27 d’octubre, 2005

La no noticia del día (Noticia que no debería ser noticia, ni en Japón ni aquí)


Japón se adelanta a España

Me parece curioso resaltar en el día de hoy, lo que he venido a denominar la “no noticia”:
El comité de sucesión del Gobierno de Japón, a favor de que la hija de los príncipes pueda heredar el trono

Bien, pues aquí tenemos que en uno de los países más modernos del mundo, vanguardia de la tecnología y puntal económico, han decidido, oh alegría, que la mujer tenga los MISMOS DERECHOS QUE EL HOMBRE!!!! En una decisión que debe poner los pelos de punta a más de uno, hoy es noticia algo que no debería serlo. Es como aquello de que no es noticia cuando el perro muerde al niño, sino cuando el niño muerde al perro. Inaudito.
En Japón han tardado algunos siglos en ponerse al día en este tema.
No tengo más comentarios que reconocer mi estupor al comprobar que, una vez más, este mundo dista de ser aquello por lo que luchamos, cuando aun se dan situaciones de desigualdad y de injusticias. Evidentemente ésta es una nimiedad, comparada con la situación de la mujer en África, en muchos países árabes o en determinados lugares no tan alejados de nosotros. Hay que seguir denunciando los casos de mutilación de clítoris en África, de esclavismo sexual, de mercado negro, de precariedad laboral y explotación de mujeres y niños, de marginación en el acceso a puestos de trabajo y de discriminación. El mundo es un mundo injusto e insolidario. Si eres mujer aun más. Desde aquí mi apoyo a la tarea que en este sentido realizan organizaciones como Amnistía Internacional (http://www.amnesty.org/) , Human Rights (http://www.hrw.org/) u otras.

Por cierto, y para acabar con el tema relacionado con la noticia. Mientras en Japón ya lo han resuelto y por aquí todavía están cruzando los dedos por el sexo del heredero, en países como Francia no tienen ese problema. Las mujeres pueden ser Jefas del Estado. Qué bien no?
Saludos.
Foto: AFP

26 d’octubre, 2005

Muere un icono de la lucha por las libertades


Noticia del día

Me parece muy interesante, en el día de hoy, y viendo la que está cayendo, dedicar unos momentos y un espacio en esta ventana, a la reflexión sobre algunos temas que pueden correr el riesgo de quedar sepultados por el día a día mediático. Sabéis de mi intención por resaltar de manera regular, diaria si es posible, aquellas noticias que me parecen dignas de mención; y sabéis que, al margen de las obligadas reflexiones sobre la actualidad más rabiosa, me gusta abrir ventanas a cosas más desconocidas.
Así, hoy quiero hacer referencia a una noticia que podéis ver ampliada en El Periódico del día de hoy, y que no es otra que la muerte de Rosa Parks. Por el nombre posiblemente no la recordaremos, pero si decimos que fue aquella mujer que protagonizó una de las plantadas más sonoras de la América segregacionista, entonces podremos situarla en su justa medida.
Rosa Parks fue la mujer de raza negra que, el 1 de diciembre de 1955, y yendo en un autobús en Alabama, se negó a ceder su asiento a un blanco, que lo reclamaba para sí, por tratarse de “una zona para blancos”. Este gesto significativo dio la vuelta al mundo y fue uno de los inicios de lo que después fue la lucha de Martin Luther King, en contra de la segregación racial y el racismo. Hoy aun suena actual la frase que decía: “Quería ser libre”. La libertad es una de las grandes conquistas. La libertad y el recordar que en este mundo aun quedan muchas causas por las que luchar y por las que vale la pena defender los derechos.
Hoy ha muerto Rosa, pero su legado es muy grande. Como el legado de tantas otras personas, anónimas o no, que han realizado acciones valerosas, llegando a jugarse y a veces perder, la vida, en sus reivindicaciones en busca de un mundo mejor, no racista, solidario, justo, igualitario y libre. Hoy hablo de Rosa, pero creo conveniente resaltar la tarea de gente como Aung San Suu Kyi, Premio Nobel de la Paz de 1991 y luchadora por los derechos humanos en Birmania (que aun hoy vive confinada en su casa); como el propio Luther King, como tantos y tantos otros, que harían la lista interminable.
En fin, que simplemente os quería hacer partícipe de esta reflexión, invitándoos a que me deis vuestra opinión sobre otros destacados protagonistas de la historia, merecedores de ser recordados por su contribución a la mejora de nuestro mundo.
Saludos.
Foto Archivo AP

