El cor vermell segueix bategant, amb més força que mai

Em venia molt de gust aquest escrit. De fet, tenia pendent parlar una mica de tot plegat. De com el PSC endega la nova etapa. He cregut convenient esperar a que el dotzè congrés es desenvolupés i encetem la nova etapa amb la nova comissió executiva. El Nou PSC ja està aquí.

Hi havia ganes. I es notava a l’ambient.

Certament ha estat un cap de setmana molt intens, colofó de tot un any en què hem esperat aquests dies. Després de 3 derrotes consecutives,  d'un estat d'ànim molts cops baix, això ha estat un revulsiu.

Iniciem el 2012 amb molta força, amb un equip renovat i futur, molt futur. 

A la campanya de les eleccions catalanes vam crear el concepte “cor vermell”. Des de llavors, ha bategat, entre tots l’hem donat força per a que continués bategant, tot i les derrotes que hem patit.

Calia mantenir aquest cor vermell bategant fins el Congrés. Calia trobar-nos i refer el projecte. Renovar-se. Dona sang nova al cor. Posar noves mans. I ens n’hem sortit.

Avui, el cor vermell segueix bategant, amb més força, amb més energia i amb un futur esperançador per endavant.

Evidentment la notícia del congrés és l’elecció del primer secretari i de l’executiva. Però n’hi ha més.

Encara no son oficials (s’han de corregir ortogràficament i maquetar) les ponències però si tenim les resolucions, que marquen un rumb clar.

Ha estat notícia la Joventut Socialista de Catalunya. Ho dic amb orgull, perquè vaig militar en ella 13 anys i vaig tenir el privilegi d’estar a la direcció nacional com a secretari d’organització, ara ja fa 5 anys. Orgull d’una organització liderada pel Javi López, que ha sabut encertar amb les seves decisions, amb el seu estil i tarannà i amb el seu treball. La JSC tindrà a partir del congrés que ve veu i vot als congressos, sens dubte una reclamació històrica aconseguida i que fa justícia amb una organització amb més de 30 anys d’història, de lluita per l’emancipació juvenil i pels i les joves de Catalunya.

I orgull de tenir 3 membres de la JSC (no son els únics joves a l’executiva, després en parlaré) a l’executiva, el mateix javi, l’Aroa Araouzo i la Jordina Freixanet.

Estic content per la nova executiva i pel futur que crec tenim per endavant. No vull ser exhaustiu, ni tampoc vull fer un repàs de tothom. No és que em vulgui deixar a ningú perquè no és la meva intenció.

Però per a mi, en la meva opinió, en les meves sensacions, l’executiva actual m’agrada per diferents factors.

M’agrada l’executiva perquè crec que en Pere Navarro, l’Antoni Balmón y el Dani Fernández faran una molt bona feina. Perquè tenen les ganes, les idees, l’empenta, el recolzament de tot un partit, per portar el nou PSC de nou on ha de ser-hi.

M’agrada perquè si una cosa ha estat sempre el PSC és municipalista. I aquesta executiva és municipalista. Amb alcaldes portant àrees de treball importants i secretaries claus. El PSC sempre pot trobar noves energies al món municipal. I amb el Manuel Bustos, president de la FMC, com a nou responsable de política municipal

M’agrada perquè hi ha gent jove. La gent de la JSC, però també gent com l’Esther Niubó, el Fabián Mohedano, l’Ana López, el Ferran Pedret, la Mònica Lafuente o la Iolanda Pineda. Tota una generació preparada pel futur des de ja.

M’agrada perquè és una executiva amb dones en destacats llocs, com la Rocío, primera dona responsable d’economia del partit. O la Núria Marín i Núria Parlón portant dos àrees estratègiques.

M’agrada perquè hi ha una secretaria de comunicació. Un element cabdal per a la política en aquests temps. Que en Jaume Collboni en sigui el responsable i portaveu, és una garantia.

M’agrada perquè hi ha secretaria de xarxes socials. I que ho porti la Jordina Freixanet és una notícia excel·lent. Porto 4 anys de coordinador d’acció política del PSC i els darrers dos he afegit a les meves tasques la coordinació de la comunicació online, conjuntament amb la Jordina. Amb ella i amb tot l’equip 2.0 del PSC crec que hem donat unes passes decisives per a col·locar la comunicació online en la punta de llança de l’activitat política. Per això, i per tot el que hem treballat plegats, me n’alegro molt.

