24 de gener, 2013

El meu dret. I la nostra obligació


Amb aquest apunt intentaré resumir la meva opinió sobre les discrepàncies al si del PSC al voltant del procés que estem vivint, que alguns poden qualificar de procés sobiranista, altres de procés per a exercir el dret a decidir, i d’altres, clarament, de procés independentista. 

Intentaré que sigui la meva única opinió, i deixar aquí el tema, donat que crec que l’esforç màxim dels militants i simpatitzants del PSC ha de ser la construcció d’un partit més fort per treballar millor pels nostres conciutadans, deixant les disputes internes per dins de casa, i respectant la diversitat d’opinió.

No vull pontificar ni posar la meva opinió per sobre de la de ningú. Ni dotar-la de més autoritat, ni moral, ni ètica, ni històrica, com tampoc vull que m’ho facin a mi amb d’altres opinions. És la meva opinió simplement, subjectiva com totes, i sempre disposada a escoltar els arguments que calgui.

Tot i la discrepància en un tema molt important, a tots els socialistes ens mou en l’exercici de les nostres llibertats l’interès pel benestar dels catalans i de les catalanes.

El PSC, partit al qual em vaig afiliar fa 18 anys, dels 35 que tinc, sempre ha estat un partit radicalment defensor de Catalunya, al servei dels ciutadans, un partit catalanista, i defensor del federalisme com a forma de govern a Espanya. Un partit que ha estat un pilar clau en la construcció de l’estat del benestar, tant a Catalunya, com a Espanya.

El PSC ha governat la municipalitat catalana de manera generalitzada els darrers 30 anys i la seva aportació a la dignitat dels barris i ciutats, a la modernització, i a la seva gestió és una de les obres de les que estem més orgullosos els militants socialistes. Orgullosos dels nostres regidors i regidores, alcaldes i alcaldesses. Personalment, crec que és de les coses de les que estic més orgullós del meu partit.

Hem co-governat Espanya, amb ministres a governs del PSOE. I vam poder tenir l’oportunitat històrica de trencar l’hegemonia convergent a la Generalitat de Catalunya, amb dos governs tripartits.

Segons ho veig jo, el debat polític a Catalunya, si més no pel que fa a la iniciativa política del Govern i els seus socis parlamentaris d’ERC i a l'opinió publicada es refereix, gira entorn de l'eix nacional. Des de fa mesos assistim a l'abandó per part de Convergència i Unió de la seva ambigüitat nacional, i aposta per un full de ruta independentista, de ruptura amb Espanya. Almenys, als seus mítings de campanya, els crits d' Independència eren els més repetits (encara que fossin per rebre Duran i Lleida).

ERC, que va governar amb el PSC a la Generalitat i va ajudar a instaurar una agenda social progressista al llarg de 7 anys, ha decidit de manera clara, fiar la seva gran aposta a la independència de Catalunya. Així ho diuen, i així ho fan. El seu trajecte és un trajecte per a la independència.

El del PSC, fins on jo sé, i fins on hem aprovat al nostre programa, és un trajecte per a exercir el dret a decidir i per a construir un estat federal, no per trencar amb Espanya.

Encara que l’Espanya actual no ens agradi.

La proposta de declaració de sobirania del poble català, aprovada per CiU, ERC i ICV, segons ho veig jo, planteja importants qüestions. Una de les quals, com algun articulista ja ha dit, és la pròpia utilització del concepte sobirania, que no té una doctrina pacífica en la seva interpretació, i que si més no, va més enllà de l’opció que suscitava un més ampli consens, com ara el dret a decidir.

Però parlem de política, no de legalitat, com alguns hem diuen. Ok. CiU ha volgut sumar al seu viatge a ERC en comptes del PSC. I ha vinculat el dret a decidir amb una declaració unilateral de sobirania prèvia a la consulta que tots voldríem. Un procés, que no han fet ni Escòcia ni Quebec.

Molts critiquen que el PSC votés ahir el mateix que el PP i amb això ja conclouen que tenim identitat de projecte. No es va dir res quan ERC va votar el mateix que el PP amb el referèndum de l’Estatut, ningú va dir que tenien identitat de projecte. Si més no, van arribar a la mateixa conclusió de sentit del vot, per diferents vies. Exactament com ha succeït ara. És a dir, ERC és un partit independentista, i per això va rebutjar ja al 2006 l’Estatut, el PP és un partit centralista i de vocació autonomista i de limitació de l’autogovern al que ja tenim, i el PSC és un partit federalista.