25 d’octubre, 2005

Una bona iniciativa al voltant de l'Estatut

M’agradaria explicar avui la bona iniciativa que ha tingut la gent de Versus Teatre, a la qual vaig poder assistir-hi ahir al vespre.
Em sembla que, al voltant de l’Estatut s’està produint, per part de certs sectors de la dreta més intolerant un atac sense precedents a Catalunya i els catalans. Aquests mestres de la bronca, com ja van demostrar als anys 90, animats pel seu gran patró, Aznar, estan fent una vegada més la única tàctica que saben: la bronca mediàtica, la por, les paraules antigues que ens porten a altres èpoques nefastes i la desqualificació continua.
En mig de tot això els polítics i la ciutadania tenen el deure de parlar i discutir de manera normal al voltant del que és la norma de convivència més important dels últims anys. El PSC està fent una campanya excel·lent en aquest sentit; només cal entrar a la web pròpia, www.socialistes.org, o a www.estatuto.info. La JSC també està sumant-se a totes les iniciatives que permetin un debat raonable i la defensa de l’Estatut.

Per això avui em vull fer altaveu de la iniciativa de Versus Teatre, que durant 5 dilluns consecutius faran una lectura participativa de l’Estatut, a la seva sala del carrer Castillejos. Van començar ahir, llegint el preàmbul i els 54 primers articles. Per l’ocasió ens han convidat a totes les forces polítiques juvenils de Catalunya, entre les quals hi vaig poder assistir-hi jo mateix, representant a la JSC.
Destacar tres coses: en primer lloc l’absència delatora de les Noves Generacions, essent còmplices de la tàctica que el PP de Madrid i de Catalunya està portant d’atac a l’Estatut i a Catalunya; per una altra banda, el to del debat que es va generar entre la resta de forces juvenils, totalment constructiu i dialogant, respectant cadascú les seves postures, però amb respecte i tolerància; i per l’altra la presència del públic i la seva constant participació al debat, tot senyalant l’àmplia presència de gent jove, la qualitat de les seves paraules i l’interès mostrat durant les més de dues hores i mitja que va durar.
Així doncs, des d’aquí vull tornar a felicitar a Versus Teatre, tot convidant-vos a participar a les properes sessions.

Per més informació, podeu consultar la web del teatre a www.versusteatre.com
Salutacions.

24 d’octubre, 2005

Nigèria

Notícia interessant d’avui.

Avui és un dia molt prolífic en notícies dignes de ser mencionades, i de comentaris que es poden valorar. De ben segur que, per exemple, les declaracions del Portaveu de la Generalitat Valenciana, Sr. Esteban González Pons, on compara els Països Catalans i l’acte que es va fer al Camp Nou, amb el nazisme d’Adolf Hitler i les ànsies xenòfobes d’annexió d’Austria, Polònia i l’antiga Txecoslovàquia, han de portar cua, i amb raó. Estem entrant en una perillosa pendent d’atac a Catalunya i als catalans, arran de l’aprovació del projecte d’Estatut, que no fa si no que posar la por al cos i apujar fins a nivells inadmissibles el to de la discrepància política. Ja vam escoltar la comparació amb els Balcans i la guerra civil, i ara ja estan amb Hitler. Fins quan aquesta bojeria? És que no tenen límit? És que no tenen decència?
Però en fí, això és un tema que segurament ens donarà que parlar durant bastant temps i ocasions en tindrem per reflexionar.