En definitiva, hi ha molts elements que hem fan estar esperançador per al futur. Ara caldrà donar temps, i confiança. Per part meva en tenen tota la confiança. Alguna vegada ja ho he dit: el PSC ha de ser un partit fort, i Catalunya necessita un PSC fort. Necessita una socialdemocràcia forta, que faci contrapès a l’hegemonia econòmica i política del centre dreta català que configura CiU. Crec que estem en un bon camí que s’acaba d’iniciar. El cor segueix bategant i els batecs son cada vegada més forts. Aquests batecs que han de fer funcionar tot un cos, el cos socialista.

El de tots aquells que se senten progressistes i que creuen en una Catalunya més justa, més equitativa i una sortida de la crisi diferent a les retallades.

No vull acabar el post sense fer menció justa a persones que han estat i encara son part vital del projecte socialista català. El President Montilla, que sempre serà el president de la Catalunya social. El President dels fets. Del José Zaragoza, la persona que ha portat la màquina engrassada a la perfecció per a portar al PSC a les seves més altes cotes. De molta gent, com la Manuela, dona pionera, lluitadora. O l’Isidre Molas, tot un referent ètic del socialisme català i un mestre de la nostra història recent. 

I, evidentment, permeteu-me, del Miquel Iceta. Sempre he pensat que cal només un minut de conversa amb ell per a no oblidar-lo mai, per a saber de la seva força intel·lectual, de la seva passió, del seu compromís amb Catalunya, amb les polítiques progressistes, amb el federalisme, el catalanisme i l’europeisme. He tingut el privilegi de treballar al seu costat els darrers 4 anys i sempre he dit que mai l’hi agrairé prou el que m’ha ensenyat.  

En Miquel fa temps que el considero més que polític, una gran persona i un gran amic.

Segueix bategant el cor. I ho fa dia darrere dia. I continuarà bategant mentre hi quedi un sol socialista per creure en ell. Perquè com deia Pablo Iglesias, “Sois socialistas no para amar en silencio vuestras ideas ni para recrearos con su grandeza y con el espíritu de justicia que las anima, sino para llevarlas a todas partes”.

Salut, socialisme i cor vermell.

Paco Aranda, Barcelona, 21 de desembre de 2011.

Article. Punt 5 del decàleg. La vertebració territorial

El relat del PSC per al proper congrés i més enllà. La proposta programàtica i el “contracte” social que oferim als catalans després del congrés de desembre i com tornem a connectar amb la ciutadania i amb el nostre electorat, després de les derrotes que hem patit. Grans reptes per a un partit amb més de 30 anys d’història i que estan sobre la taula, per a entomar-los i tractar de donar amb la resposta adequada a les preguntes que ens fem (i ens fan).

D’això tracten els articles que vaig publicant, agrupats en els 9 punts  de colofó que tanquen el post “L’alternativa socialdemòcrata. El relat del PSC”. En aquest gairebé decàleg, el cinquè punt fa referència a la vertebració territorial, que avui escric, coincidint (casualitat?) amb l’anunci de la Comissió europea que l’anomenat “Corredor Mediterrani” figurarà com a prioritari en la xarxa bàsica europea de transports.

La notícia que avui ha donat la Comissió, no per esperada, deixa de ser una gran noticia. I cal que la rebem com a tal. Ja que suposa l’aposta europea per la connexió del mediterrani amb Europa, és a dir amb el nostre principal mercat. Com he dit al twitter avui també, fent una analogia històrica, la Via Augusta romana, que unia tot el mediterrani occidental amb la capital política i econòmica de llavors, Roma, 21 segles després esdevé (en una ruta gairebé calcada) en el corredor que ha d’unir l’arc mediterrani, i Catalunya amb ell, els seus ports, amb el centre d’Europa. Sens dubte una empenta definitiva per al desenvolupament econòmic del país, i un pas més que ens apropa a Europa.