És innegable que hi ha un creixent procés de desafecció a Catalunya vers Espanya pel tracte que les institucions estatals han donat en els últims anys, tant a l'autogovern, com al finançament, les nostres institucions o les nostres senyes d'identitat, com la llengua. La sentència del TC contra l'Estatut, els reiterats incompliments en matèria de finançament, o l'atac al sistema d'immersió lingüística a l'escola pública catalana, són alguns dels principals causants de la situació en què ens trobem. El President Montilla ja va avançar el 2008 la incipient desafecció que avui ja és un fet.

La qüestió catalana, el problema català, el fet català, com sigui que es vulgui definir, s'ha instal·lat en l'agenda política, i seria suïcida desentendre's d'ell, menysprear-lo, o silenciar-lo. És un debat que posa de manifest els límits de les costures constitucionals de les que ens vam dotar al 1978 i que cal revisar urgentment, i suposa un desafiament polític i social de grans dimensions.

És un debat que cal encarar amb valentia, amb sinceritat, amb esperit negociador, i ànsies de pacte. Res d'això trobem en els actuals caps de govern dels governs implicats. Ni Rajoy ni Mas, que van ventilar en 2 hores la negociació del transcendent pacte fiscal, mostren el més mínim desig d'entesa, anteposant els interessos partidistes als interessos dels ciutadans als quals representen.

És pur immobilisme versus rupturisme. Ceguesa versus sordesa.

Existeix, però, una tercera via que els socialistes catalans estem explicant, proposant i debatent. La via federal. 

La síntesi d'aquesta idea, d'aquest projecte per a Espanya i per a Catalunya es basa en dos camins: el respecte a la legalitat i el dret de les nacions a decidir el seu futur. 

I la reforma constitucional federal.

Diàleg, pacte i progrés versus immobilisme, rupturisme, ceguesa i sordesa.

Certament tenim molta feina a fer i molt que explicar. Però no per això hem d'abandonar. 

En aquest debat, els companys del PSOE ens han traslladat el seu suport i companyia en el trajecte federal, mostrant objeccions a l'aposta del PSC sobre el dret a decidir dels catalans, que cal vèncer.

El PSC defensa el dret a decidir, de manera radicalment democràtica, apostant per un referèndum amb empara legal, acordat entre les parts (els governs d'Espanya i Catalunya), amb una pregunta clara i amb resultat vinculant. Per això, han de ser els governs de Catalunya i Espanya, com abans han estat els del Regne Unit i Escòcia, o Canadà i Quebec, els que han de trobar la via política i legal per donar sortida a la demanda d'una gran majoria de catalans i catalanes de decidir el seu futur en relació a com s'articula respecte a Espanya. Crec que puc dir que la immensa majoria dels socialistes catalans volem votar en un referèndum legal i vinculant, per votar que no a la independència i/o, si s'escau, sí a un estat federal, amb més autogovern i un millor tracte econòmic i competencial per a Catalunya. Reformar la constitució per reformar Espanya. 

De fet, preferiria girar el debat al voltant de la reforma federal d 'Espanya i la millora competencial de Catalunya que sobre la independència.

Cal que la via federal trobi l'espai d'entesa que la ruptura per un costat i l'immobilisme per l'altre neguen ara mateix. És imprescindible dotar d'un horitzó de millora col·lectiva, així com de re definició, actualització i reforma de la nostra convivència, als ciutadans i ciutadanes catalans i espanyols.

Està en les mans dels governants fer de la legalitat un instrument al servei del poble. Com ho han fet al Canadà, i ho han acordat ara al Regne Unit. Trobant les solucions que permeten exercir la democràcia en ple segle XXI, en un món interdependent, i, en el formal, quasi federal.

Jo, personalment, hagués votat que no a la proposta de CiU i ERC, i avalada per ICV  perquè crec que avala no només l’ideari independentista, si no el seu camí. Em puc equivocar, evidentment. 