Avui, però, em vull fer reso d’una notícia aparentment amb una importància relativa, però que em sembla prou significativa per reflexionar.

La esposa del presidente de Nigeria, Stella de Obasanjo, que ha muerto en Marbella (Málaga) tras someterse a una operación de cirugía estética, empeoró súbitamente cuando se recuperaba, hasta entonces favorablemente, de la intervención que se le práctico a principios de semana

Nigèria, és un país subsaharià, on els índexs més destacats són els següents: té una població aproximada de 130 milions d’habitants, on el 70 % dels mateixos viu amb MENYS D’UN DOLAR AL DIA; l’esperança de vida al nèixer és de 51 anys; el 14 % dels nadons neix amb problemes de pes i nutrició; l’accés a l’aigua potable arriba al 60 % de la població total i al 34 % de la població rural; en 2002 hi havia un 74 % d’alfabetitizació en homes i un 59% en dones. Aquest són només algunes de les dades d’un país que està situat evidentment dins dels paràmetres propis del tercer món, quina població està lluitant per una vida millor i ansia moltes de les possibilitats que dona el primer món. Un país, Nigèria, que és un dels màxims productors de petroli. De fet està entre els 5 principals exportadors de cru del món, amb unes dades al 2003 segons el Banc Mundial de 24.683.000.000 milions de dòlars.
Tot i l’enorme riquesa petrolífera que posseeix, l’informe del Banc Mundial d’Abril de 2005, considera que la pobresa està estesa i els indicadors socials bàsics el col·loquen entre els 20 països més pobres del món.
Això és Nigèria.
El president Obasanjo, militar i exmembre de governs militars, va assumir el poder mitjançant eleccions i s’ha destacat per ser un dels pocs països que han fet algun esforç democratitzador, venint de dictadures militars. De fet, Clinton a 2000, es va referir a Nigèria, com un veritable laboratori de la situació actual i les expectatives de tot el subcontinent. Teniu més informació a la pàgina web del CIDOB, http://www.cidob.org/bios/castellano/lideres/o-005.htm,

No sé com explicar el que ens ha de fer reflexionar aquesta notícia. Potser podria dir que en definitiva encara ens queda molt per fer. Per fer un món millor i més just. Per fer realitat la justícia social i per reduir les desigualtats al món, i que el néixer en una part del planeta no et condemni a la mort, la misèria o la pobresa; molt per fer per atacar l’arrel de les desigualtats entre països, per ajudar a sortir de la misèria i l’espiral en que estan ficats; per fer que els ciutadans i ciutadanes que volen una vida millor el puguin aconseguir. Potser em fico on no em criden i potser els ciutadans de Nigèria no ho veuen així, però jo em pregunto que feia la dóna del president del païs a Marbella, i què feia en una operació d’estètica?

Salutacions.

Más información en:
http://www.socwatch.org.uy/es/fichasPais/179.html
http://www.unicef.org/spanish/infobycountry/nigeria_statistics.html

21 d’octubre, 2005

Otro tipo de gripe


Noticia de actualidad.

A vueltas estábamos con la gripe aviar, y ya casi éramos todos especialistas en migraciones aviarias: que si este ave tiene su ruta por esta zona, que si se desplazan por las corrientes, que si hay que encerrar a los pollos de corral para que no se encuentren con las aves que migran desde otras latitudes portando el virus, etc; y resulta, que una gripe diferente con un virus también muy contagioso, se ha colado en España, concretamente en Madrid, en el día de ayer. Las alarmas sanitarias están ya dadas y las autoridades competentes de la OMS ya se han puesto sobre el tema. El suceso desagradable, como decía, ocurrió ayer, y tuvo como protagonista a un ave especialista en este tipo de contagios, que muchos quisiéramos erradicado: el aguilucho!

