15 de desembre, 2010

Fent camí


Des de la desfeta electoral del passat 28 de novembre moltes son les veus que s’aixequen per opinar sobre el que ha passat al PSC. Algunes en fan anàlisi sobre el que ha fallat, es parla també de quines son les opcions de futur o quina l’estratègia per a recuperar-se.
No totes les veus son de l’òrbita socialista, algunes fins i tot son de gent obertament contrària a les nostres tesis, que fan argumentacions obertament sinceres del que creuen que son els nostres problemes.
Sempre m’ha resultat curiós llegir les interpretacions que d’altres que no ens volen guanyant fan de nosaltres mateixos. Les llegeixo també amb atenció, ja que no s’ha de menystenir cap anàlisi, però em permeto tenir preferència per qualsevol veu, per molt crítica que sigui, que es produeixi dins de l’afinitat ideològica. No cal ser de partit, però sí almenys des de la proximitat i el compartiment de determinats valors, idees o projectes.
Crec que hem de parlar de nosaltres i ser nosaltres qui parlem. No cal que ens facin el debat des de fora. I quan dic nosaltres no em limito als 90.000 afiliats del PSC. Qualsevol dels més de mig milió de votants d ‘aquestes darreres eleccions podria dir la seva i hauria de ser escoltat.
O, els més d’1 milió i mig que ens van votar a les eleccions generals. Tots aquells que creuen que a Catalunya és necessari un centre esquerra, socialdemòcrata, defensor de les classes populars, que defensa Catalunya dins d’un model d’Espanya fraternal, i que treballa pel progrés, les reformes, el manteniment i reforçament de l’estat del benestar, la sortida de la crisi i el canvi de model econòmic. Calen totes les veus.
Totes les veus que es vulguin aixecar i opinar dins del debat socialista que s’ha endegat i que de moment ja té un espai provisional a la web www.debatsocialista.cat. En un procés que ens ha de portar al congrés a celebrar a la tardor del 2011 però que pel camí tindrà unes crucials eleccions municipals el proper mes de maig.
L’esquerra europea, com deia en un altre post, està en davallada. No està sabent construir una alternativa al monopoli ideològic del centre dreta i a la seva hegemonia cultural, econòmica i política. Amb un discurs més directe, sense complexos a l’hora de fer els plantejaments, recorrent als instints més primaris com ara la seguretat, la protecció, la por, està aconseguint arraconar ideològicament a l’esquerra. I això també és part del problema que ens afecta. En el moment d’una crisi, la més important i dura dels darrers 100 anys, provocada per les pràctiques econòmiques i financeres emparades sota el paraigües ideològic neolliberal, les respostes a la mateixa no estan anant en la línia de posar en qüestió a aquells que la van provocar, en replantejar de dalt a baix el sistema financer, dotant de major poder de control públic,  i es posa de manifest que els mercats, que els especuladors continuen tenint tant o més poder que abans d’esclatar la bombolla.
Les classes populars, els treballadors i treballadores estan patint més que ningú la crisi, es troben més desprotegits i ens falta encertar tots i totes en les respostes i certeses que aquests necessiten per sortir-ne i per fer-ho amb més esperança en el futur que abans d’entrar-hi. La recuperació d’un discurs i d’una socialdemocràcia forta europea és indispensable per fer front a l’auge de les posicions lliberals i també dels plantejaments, d’ultra dreta, racistes i xenòfobs en molts casos.
Cal parlar de moltes coses en aquest procés. Jo avui volia incidir en una de més general. Temps hi haurà per tractar molts dels temes a debat. Crec que una veritable anàlisi també ha de portar a una dosi d’autocrítica d’allò que no s’ha fet bé. I en això també ens hi hem posat els socialistes catalans, perquè és evident que la primera cosa a dir després del reconeixement de la derrota, és l’autocrítica i l’anàlisi d’allò que no ha funcionat. Després cal proposar un projecte i donar esperances d’un futur millor. I en això de ben segur que també ens hi posarem. 
*foto de Gloria Zelaya (Baleia)