26 de desembre, 2010

D’inspiració, escriptura i històries per escriure

Tinc aquest bloc des de l’any 2005. Des de llavors, la meva lleialtat amb ell ha tingut moments de gran efervescència escriptora i d’altres on m’he passat molts mesos sense fer una ullada per aquí. Fa unes setmanes, no obstant, i gràcies al projecte de les happy pill endegat amb la Jordina, que he tornat a escriure regularment, i agafar la sensació que tenia perduda d’escriure petites històries. Crec que no li podré agrair mai suficient el tornar-me a convèncer a aparèixer regularment per aquesta finestra al món.

És aquest un bloc on hi caben històries de diferent significat. Darrerament n’he estic escrivint amb contingut polític, cosa que crec inevitable vista l’actualitat que ens rodeja i el debat en que vivim immersos. No obstant, i en aquesta nova curiositat que el bloc m’ha despertat, han estat  molts els dies que he dedicat a repassar el que tenia escrit. I en especial aquells posts que havia catalogat com a reflexions, o personals. Son les que jo anomeno petites històries, aquelles que romanen a un racó de la nostra ment i de sobte surten ràpides a ser transcrites en un teclat. Petites reflexions sobre petites coses, anècdotes, vivències, reflexions, punts de vista, frases, una mirada o una situació feta frase, o allò que no vols que es perdi en l’oblit. Com diu el títol del bloc, no voldria “descartar” algunes coses. Ni aquelles que crec tenen una forta càrrega personal, política o ideològica, ni aquelles que no son més que petites finestres a nous mons, no sempre explorats. L’escriptura, com a font d’expressió. Les històries com a camí. Els camins que encara hem de recórrer.

No pretenc donar cap lliçó, tot és més senzill. M’agradaria poder continuar sentint la sensació que m’omple quan la ment, les mans i les paraules gairebé son una unitat independent. I on el resultat moltes vegades esdevé una gran història. I jo, sincerament, aspirant etern a escriure petites històries, visc en la il·lusió de la recerca contínua. Per això segueixo intentant explicar-ne de noves i petites.

I és que estem sempre disposats a explicar noves històries. Quan et poses davant del primer full esperes que allò que vols explicar tingui un fil argumental, es sustenti, interessi, i que flueixi omplint les pàgines que t’has proposat que ocupi. Una història és això. N’hi ha que en son tímides i no aconsegueixen trencar l’obsessió del que l’escriu de poder omplir de línies el primer full en blanc. N’hi ha que son una mera successió d’idees fàcils, preconcebudes.

Hi ha històries, però, que ja venen amb el seu propi carregament de tinta i que al primer contacte de la ploma amb el paper, transiten de fàcil manera sobre pàgines i pàgines. Son aquestes històries que no saps que existeixen fins que les comences, i et dones compte que no pots parar d’escriure, i que hi havia molt més d’amagat del que imaginaves. Com quan buscant petroli, trobes un gran pou i de sobte no para de rajar.

Fa uns anys (al setembre del 2007 i en aquest mateix bloc) vaig escriure un text semblant sobre el respecte a l’escriptura, i ho comparava amb el mar, amb el mateix respecte que l’hem de tenir. Tan blau i tan immens; com un full, tan blanc i tan immens.

Deia doncs que hi ha històries que s’escriuen soles, que tenen un fil que de tant improvisat esdevé un guió infalible, tan fora de control del que escriu, com segur en la successió de paraules encadenades les unes a les altres. Paraules que surten, que broten sense parar i que obliguen a qui escriu a sotmetre’s a la iniciativa pròpia d’aquelles.

Hi ha històries que es defineixen amb una sola paraula, n’hi ha d’altres que necessiten de moltes per poder comprendre tots els matisos. Hi ha històries d’una sola paraula, i n’hi ha que esgoten el significat poderós de les mateixes.


Son històries amb cos, però sobretot amb ànima.

Històries amb inici però sense final. Històries on sempre queda alguna cosa per escriure i no tenen un punt i final. Son les millors històries.

Quan la ment i les mans actuen en una aliança on deixen al marge a la resta del cos. Històries que sorgides de la reacció espontània resulten tenir un fons inabastable i un eco que ressona i ressona.

Diuen que la inspiració va i bé (com les onades que acaronen la vora del mar o van a trencar a l’espigó), i que no cal buscar-la, si no esperar-la. Així ho penso jo. Només cal estar preparat, deixar-se portar i no esgotar l’onada. La única pausa que et pots permetre és cada cert temps, per aixecar el cap, repassar, somriure, agafar fort la ploma, el teclat, el timó, i seguir deixant-se portar per continuar.

I així, anar a esperar la següent petita història.

20 de desembre, 2010

La campanya 2.0

Fa dies que venim parlant amb la Jordina, de fer una entrada als respectius blocs, com hem fet al llarg de la campanya, d’aquells a 4 mans, per valorar la campanya electoral a la xarxa que hem tingut l’immens plaer de coordinar de manera conjunta.  

Ja fa unes 3 setmanes que les eleccions van posar punt i final a la campanya, estem en ple debat al Parlament per a la investidura del nou President, i el PSC  està ja centrat en 3 eixos principals: la tasca d’oposició que la ciutadania ens ha atorgat, la preparació de les eleccions municipals que ens ha de permetre revalidar la confiança majoritària que els catalans i catalanes sempre han fet al projecte municipalista del PSC, i el debat obert endegat de cara al Congrés que hem de celebrar la propera tardor.

Temps doncs també per poder anar tancant alguns capítols, per poder aprendre d’allò que hem fet, bé o malament, extreure conclusions i posar les bases per a seguir treballant i fer-ho millor.

Així amb aquestes premisses, vam quedar que en faríem un post conjunt de valoració. Però el que ha succeït és una cosa millor. I ho és perquè quan vaig veure el text que la Jordina havia preparat per a quadrar amb les meves notes que jo pogués tenir, de seguida que vaig llegir amb atenció tot el que deia, i sobretot, com ho deia, vaig veure, que no podia escriure ni res millor, ni res més cert, ni amb més intensitat ni amb més finesa. Al bloc de l’amiga Jordina trobeu en les seves paraules no només les seves reflexions, si no també les reflexions que faig meves. Una anàlisi acurada, amb cor i ànima, amb el reconeixement a tots els que han sigut partícips d’aquest trajecte, amb l’autocrítica justa que ens ha de permetre avançar, i amb la dosi de futur i il•lusió amb que encarem els nous projectes que tenim per endavant, i que comencen ja amb les eleccions municipals i amb el debat pre congressual, també presents a la xarxa.