I hagués votat la resolució que va presentar el PSC, com van fer els 20 diputats socialistes, (cal també remarcar això) coherent amb el seu programa electoral i coherent amb el seu ideari, i un bon mínim comú denominador de totes les forces que volen el dret a decidir.

Dit això, no penso entrar en retrets amb companys i companyes del meu partit. No vull desqualificar posicions, ni resumir-les en 140 caràcters. Ni vull convèncer ningú. Vull escoltar. I ser escoltat. Per què els arguments ens enriqueixen. 

Ens uneixen infinitat de coses. I per sobre de tot ens mou la defensa de Catalunya.

Crec que tots plegats tenim molta feina a fer. Per parlar, per acordar, per treballar plegats. Per enfortir el PSC. Perquè Catalunya sempre ha necessitat un PSC fort al servei de Catalunya. I ara també ho necessita.

Jo, personalment i humil és a lo que em dedicaré. 

I a combatre amb la força de les nostres idees i els nostres principis, l’hegemonia econòmica i política de la dreta. A fer que el debat social estigui més present que mai.

És el meu dret, el nostre dret. I la nostra obligació com a socialistes.

21 de desembre, 2011

El cor vermell segueix bategant, amb més força que mai

Em venia molt de gust aquest escrit. De fet, tenia pendent parlar una mica de tot plegat. De com el PSC endega la nova etapa. He cregut convenient esperar a que el dotzè congrés es desenvolupés i encetem la nova etapa amb la nova comissió executiva. El Nou PSC ja està aquí.

Hi havia ganes. I es notava a l’ambient.

Certament ha estat un cap de setmana molt intens, colofó de tot un any en què hem esperat aquests dies. Després de 3 derrotes consecutives,  d'un estat d'ànim molts cops baix, això ha estat un revulsiu.

Iniciem el 2012 amb molta força, amb un equip renovat i futur, molt futur. 

A la campanya de les eleccions catalanes vam crear el concepte “cor vermell”. Des de llavors, ha bategat, entre tots l’hem donat força per a que continués bategant, tot i les derrotes que hem patit.

Calia mantenir aquest cor vermell bategant fins el Congrés. Calia trobar-nos i refer el projecte. Renovar-se. Dona sang nova al cor. Posar noves mans. I ens n’hem sortit.

Avui, el cor vermell segueix bategant, amb més força, amb més energia i amb un futur esperançador per endavant.
Evidentment la notícia del congrés és l’elecció del primer secretari i de l’executiva. Però n’hi ha més.

Encara no son oficials (s’han de corregir ortogràficament i maquetar) les ponències però si tenim les resolucions, que marquen un rumb clar.

Ha estat notícia la Joventut Socialista de Catalunya. Ho dic amb orgull, perquè vaig militar en ella 13 anys i vaig tenir el privilegi d’estar a la direcció nacional com a secretari d’organització, ara ja fa 5 anys. Orgull d’una organització liderada pel Javi López, que ha sabut encertar amb les seves decisions, amb el seu estil i tarannà i amb el seu treball. La JSC tindrà a partir del congrés que ve veu i vot als congressos, sens dubte una reclamació històrica aconseguida i que fa justícia amb una organització amb més de 30 anys d’història, de lluita per l’emancipació juvenil i pels i les joves de Catalunya.

I orgull de tenir 3 membres de la JSC (no son els únics joves a l’executiva, després en parlaré) a l’executiva, el mateix javi, l’Aroa Araouzo i la Jordina Freixanet.

Estic content per la nova executiva i pel futur que crec tenim per endavant. No vull ser exhaustiu, ni tampoc vull fer un repàs de tothom. No és que em vulgui deixar a ningú perquè no és la meva intenció.

Però per a mi, en la meva opinió, en les meves sensacions, l’executiva actual m’agrada per diferents factors.

M’agrada l’executiva perquè crec que en Pere Navarro, l’Antoni Balmón y el Dani Fernández faran una molt bona feina. Perquè tenen les ganes, les idees, l’empenta, el recolzament de tot un partit, per portar el nou PSC de nou on ha de ser-hi.