Los hechos sucedieron así: estaba la Universidad Autónoma de Madrid invistiendo a Santiago Carrillo como Doctor Honoris Causa, por su contribución a la transición, cuando un grupo de fascistas, nostálgicos del régimen, y alborotadores consumados, insultaron e increparon a Carrillo, a la vez que profanaban con sus palabras a la propia Universidad. Como veis en la foto, alguno portaba esa bandera preconstitucional, franquista, con el aguilucho en el centro, como signo de su voluntad contagiadora y destructiva.

Es de alabar la reacción de la mayoría de presentes y, de manera destacada, de los jóvenes demócratas que allí se encontraban que, al grito de “fuera fachas de la universidad”, los hicieron salir, pudiendo desarrollarse el acto de manera definitiva.

En fín, esperamos que este tipo de gripe se acabe de erradicar de manera definitiva. De momento sólo se conoce un antídoto: es un complejo vitamínico y ético compuesto de los valores de la libertad, la igualdad, la justicia y la democracia.
Saludos.
Foto de Víctor Lerena para EFE

20 d’octubre, 2005

Grip Aviar


Notícia d’avui que mereix èsser comentada.
Avui em sembla molt important el comentar el que els laboratoris Roche estan fent.

Tot el món sanitari fa temps que ens va avisant que s’apropa més tard o més d’hora una epidèmia (millor dit, una pandèmia, que sona i és molt pitjor) de grip, com la ja famosa grip espanyola de principis de segle. Aquesta vegada provocada per la possible mutació del gen de l’anomenada grip aviar. Estem seguint dia rere dia l’avenç continu dels casos de grip, senyalant al mapa els punt s on es troben casos, i veient com s’aproxima cada vegada més al món occidental. Sembla una gran taca d’oli que s’ exten i que sabem que ens acabarà afectant.
Doncs bé, sembla ser que, a dia d’avui, i fins que el gen efectivament muti i es pugui fabricar el seu antídot (el que experts preveuen que trigaria uns 6 mesos després de localitzat i aïllat), la única forma menys o més efectiva de fer-li front és mitjançant antivirals.
De tots els que es podien fer servir, el Tamiflu, un antiviral que produeix la poderosa farmacèutica Roche és el més efectiu. Com tots sabem el món farmacèutic és un món que es regeix per un sistema de patents que bloqueja moltes vegades la fabricació de genèrics, cosa que passa per més vergonya col·lectiva del món, per exemple amb els fàrmacs pels pacients amb la SIDA, sobretot a l’ Àfrica.
Tant les Nacions Unides com la OMS han demanat a Roche que alliberi la patent i permeti la fabricació de genèrics per fer front de manera més ràpida i efectiva a la demanda que existeix.
Roche s’ho està pensant!!!
Però hi ha quelcom més poc ètic que dubtar de posar a l’abast de tothom, i sobretot dels més desfavorits les eines necessàries per la seva pròpia salut??? Roche està en tot el seu dret de protegir la seva patent, però com pot estar tranquil·la i dubtar d’alliberar la patent que ajudaria a tantes i tantes persones?? Potser per què mentre s’ho pensen el seu compte de resultats continua creixent i creixent. Però podrà servir tots les comandes que li arribin?? Quan farà pagar als governs els milions i milions de dosis?? Quina serà la preferència entre els països?? Els que abans paguin, els que més ho necessiten?? Massa preguntes per respondre, encara que tots podríem apostar per on aniran els trets
Una mostra més de l’abisme que separa al món de l’ètica global.
Salutacions.
P.Aranda