Jo només puc afegir aquestes línies. Unes línies de reconeixement públic, com he fet abans de manera interna a la gent que crec que l’havia de fer, del que ha estat una aposta decidida per la campanya 2.0 i el que ha estat una campanya de la que podem estar més que raonablement satisfets. Un reconeixement per al PSC i per a la direcció de campanya, pel Jaume si hem de concretar, que va apostar des del primer dia per la campanya a la xarxa i sempre va donar suport a tot l’equip i a les iniciatives, fent que ens sentíssim permanentment recolzats; reconeixement per a la sectorial de ciber activisme del PSC, personalitzant en el José Rodríguez, el seu delegat sectorial, que sempre van estar al costat, i van ser els motors de l’acció; per als voluntaris i per als que van treballar dia i nit, la Laura, el Jordi, la Raquel, l’Òscar, el Jaume, el David, el Pau i el Rafa. Ells van ser la benzina necessària per fer funcionar tot.
I, finalment, com no, el reconeixement, per a la persona que ha millor ha definit el projecte 2.0 a la campanya i que l’ha liderat des del primer dia. La Jordina, una gran amiga amb la que he pogut treballar colze a colze aquestes darreres setmanes, i amb la que de ben segur tindrem més projectes en cartera, i que ha estat la millor responsable d’una gran campanya a la xarxa.
Per tot això, i a tots ells, moltes felicitats. Però no ens quedem aquí. Les lliçons de les eleccions son moltes i molt clares. Ens queda molta feina a fer i l’hem de fer bé i en temps. El PSC té un missatge de la ciutadania que tots hem d’entendre i gestionar. Cal canviar, cal millorar, cal refer-se, cal fer-ho millor i explicar-ho bé. Cal molta feina i ens calen tots els cors socialistes per fer-ho. De nosaltres dependrà que la ciutadania ens torni la confiança i en això ens hi hem de posar com a primera prioritat.
Seguim!

15 de desembre, 2010

Fent camí


Des de la desfeta electoral del passat 28 de novembre moltes son les veus que s’aixequen per opinar sobre el que ha passat al PSC. Algunes en fan anàlisi sobre el que ha fallat, es parla també de quines son les opcions de futur o quina l’estratègia per a recuperar-se.
No totes les veus son de l’òrbita socialista, algunes fins i tot son de gent obertament contrària a les nostres tesis, que fan argumentacions obertament sinceres del que creuen que son els nostres problemes.
Sempre m’ha resultat curiós llegir les interpretacions que d’altres que no ens volen guanyant fan de nosaltres mateixos. Les llegeixo també amb atenció, ja que no s’ha de menystenir cap anàlisi, però em permeto tenir preferència per qualsevol veu, per molt crítica que sigui, que es produeixi dins de l’afinitat ideològica. No cal ser de partit, però sí almenys des de la proximitat i el compartiment de determinats valors, idees o projectes.
Crec que hem de parlar de nosaltres i ser nosaltres qui parlem. No cal que ens facin el debat des de fora. I quan dic nosaltres no em limito als 90.000 afiliats del PSC. Qualsevol dels més de mig milió de votants d ‘aquestes darreres eleccions podria dir la seva i hauria de ser escoltat.
O, els més d’1 milió i mig que ens van votar a les eleccions generals. Tots aquells que creuen que a Catalunya és necessari un centre esquerra, socialdemòcrata, defensor de les classes populars, que defensa Catalunya dins d’un model d’Espanya fraternal, i que treballa pel progrés, les reformes, el manteniment i reforçament de l’estat del benestar, la sortida de la crisi i el canvi de model econòmic. Calen totes les veus.
Totes les veus que es vulguin aixecar i opinar dins del debat socialista que s’ha endegat i que de moment ja té un espai provisional a la web www.debatsocialista.cat. En un procés que ens ha de portar al congrés a celebrar a la tardor del 2011 però que pel camí tindrà unes crucials eleccions municipals el proper mes de maig.
L’esquerra europea, com deia en un altre post, està en davallada. No està sabent construir una alternativa al monopoli ideològic del centre dreta i a la seva hegemonia cultural, econòmica i política. Amb un discurs més directe, sense complexos a l’hora de fer els plantejaments, recorrent als instints més primaris com ara la seguretat, la protecció, la por, està aconseguint arraconar ideològicament a l’esquerra. I això també és part del problema que ens afecta. En el moment d’una crisi, la més important i dura dels darrers 100 anys, provocada per les pràctiques econòmiques i financeres emparades sota el paraigües ideològic neolliberal, les respostes a la mateixa no estan anant en la línia de posar en qüestió a aquells que la van provocar, en replantejar de dalt a baix el sistema financer, dotant de major poder de control públic,  i es posa de manifest que els mercats, que els especuladors continuen tenint tant o més poder que abans d’esclatar la bombolla.
Les classes populars, els treballadors i treballadores estan patint més que ningú la crisi, es troben més desprotegits i ens falta encertar tots i totes en les respostes i certeses que aquests necessiten per sortir-ne i per fer-ho amb més esperança en el futur que abans d’entrar-hi. La recuperació d’un discurs i d’una socialdemocràcia forta europea és indispensable per fer front a l’auge de les posicions lliberals i també dels plantejaments, d’ultra dreta, racistes i xenòfobs en molts casos.
Cal parlar de moltes coses en aquest procés. Jo avui volia incidir en una de més general. Temps hi haurà per tractar molts dels temes a debat. Crec que una veritable anàlisi també ha de portar a una dosi d’autocrítica d’allò que no s’ha fet bé. I en això també ens hi hem posat els socialistes catalans, perquè és evident que la primera cosa a dir després del reconeixement de la derrota, és l’autocrítica i l’anàlisi d’allò que no ha funcionat. Després cal proposar un projecte i donar esperances d’un futur millor. I en això de ben segur que també ens hi posarem. 
*foto de Gloria Zelaya (Baleia)

02 de desembre, 2010

L’alternativa socialdemòcrata. El relat del PSC

L’any 1999, el PSC guanyava les eleccions al Parlament amb gairebé 1.200.000 vots. Una llei electoral mai reformada al llarg de les majories de Ciu, va impedir que aquesta majoria de ciutadans i ciutadanes veiessin fet realitat l’anhel de canvi després de gairebé 20 anys de govern del centre dreta català. La suma dels tres partits d’esquerres al Parlament va ser la manera de portar al govern, l’any 2003, els projectes de reforma i transformació que, des del progressisme feia anys es venien reclamant. Tot i les diferències ideològiques, alguna tan de calat com l’horitzó nacional que ERC situava i situa en la independència, i el PSC en un estat federal, el pacte pel progrés de Catalunya va fer possible l’acord polític.