Cal aprofitar l’ocasió, i cal treballar tots plegats per a que aquesta infraestructura transnacional, europea, clau per les empreses, pel comerç, pel desenvolupament econòmic, pel transport ferroviari de mercaderies, sigui un punt d’inflexió i suposi un autèntic motor de progrés i generació de riquesa. Estem davant una oportunitat històrica.

Com s’ha sentit molt al llarg d’aquests dies, és un triomf d’un concepte d’Espanya més descentralitzat, i no tan radial. Una idea d’Espanya on l’activitat econòmica i els processos econòmics no venen només de la relació amb el centre, si no que també passa per la connexió dels territoris en àrees d’influència (com el mediterrani) i per la connexió amb Europa.

El corredor mediterrani ha arribat per a impulsar el transport de mercaderies, per a fer dels ports mediterranis punts neuràlgics, hubs del transport marítim i ferroviari. Des d’on arribar a Europa venint de la resta del món. Donar la volta a l’estadística del percentatge de transport de mercaderies que va per carretera respecte al que va per ferrocarril, adaptar la nostra xarxa ferroviària.

Un futur que ha d’anar lligat al desenvolupament de l’aeroport del Prat, amb la millora de la xarxa viària, amb la desaparició dels peatges, amb l’arribada de l’Alta velocitat a Girona i la connexió amb França.  I amb la millora de les infraestructures elèctriques, i del servei de transport públic de viatgers, amb especial atenció a Rodalies també, i de les tecnologies de la informació, fent que estiguem cada cop més i millor connectats i a tot arreu del país. Cal seguir treballant en fer de Catalunya un territori preparat pel futur. Modern, ràpid, emprenedor, internacional, captador d’inversió i de talent. On país de progrés. I vertebrat.

Repartir aquest progrés a tot el territori. Per això cal també repensar la relació i les interdependències entre els diversos punts del territori. I repartir. Catalunya, com passa en d’altres regions amb accés al mar i sense una capital a l’interior, està molt més poblada i concentra més activitat econòmica a la costa que a l’interior. Dels 7’5 milions de catalans, uns 6’5 milions viuen en l’anomenada “franja costera”, un territori de nord a sud, o de sud a nord, de menys d’una tercera part del total de Catalunya, i que es situa entre la costa i els 30-50 quilòmetres endins. Aquesta part del territori concentra la major part d’infraestructures, d’indústria, d’universitats, per posar alguns exemples. Aquesta “descompensació” poblacional, demogràfica, de Catalunya, ha de servir també per pensar com vertebrar en el futur el país, sense caure en la despoblació de l’interior, l’abandó, o la concentració de les prioritats a la part més poblada. Cal invertir en millorar la xarxa de connexions. I potenciar el desenvolupament econòmic.

La vertebració territorial passa també per tenir definides les “virtuts” de cada territori, fent que siguin aquestes les que impulsin el progrés equitatiu. I portant nous camps a llocs on no hi ha tradició.

Cal descentralitzar també, i potenciar la inversió en punts geogràfics que necessiten equiparar el seu progrés amb la mitjana.

Cal mantenir l’esperit de cada zona però sense negar el progrés.

Un país de muntanya, de platja, de planes, de rius, etc. Una diversitat que ens fa únics.

Un país per progressar. En conjunt. 

La socialdemocracia en la encrucijada europea

Desde su fundación en 1957, mediante el Tratado de Roma, de la Comunidad Económica Europea, antecedente de la Unión Europea, el espacio común de los países que han ido adhiriéndose a este proyecto transnacional, se ha convertido en un espejo en que mirar las relaciones internacionales, en el marco de la convivencia, las libertades y el progreso económico.

La Europa de Schuman, Adenauer, Monnet i De Gasperi. Una Europa que surgía de las cenizas de una guerra principalmente luchada en sus fronteras y entre países vecinos, y que se proponía establecer un marco primariamente libre de aranceles, facilitador del intercambio comercial, en aras de un crecimiento económico conjunto que de manera paralela a todos países miembros, ofreciera a estos la posibilidad de beneficiarse del progreso común.

