Russian Red

En tiempos de OT y prefabricación de cantantes con unas voces y aptitudes musicales más que discutibles, me ha parecido muy acertada la reseña del diario Público haciéndose eco de un grupo llamado Russian Red, que poco a poco se va haciendo un hueco en el panorama musical. Satisface ver cómo gracias al poder democrático de la red, la calidad tiene más fácil el ser tenida en cuenta para destacar. Por mi parte, y atraído por la notícia, he entrado en el youtube y, entre otros, he podido ver este vídeo de un directo suyo. Una guitarra y una voz excelente son el cóctel perfecto para un poco de música de calidad. Disfrutadlo!
Saludos.

Obama más cerca de la victoria

Hoy hemos conocido los resultados de las primarias en Carolina del Norte e Indiana, las primeras de las cuales aportan más delegados a la Convención demócrata de Denver que la segunda. Obama ha ganado ampliamente en Carolina y ha quedado a menos de dos puntos de Clinton en Indiana. A la espera del reparto definitivo de los delegados que corresponden a cada estado, lo que está claro es que el senador por Illinois está hoy un poco más cerca de llegar a la cifra mágica de delegados necesarios para su nominación. A 200 delegados.
Es más importante aun que esto el hecho de que le supone un impulso importante después de las últimas semanas, donde su candidatura parecía flojear debido a la polémica por unas declaraciones suyas y por la relación que su pastor tiene sobre él. No obstante, parece que su empuje le ha servido para lograr un apoyo mayoritario en Carolina (sobretodo entre la población negra, con más del 90 % de los votos de la misma) y para no ceder claramente en Indiana, que era lo que buscaba su contrincante.
Así pues: más cerca, más animado, y más decidido que nunca a seguir en su camino de conseguir la nominación demócrata.
Cada vez queda menos tiempo, y menos primarias (apenas llegan ya a 500 los delagados que quedan por asignar), y cada vez se acerca más el momento del Partido Demócrata: el momento de los superdelegados y el momento de la dirección demócrata. Es momento de pensar en la unidad, en dedicar los esfuerzos a rebatir y combatir al candidato republicano. Es el momento de crear una candidatura con el apoyo de todo el partido, y no seguir asistiendo a un contínuo desgaste entre los contendientes del mismo partido. Howard Dean, presidente del Partido Demócrata debe mover pieza y encabezar el giro del partido hacia la unidad y la lucha por la Presidencia. Y a estas alturas, y si no hay ningún evento imprevisto, parece que el candidato que tiene todos los números para encabezar esta unidad es Barack Obama. Hay que apostar ya por un candidato que pueda dedicar todo su tiempo a partir de ahora a convencer a la población, a ilusionar con el cambio, a enterrar la era Bush y a combatir en la arena política con el republicano McCain. Y que no dedique el tiempo en enfrentamientos estériles y fratricidas. Y empezar, por qué no, a construir el futuro equipo alrededor del candidato, empezando por el/la que se presentaría como vicepresidente, el famoso tícket presidencial. Y en este debate las sorpresas pueden estar a la orden del día. No descartemos a ninguno de los candidatos demócratas a la presidencia (ni los de este año, ni los de hace 4!). Queda poco tiempo para salir de dudas. Quizás menos del que creemos.
Saludos.

Actualitat

Fa dies que no actualitzo el blog. Ha coincidit amb l’obertura del meu facebook i és allà on hi dedico el temps que tinc per això del ciberespai. No obstant, després de les eleccions generals m’ho he pres amb més calma i s’han acumulat les anàlisis. Sense ser exhaustiu dir què estic molt content amb la presència del PSC al Govern d'Espanya, amb la Carme Chacón com a primera ministra de Defensa i amb Celestino Corbacho com a ministre de Treball i Immigració. Aquest segon nomenament em fa especial il·lusió degut a què soc fill de L'Hospitalet, he passat 26 anys de la meva vida allà, he crescut amb la ciutat, i he passat els meus primers 12 anys de militància al PSC de L’Hospitalet. He tingut el plaer també de treballar per la meva ciutat dins de l’equip de l’ara alcaldessa Núria Marín i després més directament per a l’alcaldia amb el què ha estat el projecte més innovador i ambiciós dels què vaig poder participar, la gestió d’incidències ciutadanes. Tot un projecte sorgit de la voluntat del llavors alcalde Corbacho de poder atendre millor les demandes derivades de l’ús de l’espai públic compartit i la convivència a les escales i als establiments. Estic molt orgullós de ser fill d’una ciutat què s’ha transformat de forma espectacular els últims 25 anys i especialment els últims 15, passant de ser considerada una ciutat dormitori de Barcelona, a mostrar l’orgull ciutadà per LH i fer les grans transformacions socials, culturals, econòmiques, urbanístiques i paisatgístiques que l’estan convertint en un pol de referència a Catalunya. I en Corbacho és el principal artífex d’aquesta transformació.
Per això me n’alegro molt del seu nomenament com a ministre, crec que ho farà molt bé i sabrà portar la seva experiència municipal a la gestió ministerial. Si ho fa com ho ha fet a L’Hospitalet, l’èxit està assegurat. I de Núria Marín, l' actual alcaldessa també espero una gran dedicació i una gran gestió dels reptes que té la ciutat. De ben segur què ho farà i la ciutat podrà continuar gaudint de la seva expansió i modernització.