L’any 2008, el PSC va obtenir la confiança d’1’5 milions de catalans i catalanes a les eleccions generals amb un projecte clar de col·laboració amb Espanya, amb un projecte de caire federal i d’avenç en l’autogovern.

Aquestes dues fites del socialisme català demostren que a Catalunya existeix un gruix important de ciutadans implicats en la construcció d’un relat polític de progrés, de caire federal, d’exigència en l’autogovern, i de tall socialdemòcrata. Hi ha un centre esquerra sociològic, com n’hi ha de polític, que encarna el PSC.

La profunda crisi econòmica, la sentència de l’estatut d’autonomia i la falta de percepció d’ un relat de calat que construeixi un marc homogeni de l’ideari socialdemòcrata en el camp cultural, social, econòmic i polític, obstruït en part per l’efervescència sobiranista, han provocat una crisi de confiança de la ciutadania en el projecte del PSC, només dos anys després de portar-ho al seu punt àlgid i tot i presentar-se l’acció de govern dels darrers 7 anys com la més determinant i transformadora de les darreres dècades.

Tot i que a la resta dels països industrialitzats, on la crisi està afectant des del 2008, les esquerres han reculat constantment, elecció rere elecció, incapaç de donar resposta a l’ideari neoliberal que va provocar-la i incapaç d’enfrontar-s’hi  fermament, no és excusa per dir que a Catalunya tampoc s’ha sabut aturar l’avenç del centre dreta, aquest amb un discurs més senzill i gens acomplexat.

Tot i la situació, i en virtut de la necessitat de contraposar models ideològics per governar, és quan sostinc que Catalunya, ni cap societat democràtica, no es pot permetre una socialdemocràcia dèbil.

Cal una veritable alternativa al conservadurisme de centre dreta, avui dia hegemònic a Catalunya i a la majoria d’Estats europeus. L’hegemonia cultural, econòmica i política del centre dreta, a casa nostra amb un component d’apropiació de la identitat nacional del país vers les seves tesis, s’ha de construir des de les bases d’una socialdemocràcia de centre esquerra, que beu dels ideals de la revolució francesa i del moviment obrer, dels valors de la fraternitat, la justícia social i la llibertat. Una corrent ideològica que des de l’humanisme i la defensa de les conquestes de l’estat del benestar, anteposi a la dreta l’hegemonia i el centre social i polític.

És per això que ara més que mai, ca un PSC fort, arrelat, transversal, defensor del reformisme progressista, d’una societat justa, que protegeix els dèbils, d’una societat que crea ocupació, vertebra el territori, respecta el medi ambient, creadora i innovadora, eficient, igualitària i treballant per un futur de progrés sostenible, de creació i repartiment de la riquesa i que miri a Europa sense negar Espanya.

Un centre-esquerra, modern, que culturalment, econòmica, i política construeixi el discurs principal d’afirmació social i d’avenç de l’autogovern, això últim amb l’objectiu de dotar a Catalunya dels marges d’actuació escaients a la seva condició de nació, inserida dins d’una nació que és l’espanyola i que té en Europa el seu principal motor de desenvolupament.

Amb aquestes bases:
1.       La sortida de la crisi amb un esforç equitatiu de tots.
2.       La defensa de les conquestes socials de l’estat del benestar, dels seus pilars públics: educació, sanitat, seguretat social i dependència
3.       La reforma de l’administració i les institucions
4.       Una nova llei electoral
5.       La vertebració territorial
6.       El progrés econòmic, la innovació i la recerca.
7.       La sostenibilitat del medi natural.
8.       La cultura com a projecte de tots
9.       Un pacte de ciutadania

*Aquest post comparteix els plantejaments finals amb el post que ha publicat la Jordina al seu blog. 

28 de novembre, 2010

El cor vermell


Avui és 28 de novembre. El dia de les eleccions. En un dia com avui, i coneguts els resultats, podria resultar un contrasentit fer o anomenar un post com a happy pill, tal i com hem vingut fent els darrers 17 dies la Jordina i jo mateix. Però això és un diari de la campanya i avui també cal fer un post.

Un post que evidentment té dos primeres anotacions. En primer lloc el reconeixement, tal i  com ja s’ha fet, de la derrota electoral, i la conseqüent felicitació a CiU i Artur Mas per la seva victòria, i la segona el reconeixement a tots aquells que han estat treballant cada dia a la campanya del PSC.

També cal agrair a tots aquells catalans i catalanes que ens han donat la seva confiança. Cal seguir treballant per Catalunya i aconseguir arribar i convèncer a molta més gent del nostre projecte. Ara caldrà treballar de valent per a que la crisi no sigui una excusa per fer retallades socials i per sortir d’ella sense deixar ningú endarrere.

La campanya ha estat llarga. El dia també ho ha estat. Avui tampoc és dia d’anàlisi, que farem en una happy pill extra. Avui és dia de dedicar aquest últim post i la foto que l’il·lustra a la persona que ha encapçalat el govern els darrers 4 anys, el President que ha portat Catalunya a un canvi real i a un progrés com mai havia tingut. 

La persona que lidera el nostre projecte i per qui hem treballat per aconseguir una reelecció que seguim creient Catalunya necessitava. El President Montilla ha estat el nostre cor vermell, el cor que ha bategat i bategat de manera incansable per Catalunya. Un cor vermell perquè mai ha deixat de banda aquells qui ho més ho necessiten. Una persona seria, honesta, treballadora, valenta; un President que ha honorat la institució que representa. Per ell, pel President Montilla, i també per una Catalunya que ho necessitarà en el futur proper, el cor vermell.
Salut!

