08 de novembre, 2005

París crema


Quelcom estem fent malament.
És evident que quelcom no va bé i que ens hem de plantejar molt seriosament la societat que volem i cap a on anem caminant. Som conscients que la immigració més que un problema és una realitat, que està amb nosaltres i que forma part de nosaltres. Som conscients que les causes que, a nivell general, fan que algú surti de la seva terra i vagi a un país estrany per a ell, no són del tot felices, i que moltes vegades estan arrelades en la falta de feina, en la escassa subsistència als seus llocs d’origen, en la pobresa i en les injustícies. Tots sabem que el món és desigual i molts lluiten i intentem treballar per un de millor. Les nostres ciutats estan sent llocs d’arribada i de trobada amb la població immigrada. Quelcom estem fent malament si no som capaços de fer sentir integrats i arrelats a aquesta població, a les primeres i a les segones generacions. A la gent que busca feina i que vol treballar per tenir un futur més digne. Quelcom no es fa malament si acabem creant guetos i massificacions als extraradis o als suburbis. Quelcom es fa malament si els serveis socials són insuficients o no es té la informació adequada sobre ells. Necessitem despertar d’una vegada i adonar-nos que el món està canviant. Que el món ha canviat, i que la globalització no només és econòmica, si no que s’estén a la informació, a la societat, i que cada vegada serà més complicat sostenir els estàndards tradicionals. Quina societat volem? Evidentment, apostem per uns societat amb un Estat del Benestar fort, amb serveis, que sigui justa, solidaria, integradora, progressista i en progrés, i que aconsegueixi integrar tota la ciutadania que la conforma. Hem de pensar en el tercer món i les causes de la seva marginació mundial; però hem de pensar també en aquest quart món que s’està configurant a les nostres esquenes, a les nostres cantonades. El dia que menys ens ho esperem la desesperació esclata; el dia que menys ho esperem ens veurem abocats a afrontar els problemes de cara. A França ho estem veient. Potser és només l’avantguarda del que pot devenir. Estem expectants per veure com s’afronta l’arrel del problema: si s’aposta per la tàctica Sarkozy, el ministre de l’ interior que anomena “xusma” als immigrants i que basa tot en la repressió, o veurem sorgir models basats en la tolerància, la convivència, el respecte, i evidentment, la mà dura quan cal amb el vàndal, o l’incívic. França ha estat moltes vegades el model a seguir. I Europa ha estat sempre molt vigilant de les noves situacions que s’han creat. Només hem de recordar el maig del 68. Ara, amb un Govern totalment de dretes, i una política equivocada amb la immigració, els resultats s’estan veient al carrer. Hem de denunciar evidentment la crema de cotxes indiscriminada, els actes vandàlics, la violència, clar que sí. Però hem d’anar a l’arrel de la situació i entendre el per què de la denuncia, el perquè dels crits de desesperació. Apostem per un model de societat determinat. El debat està obert. A França ara l’afrontaran, i nosaltres ho estarem esperant.
Ah, i per cert, si voleu llegir un bon article sobre aquest tema, i que ha estat la font d'aquesta humil aportació meva, no deixeu de visitar el weblog del meu bon amic (amb el seu permís, es clar), Joan López, http://joanlopez.blogspot.com
Salutacions.