13 d’octubre, 2005

Reflexiones iniciales sobre el ocio

Por una cultura del ocio

Escribo estas líneas pensando en las veces que este tema ha sido recurrente en mis tertulias y debates políticos juveniles. Es verdad que no es el tema más candente de la actualidad, pero sí es cierto que vale la pena reflexionar sobre él. El weblog me permite plasmar lo que, muchas veces, me he planteado a nivel personal.
Partimos de dos premisas: el ocio no es exclusivo de la juventud, y el ocio no es exclusivo de la noche. A esto le añadimos dos condicionantes: el derecho al ocio ha de estar en consonancia con el derecho al descanso de otros y el derecho al ocio ha de ser respetuoso con la propia vida y la de los demás. Con todo ello, creo que el ocio ha de ser configurado como una parte más de la propia construcción integral de nuestra identidad, dentro de nuestro uso del tiempo libre, tal y como lo son el trabajo, las actividades vitales y el estudio. Consecuentemente, no se ha de configurar como una vía de escape a situaciones personales ni laborales o sociales, por las cuales canalizar estados determinados. El cambio de enfoque y las consecuentes nuevas políticas públicas y actitudes personales ante el ocio, no han de venir avaladas por reflexiones que lo traten de manera residual, sino como parte estructural de la propia identidad como personas.
Por eso hablo de una nueva cultura.
Pero volvamos a las premisas y los condicionantes: el ocio no es exclusivo de una etapa de la vida, si bien en la juventud se concentran y se visualizan las mayores actividades encaminadas en este sentido, como también se le atribuye las consecuencias negativas que el mal uso conlleva. Sin negar las evidentes consecuencias que todos conocemos, creo que el ser humano necesita tiempo libre, definido éste como aquella franja de tiempo en la que no realizamos actividad remunerada ni por la que esperamos reconocimiento, ni realizamos actividades básicas. El tiempo libre se configura como el espacio individual de uso personal o social, en el que el hombre/mujer desarrolla una actividad voluntaria que le debiera reportar un bienestar físico o psíquico. Por ello no es exclusivo de la juventud y por ello hemos de reivindicarlo como parte de las políticas encaminadas a favorecer las condiciones de vida de nuestros mayores.
Asimismo, no es exclusivo de la noche, ya que el ocio, como resultado concreto de la actividad realizada en nuestro tiempo libre, puede configurarse a lo largo de todo el día, tanto por la actividad laboral o estudiantil que tenga el sujeto, como por la disponibilidad que se tenga. El joven se divierte y se seguirá divirtiendo en la noche, buscando disfrutar de esos ratos libres. Esta realidad, que hemos de tener en cuenta, nos ha de llevar a no sólo velar por los derechos de aquellos que se puedan ver perjudicados por esta actividad, sino también a garantizar la libertad, igualdad, seguridad e integridad de aquellos que libremente disfrutan de su tiempo libre. Y no sólo por la noche, y no sólo gente joven.
El sacar al ocio del estigma de la noche que algunos pueden querer llevar, le permite al ocio abrirse caminos que, lentamente se van perfilando: el deporte, la música, la cultura, la tertulia, los paseos, etc, son ejemplos de actividades que configuran nuestro tiempo libre y que, junto a la diversión asociada a la “fiesta nocturna”, perfilan un ocio de 24 horas. Sólo si asociamos políticas públicas encaminadas a defender el ocio como parte integral de la persona (y que, por tanto, se ha de proteger), como se hace con la formación y el trabajo, podremos definir otras políticas consiguientes: de seguridad personal y colectiva, protección de los derechos, y favorecedoras de ofertas integrales. El ocio, entonces, se convierte en algo importante y favorece también las actividades responsables de quienes lo ejercen.
Por eso hemos de ser conscientes todos, y aquí especialmente en los casos en que el ocio puede causar molestias, que hay actividades incompatibles. No se ha de prohibir nada, cada uno ha de poder hacer lo que quiera, siempre y cuando se sea consciente de los peligros asociados a determinadas combinaciones. Es evidente y lo vemos cada día, que alcohol y carretera no son compatibles. La diversión es necesaria, pero no hemos de olvidar que al volante podemos causar problemas graves.
Decía que el ocio ha de ser respetuoso con el descanso de aquellos a los que puede perturbar, como no puede ser de otra forma, al tratarse de un derecho, puesto que la libertad se extiende hasta que colisiona con la de otro. Las políticas encaminadas a conciliar ambos derechos han de hacer hincapié en el respeto, la comprensión y la reciprocidad.
Con estas líneas pretendo hacer una breve aproximación a lo que creo que ha de ser un cambio de enfoque en la cultura del ocio y la gestión del tiempo libre. Sólo así podremos sacar determinados estigmas ancladas de manera interesada en la juventud y que, en realidad no son más que el reflejo de situaciones mal planteadas, sin eludir que determinados comportamientos individuales son perjudiciales para la colectividad. Pero son eso, comportamientos individuales, nunca estándares homogéneos atribuibles a colectivos. Pasa lo mismo al hablar del civismo y las actitudes incívicas y/o vandálicas. Pero esto da para otro artículo.
De momento dejo esto aquí. Espero vuestras aportaciones para completar estas primeras ideas.
Saludos.
Paco.