27 de novembre, 2010

El dia de reflexió

Avui és dissabte 27 de novembre, en fa 15 si no em falla la memòria que la Jordina i un servidor venim actualitzant aquest diari de campanya en forma de petites píndoles, allò que anomenem “happy pills” en honor als pots de xuxeries que es poden trobar al nostre despatx, provinents d’aquesta marca de xuxes de la que periòdicament ens en fem provisió.
Les xuxes han estat el leif motive i la guia d’aquesta peculiar guia de campanya. Xuxes que hem volgut dedicar, després de fer el repàs diari a l’actualitat de la campanya, primer a tots els membres del nostre equip 2.0, després als diferents col·lectius que treballen en aquesta campanya, més tard al Miquel Iceta i ahir al director d’orquestra, el jaume Collboni.
Ens queden per tant 2 happy pills. La de demà, que encara no descobrirem però que tindrà una significació i dedicació molt especial, i la d’avui.
Avui no en parlem de la campanya. N’hem fet molta i n’hem parlat també. Avui és dia de reflexió. Jo personalment, tampoc tinc ganes de fer balanç encara.
Només volia fer-vos partícips que per a mi ha estat un autèntic plaer, un honor treballar a la campanya del PSC per aquestes eleccions autonòmiques i fer-ho al costat de les persones més vàlides que conec, i fer-ho al costat d’amics.
Avui és dia de retre també un merescut homenatge a les persones que també han viscut d’una altra manera la campanya, persones properes que durant algunes setmanes ens han tingut una mica més “desapareguts” del normal, que ens han preguntat cada dia com anava la feina, que ens han animat, que han estat al nostre costat i que sempre ens han donat el suplement de força necessària per donar una mica més. Per la Jordina, l’Albert, i en el meu cas, la Marta, que en aquestes setmanes en que he estat més temps fóra que dins de casa sempre ha estat al meu costat, amb la que hem fet de les notetes de pòsit un veritable sistema de comunicació, que els dies que la feina acabava més enllà de l’hora de sopar trobava també un moment per comentar la jornada, preguntant, escoltant mentre jo sopava ràpid abans d’anar a dormir, amb qui hem hagut de fer veritable sudokus amb els horaris per coincidir o poder fer una escapada al cine o a veure el nebot. Que ha seguit la campanya al minut, de manera puntual. Per la Marta, amb la qual continuo aprenent cada dia.
La campanya ha arribat al seu final. Aquest diari gairebé també. És la nostra penúltima #happypill i avui, ens la dediquem la Jordina i jo de manera mútua. Les 4 mans, dos a cada racó del despatx, dos a lleida/manresa, dos a sabadell/barcelona. Moltes vegades mà esquerra i mà dreta conjuntades. El meu post va dedicat a ella. Com deia l’altre dia en un correu electrònic enviat a gent de la sectorial, sento que ha estat una campanya inoblidable. I en molts aspectes irrepetible. I bona part d’aquesta sensació és derivada de la feina feta amb la Jordina. Deia també en aquell correu que tinc la sensació (ara puc dir que tinc la certesa) d’ haver estat permanentment acompanyat per un gran equip humà, que s’ha bolcat en tot moment per fer del PSC el partit líder a les xarxes socials. Un equip humà dirigit de forma encomiable  per la Jordina. Una persona, una gran amiga, que des de que al poc d’entrar a l’executiva del partit i va preguntar al Miquel Iceta que quina podia ser la seva col·laboració, es va convertir en una peça insubstituïble de la nova política 2.0 del partit. I vam començar no només a treballar plegats si no a construir les bases d’una amistat que aventuro duradora. Amb la nostra consigna del “somriure productiu”, amb les cançons del spotify, amb les xuxes compartides per tot l’equip, amb les jornades amb tots ells, sopars inclosos, amb els trajectes en cotxe, amb les idees esbojarrades i alguna de seria, amb les converses i converses, amb les preses del míting central i que després surt rodó, o amb un final de campanya en una nit plujosa amb la JSC, i bons amics. I amb aquesta confiança mútua amb la que hem fet plegats aquest camí. Com deia per tancar aquell correu electrònic, per ella no només tinc paraules de reconeixement si no d’admiració. Ha estat la perfecta companya d’aquest viatge 2.0 que hem compartit a la campanya del PSC. I que de ben segur, és només el principi. Amics, i amigues: salut i xuxes!

26 de novembre, 2010

La regalèssia de color vermell



Avui és 26 de novembre. El dia post míting central del palau Sant Jordi, el dia després de reunir a més de 20.000 persones, una vegada més al pavelló més gran de Catalunya. El dia després de que l’ànima i el cor del socialisme estigués present i reunida recolzant el nostre President. No obstant, i quan queden 2 dies per a les eleccions avui, tot i ser el dia després de tornar a aflorar sensacions irrepetibles en un marc incomparable, és també el dia de l’sprint final. El dia que ha començat quan gairebé el Sol despuntava l’alba. L’últim dia per a l’acte més matiner. Tota una senyal i una clara declaració d’intencions de que ni el PSC ni el President Montilla donaran cap segon per perdut, tot i ser l’últim dia de campanya, tot i ser el dia després de demostrar que seguim aquí, i amb més força que mai.
Avui el post és també a 4 mans, ja que Jordina ha passat per la seu a la tarda, i hem estat repassant els darrers detalls de la campanya i evidentment aprofitant per valorar el que ha estat aquesta campanya. Com que el post de valoració donaria per molt, i com que no ens volem deixar a ningú (encara està viva la gran experiència de veure l’espai 2.0 del míting ple, amb més de 90 persones entre activistes i experts), això ho farem en un altre post. Però com a mínim citem el post que ha dedicat l’insigne Trinitro a tota la gent ciberactivista del PSC.
Així que avui, per explicar el dia hem de recordar que el President ha començat a les 7 del matí a la SEAT zona franca i que després de fer alguns contactes informatius, ha començat el seu particular tour, igual que ha fet la consellera Tura, Celestino Corbacho i d’altres membres de la llista, fins a contar més de 100 actes al llarg de tot el dia.
Un dia que acabarà (quan pengem el post estarem marxant cap a Razzmatazz) amb l’acte final, la festa de la JSC on ens acompanyarà el secretari general de la JSE, la ministra Carme Chacón i el President Montilla. Tot això presentat per Xavier Sardà.
En definitiva, un dia que heu pogut seguir al FB del president, al tw del @fetsandtwitts, al FB del PSC i al Tw de @socialistes_cat. I a la web www.presidentmontilla.cat al llarg de tot el dia. Sens dubte, una autèntica marató per tancar la campanya, per continuar treballant per aconseguir una majoria de progrés per a Catalunya. Per fer que Catalunya, un país socialment progressista tingui també un govern progressista, ni independentista ni de dretes.
Avui, el nostre ante penúltim post, amb la nostra penúltima happy pilll també vermella (ja heu vist que aquest és un color que ens encanta també en el món de les happy pills). I la regalèssia de color vermell amb gust de maduixa la dediquem molt especialment al director d’aquesta campanya: al Jaume. Perquè des del primer moment ha confiat en nosaltres per construir plegats una campanya que ha representat el canvi real, ha posat en evidència la falta de projecte dels adversaris, especialment d’Artur Mas de lo mismo, i ha acabat proposant les millors propostes per la garantia de progrés.
Pel Jaume, perquè junts hem gaudit d’una campanya apassionant.  
Una happy pill ben dolça, plena de força. Ara si, seguim i podem.  

