24 d’abril, 2008

Actualitat

Fa dies que no actualitzo el blog. Ha coincidit amb l’obertura del meu facebook i és allà on hi dedico el temps que tinc per això del ciberespai. No obstant, després de les eleccions generals m’ho he pres amb més calma i s’han acumulat les anàlisis. Sense ser exhaustiu dir què estic molt content amb la presència del PSC al Govern d'Espanya, amb la Carme Chacón com a primera ministra de Defensa i amb Celestino Corbacho com a ministre de Treball i Immigració. Aquest segon nomenament em fa especial il·lusió degut a què soc fill de L'Hospitalet, he passat 26 anys de la meva vida allà, he crescut amb la ciutat, i he passat els meus primers 12 anys de militància al PSC de L’Hospitalet. He tingut el plaer també de treballar per la meva ciutat dins de l’equip de l’ara alcaldessa Núria Marín i després més directament per a l’alcaldia amb el què ha estat el projecte més innovador i ambiciós dels què vaig poder participar, la gestió d’incidències ciutadanes. Tot un projecte sorgit de la voluntat del llavors alcalde Corbacho de poder atendre millor les demandes derivades de l’ús de l’espai públic compartit i la convivència a les escales i als establiments. Estic molt orgullós de ser fill d’una ciutat què s’ha transformat de forma espectacular els últims 25 anys i especialment els últims 15, passant de ser considerada una ciutat dormitori de Barcelona, a mostrar l’orgull ciutadà per LH i fer les grans transformacions socials, culturals, econòmiques, urbanístiques i paisatgístiques que l’estan convertint en un pol de referència a Catalunya. I en Corbacho és el principal artífex d’aquesta transformació.
Per això me n’alegro molt del seu nomenament com a ministre, crec que ho farà molt bé i sabrà portar la seva experiència municipal a la gestió ministerial. Si ho fa com ho ha fet a L’Hospitalet, l’èxit està assegurat. I de Núria Marín, l' actual alcaldessa també espero una gran dedicació i una gran gestió dels reptes que té la ciutat. De ben segur què ho farà i la ciutat podrà continuar gaudint de la seva expansió i modernització.

D’altres temes, haureu vist què fa temps que no hi dedico gaire espai a parlar de les eleccions americanes, i és què estic una mica decebut per l’espectacle què estan donant els dos candidats demòcrates. Com ja vaig dir en un post més antic aquesta situació està donant ales al candidat republicà i el fa cada cop un candidat més sòlid per batre a qualsevol dels dos demòcrates. L’extensió de la rivalitat, dels enfrontaments en successives primàries i el no voler entrar en un pacte que garanteixi què un dels dos pugui centrar-se a rebatre a John McCain està debilitant les opcions demòcrates amb vista a les presidencials del novembre. Obama va per endavant i no sembla que Clinton, tot i la seva ultima victòria a Pensilvania, pugui escurçar la diferència que encara li treu ni tampoc convèncer els superdelegats que li resten. No obstant Obama tampoc té un marge molt gran i tot sembla indicar que no arribarà a la xifra necessària per obtenir la majoria absoluta dels delegats de la convenció demòcrata a Denver. Encara que les fonts oficials del Partit Demòcrata diuen que l’últim president demòcrata, Bill Clinton, no va aconseguir la seva nominació virtual fins un 5 de juny, i què encara hi son a temps de resoldre la situació, unir el partit i guanyar al candidat republicà, no és menys cert que hi ha un cert nerviosisme instalat al bàndol demòcrata que veuen que mentre els seus candidats es barallen, Mc Cain pot continuar fent viatges a l’estranger per aparèixer com un líder sòlid i a recórrer els Estats Units amb el seu programa. Tot un repte que el Partit Demòcrata està obligat a solucionar en el temps més breu possible.

Més coses: a Itàlia, l’invent del Partito Democratico no ha servit per guanyar el dretà i populista Berlusconi, una veritable pena.

A Catalunya sembla què continuem a voltes amb l’aigua, tot esperant que comencin les obres per la captació d’aigua provinent dels excedents dels regants de l’Ebre, per portar-la cap al sistema Ter-Llobregat i poder així abastir d’aigua de boca a més de 5 milions de persones de l’àrea metropolitana de Barcelona, en el període més greu de sequera dels últims 60 anys. Em sembla la solució més lògica i acceptable, possible gràcies a l’acord entre els governs de Catalunya i Espanya, i a la prèvia acció eficient del govern progressista de Catalunya, que porta treballant en les solucions que garanteixin aigua des de la seva arribada, amb l’aposta per les dessalinitzadores (la del Prat estarà al 2009), la recuperació d’aqüífers, la conscienciació ciutadana per l’estalvi, i d’altres mesures que avalen una altra concepció de la política de l’aigua, totalment diferent de les propostes de la dreta.

Aprofito també per modificar algunes coses del blog, una de les quals és l’adició d’un nou espai on periòdicament aniré posant allò què, vist a la premsa, m’agrada o no m’agrada. Poden ser notícies relacionades amb qualsevol àmbit, no necessàriament polític, i a vegades anecdòtic. Es tracta de posar allò què, en un moment donat m’ha cridat l’atenció.

I a més a més, tenim ja la ponència política del Congrés del PSC. Us la poso també linkada a la columna de la dreta.

De moment, això és tot.

Salutacions.

Paco.