11 d’octubre, 2005

La Terra fa temps que s'està queixant

La Terra fa temps que es queixa.

Avui, un diari d’aquests gratuïts, que molta gent llegim quan anem amb transport públic, estem prenent un cafè o tenim una estona lliure, feia un titular molt semblant aquest, en relació als símptomes que, aquest any més que altres, la Terra està patint. M’ha semblant prou interessant com per dedicar-li unes línies, ja que, efectivament la Terra, el nostre món, fa temps que es queixa.
Em ve a la memòria aquella frase dels indis nord-americans on deien que la Terra no era un herència dels nostres avantpassats si no més aviat un préstec dels nostres fills.
Aquest 2005 el vàrem començar amb la pitjor catàstrofe natural de la història, on els 250.000 morts de l’onada gegant i els milers de ferits i damnificats ens fan veure que la realitat sempre supera la ficció. Ara, quan el 2005 ja està en el seu terç final comprovem com està essent el pitjor any climatològic i de catàstrofes: inundacions, rècord d’huracans, terratrèmols, sequera extrema, i un llarg etcètera que ens hauria de fer no només reflexionar si no actuar.
Podem parlar de moltes ramificacions que surten d’aquestes consideracions. Podem parlar de l’efecte hivernacle i les emissions nocives a l’atmosfera; podem parlar de la tala massiva del pulmó natural de la Terra, l’Amazonia; podem parlar del desgel de l’Antàrtida; podem parlar de l’augment del nivell del mar i de la temperatura mitjana anual; podem parlar de moltes coses però em vull centrar en dues: d’incompliment o la no signatura per part de molts estats dels Protocols Mediambientals, i dels diferents efectes de les catàstrofes al llarg del planeta.
Per què comença a ser hora que es posi en el primer pla de l’agenda política mundial la necessitat i l’obligatorietat de que tots els estats prengui consciència de la importància del respecte al planeta. S’ha d’aïllar als Estats Units amb la seva política agressora amb el nostre medi ambient. Per què ens afecta, i molt. I hem de començar a exigir als organismes internacionals i als governs l’aplicació urgent de mesures col·lectives per frenar el deteriorament constant de la Terra. No és broma si diem que ens podem arribar a donar compte de què potser és massa tard.
El que és obvi és que és massa tard pels milers de morts a Centreamèrica amb l’huracà Stan, com ho va ser amb el Mitch; és massa tard per les desenes de milers de morts pel terratrèmol del Pakistan, com ho va ser també pels de la ciutat iraniana de Bam. I serà tard per tots aquells que perdran la vida, les seves poblacions, etc, en els més que possibles esdeveniments luctuosos que estan per venir. Per què, la segona cosa que està clara, és que la gent més pobre ho és per tot. I pateix més que ningú. Tots ho sabem i tots ho saben. I és injust. Les condicions socials, les condicions naturals, les condicions de vida als països del tercer món no fan més que generar cada dia més desigualtat i més distància (abismal) entre el primer i ric món i el tercer. A vegades la terra també avisa a aquest primer món amb desastres com el Katrina, però és evident que els que pitjor viuen tenen menys possibilitat de sobreviure. Després parlem de perquè se’n volen marxar dels seus països, i després reflexionem sobre per què volen venir als nostres. Però això mereix una altra i més complerta reflexió.
Salut.
Paco.