12 de maig, 2006

La història de una deslleialtat. Pensar en el partit i no en Catalunya.

L’actitud d’ERC al Govern de Catalunya ha estat la història d’una deslleialtat, que no per inesperada, ens deixa sobtats. Si no fos per la gran transcendència històrica i política d’aquest Govern Catalanista i de Progrés, de l’Estatut, i de les polítiques socials, l’actitud d’ERC podria ser titllada de esporuguida, infantil, amateur o, inclús, podem pensar, que la Història i les circumstàncies li han passat per sobre. Però hem de ser conscients i saber avaluar l’abast de la situació política al nostre país. L’aposta per un Govern que desbanqués a CiU, després de 23 anys, va ser una aposta seria i encertada; una aposta d’il·lusió, treball i progrés. Malauradament el dia a dia, les deslleialtats, la desconfiança i els interessos de partit, han passat per sobre del sentit de Govern, i de l’estima pel nostre país. ERC, i els seus dirigents, han causat una impressió a la ciutadania de decepció. Decepció per no acabar la feina feta i abandonar el projecte, quan més a prop s’està de la finalització; decepció per donar ales al Partit Popular i a tots aquells que han posat l’Estatut al punt de mira; decepció, al cap i a la fi, per què la gent no entendrà mai, com es pot dir no al millor Estatut que ha tingut Catalunya mai. La gent es pregunta què ha passat pels caps dels dirigents d’ERC per no saber respondre a les necessitats i als avenços del nostre país. I tot, això, en nom de què??? Quina ha estat la raó? Un partit de Govern, que ha recolzat una política de progrés no pot negar el progrés a Catalunya, ni que sigui per què no s’ajusta als seus ideals finals com a partit. Es per això, no? És molt trist, però és la veritat. En aquests moments, hem de donar tot el recolzament al President Maragall, el President de l’Estatut. Que ha hagut de prendre la que ha estat, de ben segur, una de les decisions més dures de la seva trajectòria política. Però no quedava més remei. L’actitud dels dirigents d’ ERC ho feia inevitable. Ara, també el recolzament al Govern, i com no, al PSC. Un PSC que enceta una feina de considerables dimensions. Ho fa amb ferma convicció i al servei de Catalunya. Aquest servei ens ha de portar a deixar-se l’ànima pel sí a l’Estatut. Pel si a una Catalunya millor, amb més autogovern, un millor finançament, i més competències i capacitat per fer polítiques socials. I s’ha de fer amb la il·lusió renovada de persuadir i convèncer a la ciutadania de Catalunya; per què Catalunya es mereix aquest Estatut. El 18 de Juny tots i totes a votar l’Estatut i només l’Estatut: el millor Estatut de la història de Catalunya.