25 de novembre, 2010

La nou de macadamia

Bon dia! Avui és 25 de novembre, queden 3 dies de les eleccions i avui pel PSC és Sant Jordi. És a dir, avui tots concentrats en preparar la gran trobada socialista de la campanya.    

Avui, per això, el post serà una mica més especial. Ja que l’anirem construint al llarg del dia. No revelarem la xuxe ni la persona a la que li dediquem fins que sortim de l’acte, ja que al llarg de tot el dia tindrem molta feina a coordinar. Avui el post és el mateix al bloc de Jordina i al del Paco. És un post a 4 mans en tota regla!

Dir-vos que hores d’ara ja tenim operativa la pàgina web inserida dins de la web de participació www.sociates.cat on podreu seguir en directe el míting (al marge de la web tv) i participar a les xarxes socials. Des de ja mateix ho tenim obert.Com sempre, innovant a la campanya 2.0.

La feina en aquestes hores es centra en el muntatge del míting, recordeu que ahir va actuar Shakira, i el nostre departament d’actes ara està a tope posant tot apunt per a que aquesta tarda els milers de persones que ho omplin es trobin el millor ambient. 
Jordina està permanentment en contacte amb tot l’equip 2.0 per preparar la zona de xarxes on esperem més de 70 persones! i el Paco ja té mig enllestida totes les files de convidats i convidades a l’acte i a punt tot el dispositiu de la webtv.

Després de dinar marxarem cap  a la muntanya màgica de Montjuic. Un nom que ens va més que adient al dia d’avui perquè màgica serà la tarda nit que ens espera.

De moment això. Anirem actualitzant el post al llarg de la tarda, en els moments que l’activitat ens ho permeti. Moltes gràcies a tots i totes. Seguim. 
Salut i xuxes.


La nou de Macadamia




Segona part, ja passades les 12...

Bona nit!
Avui prop de les 12 I ja som a casa després d’omplir de vermell el Sant Jordi. Avui 20.000 persones cridant a l’uníson: Visca, Visca, Visca Catalunya Socialista.
Moments molt emotius, frases cèlebres dels nostres ponents especials, avui l’Alcalde Hereu, la Ministra Chacón, el gran Felipe González, President Montilla i Presidente Zapatero; cinc veus que han fet vibrar de nou tot el socialisme de Catalunya.

I jo i el Paco, cadascú en el seu tema, el Paco entre grada jove, fila zero coordinant tots els alcaldes, consellers, diputats i altres personalitats del partit, que un dia com avui tots recorren a ell per a tot. I la Jordina a l’espai 2.0, amb convidats especials, persones que han seguit totes les campanyes i que tenen el nostre gran respecte i admiració a la xarxa. Un espai 2.0 ben enxarxat que ha rebut la visita dels consellers a twitter començant per Quim Nadal, Montse Tura i Marina Geli, el portaveu del grup socialista al Parlament i viceprimer secretari Miquel Iceta i han acabat amb la visita del President que ens ha fet una foto ell a nosaltres des del seu mòbil per penjar-la al seu twitter de campanya el fetsandtwitts; des d’aquí els enviem una forta abraçada a tots ells que em consta que llegeixen habitualment, aquest diari escrit a 4 mans i avui a més a més a dos tempos.

I ara canviem el títol, posem la foto i dediquem la happy pill d’avui: la nou de macadàmia. Us preguntareu perquè hem escollit un fruit sec enlloc d’una xuxe, doncs, perquè la persona a qui li dediquem avui és més aviat amant del salat i aquesta és la seva happy pill preferida, així que, acceptem nou de macadàmia com a happy pill a partir d’ara ;) i li dediquem a... Miquel Iceta.

Abans de començar, diem per endavant que el Paco i jo som poc objectius amb el Miquel, doncs l’amistat és tant estreta (molt més la del Paco) que ens desfaríem a elogis un i altre sense ser capaços de veure massa defectes. Però és que el Miquel, principalment, és una persona que es fa estimar.

Pel Paco, en Miquel és una persona molt especial. No només perquè és el seu jefe (el Paco, quan no està en campanya, és el coordinador del Miquel) si no perque és un amic del que cada dia aprèn una nova cosa. De fet, hi ha una frase del Paco que ho resumeix: ell sempre diu, "és difícil ser el coordinador d'algú que en sap més que tu de tot". Una mica de raó té, ja que amb Miquel sempre n'estàs aprenent i no deixa de sorprendre't. Per això en Paco diu que s'ho pren com un aprenentatge continu i un total privilegi gaudir del Miquel en la coordinació política que porta. En definitiva, una relació entre ells que els porta tant a parlar de política, com tenir converses sobre conceptes desconeguts, webs de la més diversa índole, sobre el 2.0, el qual és un tema en que el Paco acaba d'arribar, en Miquel és un expert i que entre ell i la Jordina li han acabat de convèncer!, o també alguna xerrada de geografia mundial.. Per part del Paco també la nou de macadamia, i l'agraïment per tota la confiança dipositada, pel recolzament constant al 2.0, i per tots els moments viscuts i els que estan per venir, que seran molts i bons. Segur.

Per la Jordina el Miquel podríem dir que és la persona que li va obrir les portes al gran món de Nicaragua, acabada d’escollir secretaria nacional amb tan sols 25 anys. Un mail de desconcert, preguntant en què podia ajudar va ser la clau perquè el Miquel fes tota la confiança a la Jordina per presentar-li de nou al Paco (ara, després de molt temps de JSC, a nivell professional com el seu coordinador) i començar a treballar plegats, primer en la Causa Comuna, i després en la seva entrada en el 2.0 i en l’entrada en l’staf de campanya. De part de la Jordina, també una happy pill en forma de nou de macadamia, envoltada de sal, de la sal de la vida, d’aquesta energia que transmet el Miquel en tot allò que fa i a la vegada l’entusiasme i la serenitat que trasllada a tots aquells que tenim la sort de compartir converses de política, de 2.0, de geografia o d’històries d’aquí i d’allí... estones d’abraçades, cançons i bon rollo.

