar per la inversió en recerca i innovació multiplicant-la per 8. Canvi és el ha fet Catalunya en infraestructures o en serveis bàsics. Un canvi que ha vingut per l'aposta decidida dels socialistes per la Catalunya social. La mateixa que volem continuar construint, i més ara, immersos en una crisi d'abast mundial.
Per cert, les receptes de Mas per a la crisi semblen sortides d'una carpeta perduda d'un assessor de McCain: menys impostos, més facilitats per fer fóra la gent de la feina i reducció de l'administració. Les receptes de la dreta en temps de crisi.
Convergència creu arribat el seu moment, i els seus estrategs creuen guanyat el partit. No coneixen la capacitat del PSC de treballar. La capacitat de treballar en equip i demostrar que tenim el millor candidat, hem tingut i tenim el millor govern, i tenim el millor equip.
Tinc el plaer de treballar en aquest equip. I aquestes setmanes han estat, ho deia al principi, molt intenses i plenes de feina. En queden moltes així. Però la sensació que he tingut és que no només és possible vèncer les enquestes i tornar a guanyar, si no que ho anem a demostrar. Amb el que estic veient i estic podent gaudint en el dia a dia amb els meus companys i companyes, cada dia que passa n’estic més de convençut.
És per això que m'agradaria dedicar aquest article a les persones que han estat i estan més a prop de mi aquests dies: els que es queden fins tard, o apareixen molt d'hora, els que truquen o fan un sms de suport, els que treballen des de la distància, els que no et deixen respirar o et donen  mil idees, els que es posen unes samarretes o piulen un acte, aquell (aquella) que et porta a casa després d'un dia esgotador, qui fa un cafè al matí, o a la tarda, qui et fa un somriure o et diu unes paraules amables, el que convoca una reunió, i el que assisteix, sigui quan sigui, el que pensa una nova acció, el que la dissenya, el que la critica i la millora, el que escriu, aquells i aquelles que t’ensenyen i dels que cal aprendre, els que guien, els que caminen, els que t’esperen, i els que s’avancen:  i en definitiva per tots aquells que posen bona part del seu temps, de la seva vida i tota la il·lusió i determinació per un objectiu comú: treballar per a que el nostre candidat, el President Montilla, torni a ser President després de les eleccions, obtenint la confiança dels catalans i catalanes per un nou mandat. 
Com diem sempre: seguim companys!

04 de maig, 2010

Crisis para quién??

Grècia està en una situació molt complicada. Financerament, però també social. El país que el govern socialista ha heretat de la dreta és un país endeutat i colpejat de manera dura per la crisi, però també pels especuladors. Ara la Unió Europea i el Fons Monetari "acuden al rescate" de Grècia, com si un país tingués alguna similitud amb un vaixell. Un país, Grècia, que pot ser qualsevol altre. No fa tant, Islàndia, abans de ser famosa per un volcà de nom impronunciable, ho era perquè l'enfonsament dels seus bancs amenaçava l'estabilitat econòmica de tota Europa. El núvol negre de cendra era llavors un fum bancari. Ens estem trobant amb una nova fase de la crisi, gairebé més cruel que l'anterior. En aquesta nova fase els especuladors, després d'amagar-se sota les caixes de cartró de Lehman Brothers, han tornat a aixecar el cap i juguen el seu particular parxís amb les economies més desprotegides. Els qui van provocar la crisi estan tornant, perquè mai van marxar. Cal que ho recordem. La dreta econòmica, els neocons més agressius segueixen treballant per maximitzar els seus beneficis personals sense caure en el cost social i econòmic que això té. Fa un parell de dies, un ciutadà grec es queixava dient que no entenia la raó de perquè sempre han de pagar els mateixos els "ajustos", de perquè sempre demanem sacrificis als mateixos. I crec que té raó en el seu lament. La ciutadania n'ha fet molts de sacrificis. Per a quan la justa sanció (també social) per aquells que mai reben les conseqüències de situacions moltes vegades creades per ells. Per a quan una veritable regulació de les transaccions financeres, una veritable regulació dels paradisos fiscals, per a quan una veritable persecució de les "finances màgiques" per a quan la prohibició de les pensions multimilionàries i vergonyants que alts directius de bancs i empreses financeres s'autoimposen en temps de crisi? Per què la crisi sempre és pels mateixos? Crec que hem de continuar lluitant per a poder sortir de la crisi, i fer-ho sense deixar ningú enrere, però també hem de treballar, i molt, per a posar les condicions per a que no torni a passar el mateix i per a estar millor preparats. I també per a un veritable debat social i polític sobre el món financer i econòmic. Més justícia social, més equitat, més igualtat d'oportunitats, sí, però també menys privilegis per alguns.
http://www.elpais.com/articulo/economia/Alfredo/Saenz/jubilara/pension/857/millones/elpepueco/20100501elpepieco_8/Tes