26 de desembre, 2010

D’inspiració, escriptura i històries per escriure

Tinc aquest bloc des de l’any 2005. Des de llavors, la meva lleialtat amb ell ha tingut moments de gran efervescència escriptora i d’altres on m’he passat molts mesos sense fer una ullada per aquí. Fa unes setmanes, no obstant, i gràcies al projecte de les happy pill endegat amb la Jordina, que he tornat a escriure regularment, i agafar la sensació que tenia perduda d’escriure petites històries. Crec que no li podré agrair mai suficient el tornar-me a convèncer a aparèixer regularment per aquesta finestra al món.

És aquest un bloc on hi caben històries de diferent significat. Darrerament n’he estic escrivint amb contingut polític, cosa que crec inevitable vista l’actualitat que ens rodeja i el debat en que vivim immersos. No obstant, i en aquesta nova curiositat que el bloc m’ha despertat, han estat  molts els dies que he dedicat a repassar el que tenia escrit. I en especial aquells posts que havia catalogat com a reflexions, o personals. Son les que jo anomeno petites històries, aquelles que romanen a un racó de la nostra ment i de sobte surten ràpides a ser transcrites en un teclat. Petites reflexions sobre petites coses, anècdotes, vivències, reflexions, punts de vista, frases, una mirada o una situació feta frase, o allò que no vols que es perdi en l’oblit. Com diu el títol del bloc, no voldria “descartar” algunes coses. Ni aquelles que crec tenen una forta càrrega personal, política o ideològica, ni aquelles que no son més que petites finestres a nous mons, no sempre explorats. L’escriptura, com a font d’expressió. Les històries com a camí. Els camins que encara hem de recórrer.

No pretenc donar cap lliçó, tot és més senzill. M’agradaria poder continuar sentint la sensació que m’omple quan la ment, les mans i les paraules gairebé son una unitat independent. I on el resultat moltes vegades esdevé una gran història. I jo, sincerament, aspirant etern a escriure petites històries, visc en la il·lusió de la recerca contínua. Per això segueixo intentant explicar-ne de noves i petites.

I és que estem sempre disposats a explicar noves històries. Quan et poses davant del primer full esperes que allò que vols explicar tingui un fil argumental, es sustenti, interessi, i que flueixi omplint les pàgines que t’has proposat que ocupi. Una història és això. N’hi ha que en son tímides i no aconsegueixen trencar l’obsessió del que l’escriu de poder omplir de línies el primer full en blanc. N’hi ha que son una mera successió d’idees fàcils, preconcebudes.

Hi ha històries, però, que ja venen amb el seu propi carregament de tinta i que al primer contacte de la ploma amb el paper, transiten de fàcil manera sobre pàgines i pàgines. Son aquestes històries que no saps que existeixen fins que les comences, i et dones compte que no pots parar d’escriure, i que hi havia molt més d’amagat del que imaginaves. Com quan buscant petroli, trobes un gran pou i de sobte no para de rajar.

Fa uns anys (al setembre del 2007 i en aquest mateix bloc) vaig escriure un text semblant sobre el respecte a l’escriptura, i ho comparava amb el mar, amb el mateix respecte que l’hem de tenir. Tan blau i tan immens; com un full, tan blanc i tan immens.

Deia doncs que hi ha històries que s’escriuen soles, que tenen un fil que de tant improvisat esdevé un guió infalible, tan fora de control del que escriu, com segur en la successió de paraules encadenades les unes a les altres. Paraules que surten, que broten sense parar i que obliguen a qui escriu a sotmetre’s a la iniciativa pròpia d’aquelles.

Hi ha històries que es defineixen amb una sola paraula, n’hi ha d’altres que necessiten de moltes per poder comprendre tots els matisos. Hi ha històries d’una sola paraula, i n’hi ha que esgoten el significat poderós de les mateixes.


Son històries amb cos, però sobretot amb ànima.

Històries amb inici però sense final. Històries on sempre queda alguna cosa per escriure i no tenen un punt i final. Son les millors històries.

Quan la ment i les mans actuen en una aliança on deixen al marge a la resta del cos. Històries que sorgides de la reacció espontània resulten tenir un fons inabastable i un eco que ressona i ressona.

Diuen que la inspiració va i bé (com les onades que acaronen la vora del mar o van a trencar a l’espigó), i que no cal buscar-la, si no esperar-la. Així ho penso jo. Només cal estar preparat, deixar-se portar i no esgotar l’onada. La única pausa que et pots permetre és cada cert temps, per aixecar el cap, repassar, somriure, agafar fort la ploma, el teclat, el timó, i seguir deixant-se portar per continuar.

I així, anar a esperar la següent petita història.