Salut i xuxes i a dormir!



24 de novembre, 2010

la síndria


Avui és 24 de novembre, el dia abans del gran míting del Sant Jordi, l'acte central de la campanya del PSC.

Queden 4 dies per a les eleccions, i això es posa a tota metxa. Avui, evidentment, ha estat un dia de molta feina preparant el míting, en especial tota la part de convidats que assistiran i coordinant amb Jordina tot el dispositiu 2.0. 
Com ja deia ahir, en farem una de grossa. Avui el post amb el que hem fet, tant la jordina i jo, com el PSC, el teniu al seu blog, i com que ja m'ha dit alguna vega que "me enrollo más que una persiana", sólo comentaros que hoy la #happypill del dia está dedicada a todo el equipo que tanto en la sede de la calle Nicaragua, como en el territorio están haciendo posible esta campaña. 
Decenas de personas trabajando duramente para llevar a cabo esta campaña y que aportan diáriamente su grano de arena. Muchos son los que debería nombrar, y muchos los departamentos, como Prensa, Actos, Movilización, gerencia, el personal administrativo, ediciones, los equipos de campaña en el territorio, en definitiva, todo un partido movilizado para conseguir la victoria. 
Como ya hemos dado happypill para todo el 2.0 y como aun nos quedan algunas reservadas hasta el domingo para dar, la de hoy la queremos dedicar a todo este equipo humano del Partit dels Socialistes de Catalunya, y representada en la persona que dirige organizativamente el partido, nuestro secretario de organización, José Zaragoza. Para él también nuestra gratitud por la confianza que siempre ha demostrado en la política 2.0.
Salut i xuxes!

23 de novembre, 2010

El plàtan



Avui és dimarts 23 de novembre, queden 5 dies per a les eleccions. I com diu el nostre compte enrere, 5 son les escoles bressol construïdes cada mes en els darrers 7 anys. Podeu consultar les dades del canvi real en educació aquí .

Ja queda poc per a les eleccions i els partits, i el nostre evidentment, encaren aquesta darrera setmana amb tots els motors posats. El PSC estem ja preparant el nostre acte final al Palau Sant Jordi, aquest divendres, i amb les intervencions de l’alcalde Hereu, Carme Chacón, Felipe González, José Luis Rguez Zapatero i el president Montilla. Però abans del dijous encara tenim dos dies per endavant. 

Avui, per exemple el PSC ha estat amb la consellera Tura al Parc Agrari del Baix Llobregat , en recolzament del sector agroalimentari, i aquesta tarda acompanyant els companys de les terres de l’Ebre, a un  míting a Tortosa, on també hi eren en Xavier Sabaté , número 1 de la candidatura i la Núria Ventura, una insigne política 2.0 i alcaldessa d’Ulldecona .

Però si avui hi ha una notícia, aquesta és sense dubte el cara a cara entre el President Montilla i el candidat de Convergència i Unió, Artur Mas. Un cara a cara que el President ha demanat cada dia al llarg de tota la campanya  i que Mas sistemàticament ha ignorat, potser perquè tenia alguna cosa a amagar, potser perquè tenia por, i en tot cas perquè no volia debatre en castellà en un dels dos debats. 
Com va dir un dirigent del seu partit, debatre en castellà es considera un insult a la intel·ligència.  El cas és que no va ser fins que el president li va dir al finalitzar el debat a 6 de diumenge que Mas no va acceptar la proposta. I ara ens trobem amb que la junta electoral no permet aquest debat. Aquí trobareu la nota del PSC amb els fonaments del recurs i a la web del President el posicionament davant la resolució de la Junta electoral provincial.

Per què ha trigat Mas més de 10 dies de campanya a acceptar debatre? Com diu la nota del PSC “Artur Mas no ha volgut els debats durant tota la campanya. La seva actitud de menyspreu cap al dret a la informació dels catalans al negar-se a fer dos debats, un en català i un altre en castellà, durant tota la campanya els ha impedit. Qui s'ha negat durant setmanes a mantenir un debat amb el President no pot acusar-lo ara de no voler fer el debat. La proposta del President Montilla va ser la que, en definitiva, havia obert un camí possible per a realitzar-los per primera vegada en 30 anys de democràcia. Els interessos partidistes, un formalisme estricte i la negativa d'Artur Mas ha fet les coses molt difícils.


Per cert, mentre escric aquestes línies, esperant la resolució de la junta electoral central, tinc a Jordina davant meu, ja que avui ha baixat a Nicaragua per la tarda, i hem tingut un dia d'aquells de feina conjunta que tan bé se'ns dona, però que malauradament no podem fer més sovint. Hem estat treballant conjuntament en el desplegament 2.0 del que queda de campanya, en especial tot el relatiu a la presència al Palau Sant Jordi. Així que ha estat una gran tarda de feina, reunions amb tots els col·laboradors, una entrevista d’ambdos amb unes estudiants de la UAB, i més xuxes noves al despatx. Hem pactat la resta de xuxes de la campanya, amb alguna negociació i intercanvi de xuxes, estem preparant alguna sorpresa, i ja tenim alguna idea per continuar això després de la campanya.
Per cert, ja estem pensant en patentar el despatx! jejeje

Avui la happypill del dia està dedicada a més d’una persona però centrada també en una sola. M’explico. A la campanya hem tingut, tenim, molta gent treballant, colaborant, aportant el seu granet de sorra, més gran o més petit, els seus coneixements, les seves habilitats i aptituds en diverses àrees. Algunes ja les hem presentat i d’altres les presentem demà, però avui us vull (volem,la Jordina també) presentar el que nosaltres diem l’equip de continguts, un equip de gent que ha estat treballant des de diferents àmbits per donar cobertura a les necessitats de posar negre sobre blanc els posicionaments, les dades, els arguments, els papers del PSC a la campanya. 

Un equip liderat per una persona que no dic res nou si dic què és més que un company, és un amic, el víctor. El víctor ha treballat incansablement per dotar la campanya de continguts, de donar als candidats tota la informació que necessitava, i ho ha fet liderant un equip on han estat el Pep, el Miquel, l’Esther, la Francesca, la Cristina, la Feli, el Fernando, l’Aintzane, l’Anaïs i el David.