“In varietate concordia” (Unida en la diversidad) es el lema de la Unión Europea. Lema que refleja claramente cuál es la filosofía que subyace en la organización de estados. Con la incorporación de nuevos miembros, ya sea Gran Bretaña en los 70, Grecia, España y Portugal en los años 80, y los países nórdicos de tradición política socialdemócrata en los 90, la Unión evolucionó hacia una institución donde la solidaridad entre estados ricos y no tan ricos, la libre circulación de personas, mercancías y capitales, la voluntad de crear una política exterior común y la unión monetaria fueron forjándose a través de tratados (Acta Única, Maastricht, Amsterdam, luego vendrían Niza y Lisboa) que hoy día ya están en la memoria de todos como puntos de referencia del proyecto político común.

Es la Europa donde se suceden grandes e ilustres europeístas como Delors, González, Kohl, Miterrand y otros líderes nacionales europeos cuyo europeísmo ha sido, en algún caso débil, en otros casos ineficaz o interrumpido, y en otros, abiertamente contraproducente. Entre los primeros Blair o Santer, entre los segundos Prodi, Jospin o Schroeder, y entre los terceros, el propio Aznar o Berlusconi. La Unión Europea, entre 2004 y 2007, en puertas de una todavía no prevista crisis económica mundial se vio ampliada hacia los países bálticos y del este.

La Unión Europea que está asumiendo e intentando coordinar los esfuerzos de la crisis, es una Unión desorientada, con índices de participación electoral cada vez más escasos, con un distanciamiento evidente entre la población y las instituciones y un gran desconocimiento de la arquitectura institucional por parte de la población. También desapego hacia las instituciones que gobiernan un porcentaje muy elevado de nuestras decisiones. Una Europa de liderazgos desconocidos, con duplicidad de funciones  y de hegemonía de los estados nacionales y las instituciones económicas sobre las instituciones políticas europeas.

La Europa de la crisis económica es la Europa de las 4 voces (Herman Van Rompuy presidente del Consejo, Durao Barroso presidente de la Comisión, Jean Claude Juncker presidente del eurogrupo, y Catherine Aston, “ministra de Exteriores”).

Y la Europa de la crisis es sobre todo la Europa de la preeminencia del Banco central y los líderes nacionales, en este caso mayoritariamente de centro derecha donde predomina un abanico que va desde el euroescepticismo a la aceptación callada pero no proactiva de la Unión. Una Europa sin una clara y rotunda agenda social a la salida de la crisis, donde ha tenido más incidencia Trichet y el BCE que Van Rompuy.

Para la socialdemocracia europea el proyecto europeo es un proyecto vigente, válido, útil e imprescindible para el futuro de los estados miembros. Es necesario para lanzar un mensaje político y social de la validez de un proyecto con más de 60 años de historia y que ha llevado a nuestro continente a las mayores cotas de prosperidad, concordia y solidaridad. De fraternidad.

Esta fraternidad es la que los socialistas europeos hemos de abanderar. La socialdemocracia europea (y nacional en cada estado miembro) ha de vincular definitivamente y de manera rotunda su propio futuro, su ideario político, la salida de la crisis y la pervivencia del modelo social europeo, a un discurso y una acción conjunta que incida en la Unión Europea.

No podemos dejar en manos de los mercados, ni exclusivamente de las instituciones económicas, ni del centro derecha, actualmente políticamente hegemónico, la respuesta a la salida de la crisis.

Es el momento de lanzar un mensaje claro. De la crisis se sale y se sale reforzando la vertiente social y reforzando a Europa. Es el momento de releer los discursos europeos de finales de los 80 y principios de los 90, cuando también Europa ayudó a Alemania en su reunificación. Cuando se construía más Europa.

Es el momento de apostar por Europa. Y hay que hacerlo ahora. Sólo la alianza de la socialdemocracia europea puede afianzar un futuro donde los mercados no dicten las normas. Un futuro con voz propia y fuerte. Donde por ejemplo, se apueste por agencias públicas europeas de calificación, por la lucha contra los paraísos fiscales y el fraude, contra la especulación, por una política económica conjunta, por la emisión de eurobonos, pero también por la solidaridad entre estados miembros. Por el establecimiento de una hoja de ruta de los 27 países de clara vertiente social.

In varietate concordia. Ésta es la encrucijada en que se encuentra el proyecto socialdemócrata europeo.

La más importante de los últimos 20 años y de la que su salida dependerá también el rumbo y la credibilidad del proyecto político que representa la Unión Europea.

Hagámoslo. 

Estamos a tiempo.