M’agrada perquè si una cosa ha estat sempre el PSC és municipalista. I aquesta executiva és municipalista. Amb alcaldes portant àrees de treball importants i secretaries claus. El PSC sempre pot trobar noves energies al món municipal. I amb el Manuel Bustos, president de la FMC, com a nou responsable de política municipal

M’agrada perquè hi ha gent jove. La gent de la JSC, però també gent com l’Esther Niubó, el Fabián Mohedano, l’Ana López, el Ferran Pedret, la Mònica Lafuente o la Iolanda Pineda. Tota una generació preparada pel futur des de ja.

M’agrada perquè és una executiva amb dones en destacats llocs, com la Rocío, primera dona responsable d’economia del partit. O la Núria Marín i Núria Parlón portant dos àrees estratègiques.

M’agrada perquè hi ha una secretaria de comunicació. Un element cabdal per a la política en aquests temps. Que en Jaume Collboni en sigui el responsable i portaveu, és una garantia.

M’agrada perquè hi ha secretaria de xarxes socials. I que ho porti la Jordina Freixanet és una notícia excel·lent. Porto 4 anys de coordinador d’acció política del PSC i els darrers dos he afegit a les meves tasques la coordinació de la comunicació online, conjuntament amb la Jordina. Amb ella i amb tot l’equip 2.0 del PSC crec que hem donat unes passes decisives per a col·locar la comunicació online en la punta de llança de l’activitat política. Per això, i per tot el que hem treballat plegats, me n’alegro molt.

En definitiva, hi ha molts elements que hem fan estar esperançador per al futur. Ara caldrà donar temps, i confiança. Per part meva en tenen tota la confiança. Alguna vegada ja ho he dit: el PSC ha de ser un partit fort, i Catalunya necessita un PSC fort. Necessita una socialdemocràcia forta, que faci contrapès a l’hegemonia econòmica i política del centre dreta català que configura CiU. Crec que estem en un bon camí que s’acaba d’iniciar. El cor segueix bategant i els batecs son cada vegada més forts. Aquests batecs que han de fer funcionar tot un cos, el cos socialista.

El de tots aquells que se senten progressistes i que creuen en una Catalunya més justa, més equitativa i una sortida de la crisi diferent a les retallades.

No vull acabar el post sense fer menció justa a persones que han estat i encara son part vital del projecte socialista català. El President Montilla, que sempre serà el president de la Catalunya social. El President dels fets. Del José Zaragoza, la persona que ha portat la màquina engrassada a la perfecció per a portar al PSC a les seves més altes cotes. De molta gent, com la Manuela, dona pionera, lluitadora. O l’Isidre Molas, tot un referent ètic del socialisme català i un mestre de la nostra història recent. 
I, evidentment, permeteu-me, del Miquel Iceta. Sempre he pensat que cal només un minut de conversa amb ell per a no oblidar-lo mai, per a saber de la seva força intel·lectual, de la seva passió, del seu compromís amb Catalunya, amb les polítiques progressistes, amb el federalisme, el catalanisme i l’europeisme. He tingut el privilegi de treballar al seu costat els darrers 4 anys i sempre he dit que mai l’hi agrairé prou el que m’ha ensenyat.  

En Miquel fa temps que el considero més que polític, una gran persona i un gran amic.

Segueix bategant el cor. I ho fa dia darrere dia. I continuarà bategant mentre hi quedi un sol socialista per creure en ell. Perquè com deia Pablo Iglesias, “Sois socialistas no para amar en silencio vuestras ideas ni para recrearos con su grandeza y con el espíritu de justicia que las anima, sino para llevarlas a todas partes”.

Salut, socialisme i cor vermell.

Paco Aranda, Barcelona, 21 de desembre de 2011.

19 d’octubre, 2011

Article. Punt 5 del decàleg. La vertebració territorial

El relat del PSC per al proper congrés i més enllà. La proposta programàtica i el “contracte” social que oferim als catalans després del congrés de desembre i com tornem a connectar amb la ciutadania i amb el nostre electorat, després de les derrotes que hem patit. Grans reptes per a un partit amb més de 30 anys d’història i que estan sobre la taula, per a entomar-los i tractar de donar amb la resposta adequada a les preguntes que ens fem (i ens fan).

