11 d’octubre, 2005

La Terra fa temps que s'està queixant

La Terra fa temps que es queixa.

Avui, un diari d’aquests gratuïts, que molta gent llegim quan anem amb transport públic, estem prenent un cafè o tenim una estona lliure, feia un titular molt semblant aquest, en relació als símptomes que, aquest any més que altres, la Terra està patint. M’ha semblant prou interessant com per dedicar-li unes línies, ja que, efectivament la Terra, el nostre món, fa temps que es queixa.
Em ve a la memòria aquella frase dels indis nord-americans on deien que la Terra no era un herència dels nostres avantpassats si no més aviat un préstec dels nostres fills.
Aquest 2005 el vàrem començar amb la pitjor catàstrofe natural de la història, on els 250.000 morts de l’onada gegant i els milers de ferits i damnificats ens fan veure que la realitat sempre supera la ficció. Ara, quan el 2005 ja està en el seu terç final comprovem com està essent el pitjor any climatològic i de catàstrofes: inundacions, rècord d’huracans, terratrèmols, sequera extrema, i un llarg etcètera que ens hauria de fer no només reflexionar si no actuar.
Podem parlar de moltes ramificacions que surten d’aquestes consideracions. Podem parlar de l’efecte hivernacle i les emissions nocives a l’atmosfera; podem parlar de la tala massiva del pulmó natural de la Terra, l’Amazonia; podem parlar del desgel de l’Antàrtida; podem parlar de l’augment del nivell del mar i de la temperatura mitjana anual; podem parlar de moltes coses però em vull centrar en dues: d’incompliment o la no signatura per part de molts estats dels Protocols Mediambientals, i dels diferents efectes de les catàstrofes al llarg del planeta.
Per què comença a ser hora que es posi en el primer pla de l’agenda política mundial la necessitat i l’obligatorietat de que tots els estats prengui consciència de la importància del respecte al planeta. S’ha d’aïllar als Estats Units amb la seva política agressora amb el nostre medi ambient. Per què ens afecta, i molt. I hem de començar a exigir als organismes internacionals i als governs l’aplicació urgent de mesures col·lectives per frenar el deteriorament constant de la Terra. No és broma si diem que ens podem arribar a donar compte de què potser és massa tard.
El que és obvi és que és massa tard pels milers de morts a Centreamèrica amb l’huracà Stan, com ho va ser amb el Mitch; és massa tard per les desenes de milers de morts pel terratrèmol del Pakistan, com ho va ser també pels de la ciutat iraniana de Bam. I serà tard per tots aquells que perdran la vida, les seves poblacions, etc, en els més que possibles esdeveniments luctuosos que estan per venir. Per què, la segona cosa que està clara, és que la gent més pobre ho és per tot. I pateix més que ningú. Tots ho sabem i tots ho saben. I és injust. Les condicions socials, les condicions naturals, les condicions de vida als països del tercer món no fan més que generar cada dia més desigualtat i més distància (abismal) entre el primer i ric món i el tercer. A vegades la terra també avisa a aquest primer món amb desastres com el Katrina, però és evident que els que pitjor viuen tenen menys possibilitat de sobreviure. Després parlem de perquè se’n volen marxar dels seus països, i després reflexionem sobre per què volen venir als nostres. Però això mereix una altra i més complerta reflexió.
Salut.
Paco.