Gràcies a ells hem pogut disposar dels millors arguments, tenim la web d’arguments www.argumentspsc.cat, tenim les millors explicacions. La gratitud vers ells i la seva feina és gran. Per això els hi dediquem la happy pill del dia i els enviem una forta abraçada.
Seguim. 
Salut i xuxes 

22 de novembre, 2010

La gominola del parxís

Avui, dilluns 22 de noviembre, quan queden 6 dies per les eleccions, l’actualitat política ha estat capitalitzada per l’acceptació per fí, del candidat de Convergència de debatre cara a cara. Ha hagut de ser en directe al debat a 6 d’ahir diumenge que el President li tornés a demanar per a que Mas acceptés. Tot sembla indicar que denmà dimarts tindrem, el primer debat cara a cara a unes eleccions catalanes.

Avui el post de la #happypill el trobeu al bloc de la Jordina. Un post dedicat al que ella i jo anomenem els “germans grans “ de la política 2.0 del PSC; aquella gent que ja hi eren quan hem arribat i que atesoren un gran prestigi, credibilitat, professionalitat i dedicació al 2.0. 

Un mirall en el que mirar, aprendre, i imitar en molts conceptes. Per a ells la nostra happypill, en un dia en el que ja es nota que el Palau Sant Jordi està a 3 dies, on hem fet una reunió amb tot l’equip 2.0 per preparar tot el que serà l’espai per a xarxes socials de l’acte central del PSC, on jo he anat al míting a Granollers (un míting impressionant, amb un caliu immens i on la comarca del Vallés oriental ha tornat a demostrar la seva força portant a més de 2000 persones a veure al President Montilla, a Felipe González i a Montserra Tura), la Jordina s’ha quedat tota la tarda a Nicaragua als comanaments de la nau 2.0, i on la JSC ha tornat a sorprendre amb un vídeo carregat de càrrega simbòlica i de denúncia de les polítiques de dretes.

Jo paro aquí, per llegir més, heu d’anar als Contes de Mitjanit. Salut!

21 de novembre, 2010

la mora vermella


Començo a escriure aquest post abans del debat de TV3 entre els 6 candidats. El volem penjar abans de començar perquè caldrà estar atents al seu desenvolupament. Per cert, ara per ara, la única forma de debat a la campanya ja que Mas es nega a acceptar la proposta del President Montilla de fer 2 cara a cara a la campanya) 

Avui és diumenge 21 de novembre, i queden per tant 7 dies per a les eleccions. I com diem al nostre compte enrere de fets, 7 és per quant hem multiplicat l’aigua dessalinitzada en 4 anys. Podeu veure les dades del canvi real aquí. 

Avui el dia ha començat per mi ben d’hora, ja que tocava anar a Lleida on teníem la parada del “garantia de progrés tour”. Així que a les 8, amb molta boira pel camí he enfilat cap a la capital de la terra ferma, per cert, com sabeu, la terra de la Jordina. Així que avui, ben mirat ha estat com una visita de diumenge, però sense portar jo els postres.

Avui tocava míting amb l’alcalde de Lleida, Àngel Ros, amb el conseller d’agricultura i cap de llista per Lleida, Quim Llena, l’exministre Josep Borrell, que feia la seva segona visita en campanya, el president del govern d’Espanya José Luís R. Zapatero, i el President Montilla.

En un dia marcat per una nova onada d’enquestes, les paraules del President Montilla són clarificadores: tant Zapatero com Borrell varen donar un tomb a les enquestes quan tothom creia que era impossible. Nosaltres també podem fer història 

Es tracta de les eleccions més importants, i cal que tothom hi vagi a votar. Cal combatre l’abstenció. Nosaltres estem convençuts que la tendència a l’alça que mostren les enquestes és la demostració de que el nostre electorat s’està mobilitzant. Queda una setmana, i encara queda molta cosa a dir. Nosaltres ho posarem tot de la nostra part. I dijous al Palau Sant Jordi, a omplir-lo de socialistes per fer possible la victòria diumenge que ve.

Us deia que avui hem estat a Lleida, i després del míting, al que la Jordina ha vingut acompanyada de bona part de la seva família, hem anat a dinar acompanyats de bons amics. Un dinar distés, on hem pogut xerrar i compartir opinions de la campanya amb companys de trajecte com Jordi, Raquel, Laura o Arantxa. A tots ells, i a Jordina per ser la impulsora d’aquest dinar de germanor lleidatà, el meu agraïment.

Avui el post del dia ve amb la foto de la meva xuxe preferida ( J ), la mora vermella, i tot i que tenia el desig amagat de voler guardarme-la per a mi, de comú acord amb la Jordina (bueno, o a suggerència d’ella i acceptada per mi, ja sabeu com van aquestes coses) la dediquem a la JSC. Una organització a la que vaig militar durant 13 anys i de la que guardo grans i bons records. Ara dirigida perfectament pel Javi i per l’Aroa, la JSC està fent una campanya electoral nova, enginyosa, creativa, desenfadada, jove, i que està posant a la JSC dins del panorama polític català. 

Una JSC que cada dia acompamnya el candidat al Montibus, que cada setmana treu vídeo i campanya jove per mobilitzar l’electorat jove (un dels més abstencionistes històricament) i per denunciar les polítiques de dretes. A aquestes alçades ja coneixeu la seva última producció, el vídeo que ja ha passat el mig milió de visites mundials. 

Però jo vull destacar les propostes joves a la campanya, com el contracte de futur per a joves que no estudien ni treballen però volen esforçar-se, o l’obertura del metro els divendres a la nit amb la que guanyariem en seguretat i en mobilitat, la campanya de vot als 16 anys o tot l’apartat de polítiques de joventut del programa electoral del PSC .

En definitiva, una happy pill per a una organització jove, socialista i potent. La JSC.

Bona nit i bones xuxes.

Els lacasitos



Avui és 20 de Novembre, queden per tant 8 dies per a les eleccions. Ha estat un dissabte típicament de tardor, així com un dissabte típic de meitat de campanya. Avui el post complet (i quin post!!) el trobeu al bloc de la Jordina. En aquest projecte a 4 mans, a mi em toca fer avui la menció i un breu resum d’un dia marcat pel míting del PSC a Girona, amb el vicepresident del govern espanyol Alfredo Pérez Rubalcaba, el candidat per Girona i conseller Quim Nadal i el President Montilla.
Un míting important on el president ha anunciat que al llarg del dia d’avui faria públic el seu patrimoni i el Contracte de Servei Públic que proposa el PSC que impulsi la regeneració política basada en la transparència i les bones pràctiques. A la web de la candidatura podeu trobar ja ambdues coses.