D’això tracten els articles que vaig publicant, agrupats en els 9 punts  de colofó que tanquen el post “L’alternativa socialdemòcrata. El relat del PSC”. En aquest gairebé decàleg, el cinquè punt fa referència a la vertebració territorial, que avui escric, coincidint (casualitat?) amb l’anunci de la Comissió europea que l’anomenat “Corredor Mediterrani” figurarà com a prioritari en la xarxa bàsica europea de transports.

La notícia que avui ha donat la Comissió, no per esperada, deixa de ser una gran noticia. I cal que la rebem com a tal. Ja que suposa l’aposta europea per la connexió del mediterrani amb Europa, és a dir amb el nostre principal mercat. Com he dit al twitter avui també, fent una analogia històrica, la Via Augusta romana, que unia tot el mediterrani occidental amb la capital política i econòmica de llavors, Roma, 21 segles després esdevé (en una ruta gairebé calcada) en el corredor que ha d’unir l’arc mediterrani, i Catalunya amb ell, els seus ports, amb el centre d’Europa. Sens dubte una empenta definitiva per al desenvolupament econòmic del país, i un pas més que ens apropa a Europa.

Cal aprofitar l’ocasió, i cal treballar tots plegats per a que aquesta infraestructura transnacional, europea, clau per les empreses, pel comerç, pel desenvolupament econòmic, pel transport ferroviari de mercaderies, sigui un punt d’inflexió i suposi un autèntic motor de progrés i generació de riquesa. Estem davant una oportunitat històrica.

Com s’ha sentit molt al llarg d’aquests dies, és un triomf d’un concepte d’Espanya més descentralitzat, i no tan radial. Una idea d’Espanya on l’activitat econòmica i els processos econòmics no venen només de la relació amb el centre, si no que també passa per la connexió dels territoris en àrees d’influència (com el mediterrani) i per la connexió amb Europa.

El corredor mediterrani ha arribat per a impulsar el transport de mercaderies, per a fer dels ports mediterranis punts neuràlgics, hubs del transport marítim i ferroviari. Des d’on arribar a Europa venint de la resta del món. Donar la volta a l’estadística del percentatge de transport de mercaderies que va per carretera respecte al que va per ferrocarril, adaptar la nostra xarxa ferroviària.

Un futur que ha d’anar lligat al desenvolupament de l’aeroport del Prat, amb la millora de la xarxa viària, amb la desaparició dels peatges, amb l’arribada de l’Alta velocitat a Girona i la connexió amb França.  I amb la millora de les infraestructures elèctriques, i del servei de transport públic de viatgers, amb especial atenció a Rodalies també, i de les tecnologies de la informació, fent que estiguem cada cop més i millor connectats i a tot arreu del país. Cal seguir treballant en fer de Catalunya un territori preparat pel futur. Modern, ràpid, emprenedor, internacional, captador d’inversió i de talent. On país de progrés. I vertebrat.

Repartir aquest progrés a tot el territori. Per això cal també repensar la relació i les interdependències entre els diversos punts del territori. I repartir. Catalunya, com passa en d’altres regions amb accés al mar i sense una capital a l’interior, està molt més poblada i concentra més activitat econòmica a la costa que a l’interior. Dels 7’5 milions de catalans, uns 6’5 milions viuen en l’anomenada “franja costera”, un territori de nord a sud, o de sud a nord, de menys d’una tercera part del total de Catalunya, i que es situa entre la costa i els 30-50 quilòmetres endins. Aquesta part del territori concentra la major part d’infraestructures, d’indústria, d’universitats, per posar alguns exemples. Aquesta “descompensació” poblacional, demogràfica, de Catalunya, ha de servir també per pensar com vertebrar en el futur el país, sense caure en la despoblació de l’interior, l’abandó, o la concentració de les prioritats a la part més poblada. Cal invertir en millorar la xarxa de connexions. I potenciar el desenvolupament econòmic.

La vertebració territorial passa també per tenir definides les “virtuts” de cada territori, fent que siguin aquestes les que impulsin el progrés equitatiu. I portant nous camps a llocs on no hi ha tradició.

Cal descentralitzar també, i potenciar la inversió en punts geogràfics que necessiten equiparar el seu progrés amb la mitjana.

Cal mantenir l’esperit de cada zona però sense negar el progrés.

Un país de muntanya, de platja, de planes, de rius, etc. Una diversitat que ens fa únics.

Un país per progressar. En conjunt.