D’altres temes, haureu vist què fa temps que no hi dedico gaire espai a parlar de les eleccions americanes, i és què estic una mica decebut per l’espectacle què estan donant els dos candidats demòcrates. Com ja vaig dir en un post més antic aquesta situació està donant ales al candidat republicà i el fa cada cop un candidat més sòlid per batre a qualsevol dels dos demòcrates. L’extensió de la rivalitat, dels enfrontaments en successives primàries i el no voler entrar en un pacte que garanteixi què un dels dos pugui centrar-se a rebatre a John McCain està debilitant les opcions demòcrates amb vista a les presidencials del novembre. Obama va per endavant i no sembla que Clinton, tot i la seva ultima victòria a Pensilvania, pugui escurçar la diferència que encara li treu ni tampoc convèncer els superdelegats que li resten. No obstant Obama tampoc té un marge molt gran i tot sembla indicar que no arribarà a la xifra necessària per obtenir la majoria absoluta dels delegats de la convenció demòcrata a Denver. Encara que les fonts oficials del Partit Demòcrata diuen que l’últim president demòcrata, Bill Clinton, no va aconseguir la seva nominació virtual fins un 5 de juny, i què encara hi son a temps de resoldre la situació, unir el partit i guanyar al candidat republicà, no és menys cert que hi ha un cert nerviosisme instalat al bàndol demòcrata que veuen que mentre els seus candidats es barallen, Mc Cain pot continuar fent viatges a l’estranger per aparèixer com un líder sòlid i a recórrer els Estats Units amb el seu programa. Tot un repte que el Partit Demòcrata està obligat a solucionar en el temps més breu possible.

Més coses: a Itàlia, l’invent del Partito Democratico no ha servit per guanyar el dretà i populista Berlusconi, una veritable pena.

A Catalunya sembla què continuem a voltes amb l’aigua, tot esperant que comencin les obres per la captació d’aigua provinent dels excedents dels regants de l’Ebre, per portar-la cap al sistema Ter-Llobregat i poder així abastir d’aigua de boca a més de 5 milions de persones de l’àrea metropolitana de Barcelona, en el període més greu de sequera dels últims 60 anys. Em sembla la solució més lògica i acceptable, possible gràcies a l’acord entre els governs de Catalunya i Espanya, i a la prèvia acció eficient del govern progressista de Catalunya, que porta treballant en les solucions que garanteixin aigua des de la seva arribada, amb l’aposta per les dessalinitzadores (la del Prat estarà al 2009), la recuperació d’aqüífers, la conscienciació ciutadana per l’estalvi, i d’altres mesures que avalen una altra concepció de la política de l’aigua, totalment diferent de les propostes de la dreta.

Aprofito també per modificar algunes coses del blog, una de les quals és l’adició d’un nou espai on periòdicament aniré posant allò què, vist a la premsa, m’agrada o no m’agrada. Poden ser notícies relacionades amb qualsevol àmbit, no necessàriament polític, i a vegades anecdòtic. Es tracta de posar allò què, en un moment donat m’ha cridat l’atenció.

I a més a més, tenim ja la ponència política del Congrés del PSC. Us la poso també linkada a la columna de la dreta.

De moment, això és tot.

Salutacions.

Paco.

Ambiente que se respiraba en el estadio después de la remontada

ZP tornarà a governar. Gran victòria del PSC a Catalunya

Bé, passada la campanya, ja podem dir que la ciutadania ens ha donat un cop més la seva confiança. Els socialistes tornem a ser majoria per governar a Espanya, i ho farem amb l'ajut d'un PSC què ha assolit els millors resultats de la seva història, només comparables amb els del 1982. 25 diputats de 47. Més d'1.600.000 mil vots.
No podem més que agrair a tots els catalans i catalanes què han confiat en la nostra candidata Carme Chacón (què ha fet una excelent campanya), i en el projecte de PSC.
Ara, més que mai, a treballar per Catalunya, des de les institucions en les que el PSC té responsabilitats de govern, i a continuar la tasca del que han estat els 4 anys de major progrés social dels últims 25.
Felicitats ZP, felicitats Carme, i felicitats PSC!!

Gràcies Catalunya!
Una salutació.

Infografia: El Periódico de Catalunya