Avui la Jordina ha tingut jornada lleidatana i la meva entre Girona i L’Hospitalet, amb el meu nebot que ja us ha citat.

El post del dia, titulat “Lacasitos” és dedicat per a tots els responsables del ciberactivisme del PSC al llarg i ample de Catalunya, el que nosaltres anomenem CR. Tot un ventall de persones preparades, grans coneixedors de les xarxes socials, grans mobilitzadors, i una de les peces fonamentals de l’activisme a la xarxa del PSC. Uns CR que tot just he començat a conèixer més a fons des de fa unes setmanes però dels que ja he aprés tantes coses que el meu concepte i ús de les xarxes ja no serà el mateix des de que els he conegut. Per tots ells (la llista sencera la trobareu al post de la Jordina), el meu, el nostre total reconeixement i gratitud. Seguim.

19 de novembre, 2010

L'estrella de mar

Son les 22.33 de la nit. He deixat el post mig fet abans de marxar de Nicaragua (el carrer,no el país, com moltes vegades he hagut d’aclarir després de veure la cara de perplexitat d’alguns coneguts, però aquesta és una altra història) però ara que acabo d’arribar a casa veig que he de refer algunes coses. Perquè el tema s’ho val. I començaré pel final. Vinc del míting del dia del “Garantia de Progrés Tour”, avui parada a la meva ciutat de naixement, L’Hospitalet. Una ciutat que sempre he estimat i que sempre estimaré. Ser d’Hospitalet es porta a dins. Però això també és una altra història. 

Deia que vinc del míting que el President Montilla ha fet amb el company Celestino Corbacho, l’alcaldessa Núria Marín i el company Josep Borrell. Gran míting i gran notícia per la qual vull començar: el President ens ha convocat  al gran míting central de la campanya, el proper dijous 25 de novembre al Palau Sant Jordi. 

Una cita imprescindible per a tots els socialistes, progressistes i catalanistes. El gran míting de la campanya i en un escenari on els socialistes guardem els millors records. L’últim, al 2008, amb el  President Montilla, Zapatero, Felipe, i Carme Chacón. Feta la convocatòria i la crida del president a anar-hi, jo només puc afegir, com he fet al meu twitter 1 minut després: #johivaig. Ara ja segueixo on ho havia deixat.



Avui és divendres 19 de novembre, queden per tant 9 dies per a les eleccions, i com diem cada dia al nostre compte enrere de fets , 9 és el nombre de vegades que hem multiplicat l’energia eòlica en els darrers 7 anys. 
Avui ha estat un dia molt marcat per les paraules del President Montilla al fòrum Primera Plana, organitzat per El periódico , on ha anunciat que aquestes eleccions seran les últimes a les que es presentarà, en contraposició amb les 3 legislatures i jubilació al càrrec que ha anunciat Mas com a declaració d’intencions.  El President demana la confiança de l’electorat per poder treure Catalunya de la crisi, i continuar amb les polítiques socials i de progrés amb un govern socialista. Una vegada més, les idees clares, en front de les aventures, sorpreses, contradiccions o silencis clamorosos del candidat convergent. Montilla, a més a més, ha declarat que farà pública la seva declaració de patromini els propers dies, abans d’acabar la campanya. Transparència, rigor i serietat, com a característiques del President.  Podeu llegir la intervenció sencera aquí. 


Mentre escric aquestes línies veig els teletips que ens anuncien que a Mas li ha entrat la pressa i també diu que ho farà, quan fa 2 dies deia que era electoralista. 

Al migdia el president ha anat a un acte prop de l’Hospital Moisés Broggi on ha posat en valor la sanitat pública i l’esforç del Govern en aquest camp els darrers 7 anys. Trobareu l’acte aquí .


I a la tarda, cap a Hospitalet, parada del dia del #garantiadeprogres tour. Un míting davant més d’un miler de persones, amb l’Alcaldessa Núria Marín, Josep Borrel, Celestino Corbacho i el President Montilla, i que ja us he explicat.



L’aplicació del dia: Avui us volem presentar una aplicació nova a la web del president, en una campanya en la que alguns diuen que no hi ha propostes. Les tenim, aquí podeu veure agrupades les Propostes per a Catalunya  


Avui la Jordina ha tingut un d’aquests dies també tot terreny, amb matí de feina a tope, visita a la seu del partit a Lleida, un munt de mails de coordinació 2.0 (més encara després de saber aquest vespre que ens anem al Sant Jordi, hi ha moltes coses que preparar, hi muntarem un bon espai 2.0!), sopar amb la JSC i la Mònica Lafuente,  una gran amiga mútua i número 3 de la candidatura per Lleida. Em diuen que han estat en una creperia. Sembla que el menú de campanya també toca als sopars, després de fer del sandvitch de pollastre i la cola zero un clàssic dels migdies...

Avui, el meu dia ha estat marcat per la feina a la seu, per la preparació dels actes del cap de setmana, en el que a mi em toca, un dinar molt agradable amb grans amics i companys de la campanya, i el míting de L’Hospitalet. Demà toca Girona i diumenge Lleida. Allà hi serem.

La happy pill d’avui està dedicada al Pau Sánchezel “benjamí” del grup. El Pau també s’ha incorporat fa poc al grup, i és un dels exponents de la gran quantitat de ciberactivistes voluntaris que té el projecte socialista a aquesta campanya. El Pau és l’encarregat de dinamitzar la Soocial Zoone, l’espai d’activisme 2.0 que tenim físicament instalat a Nicaragua. I a més és un destacat activista 2.0 a la xarxa i un clàssic del Montibus. Li dediquem aquesta xuxe perquè per a nosaltres és un exemple de com les noves generacions van arribant i van demostrant ho molt preparades que estan.

Acabo el post. Son les 22.51. D’aquí una estona el penjaré i Jordina el repicarà. Ara crec que em menjaré un iougurt, però abans obro l’spotify de la campanya dels socialistes. Vaig directe a per la cançó que sé que toca avui, sona de fons The Farm, estan dient ben clarament “All toguether now”. Bona nit i bones xuxes.